Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andorra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andorra. Mostrar tots els missatges

20240501

[2576] Literatura de canya i cordill lleidatana: les cobles d'en Pairot

 


Segle XVIII. «Les cobles d'en Pairot», 
Editora Leridana, 1950 (FPIEI).
Aquestes cobles, dites també d'en Peirot. O bé amb ortografia antiga Peyrot, o Payrot, amb conversió en A de la vocal E àtona inicial, típica del dialecte lleidatà. No sé si era encara gaire viu en els pobles del segle XIX, però si més no literàriament sí que ho era, la terminació -ot dels noms de fonts. Sembla que les primeres versions de les cobles són setcentistes, cap allà al 1760, i que es deuen a un capellà faceciós, Anton Julià Gelabert, rector de Vilamitjana, a l'Alt Urgell. La gràcia amb què foren fetes feu la resta i així s'anaren divulgant i cantant, i s'hi anaren afegint i afegint estrofes. Una de les aficions més nostrades dels catalans és retratar la gent del poble veí.
 Al Vuit-cents ja en devien circular còpies impreses, que de segur es llegien en cafès o a la fresca: algú que més o menys podia sil·labejar-ne una lectura i tots els altres que escoltaven. D'altres se les degueren aprendre i les transmetien oralment. La lletra és posada en boca d'un bandoler en temps dels primers Borbons (altres versions li donen altres imatges, configurant un personatge complex: bandoler, rodamon, militar...), amb una mirada crítica a pobresa i misèria de la societat del darrer segle de l'Antic Règim. 

Llegim a l'Enderrock, de 15 d'octubre de 2017 (enllaç), en aquells dies que, pacíficament, ens havíem aixecat contra aquell Estat, el mateix que el del temps d'en Pairot:

«Hi ha poques tonades que reuneixin tants ingredients per esdevenir una autèntica cançó popular com Les cobles del Peirot. D'una banda, hi trobem una extensió geogràfica considerable, ja que hi ha versos peirotians a la majoria de comarques del Pirineu: l’Alt Urgell, Andorra, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça. D’altra banda, parteixen d’un fet històric: el final de la Guerra de Successió i l’aplicació del decret de Nova Planta. A més, donen un punt de vista crític amb el poder, i es converteixen així en 'una de les primeres cançons de protesta del nostre cançoner de tradició oral', tal com afirma Artur Blasco, el màxim especialista en cançons dels Pirineus.

«I per si això no fos prou, en trobem una extensió d’estrofes inabastable. Les que va escriure mossèn Anton Julià Gelabert cap a l’any 1760, les 130 que ha recollit Blasco i que parlen de fets esdevinguts en 167 pobles del Pirineu, les 225 que formen el Cançoner de Ripoll –anomenades 'Cobles del senyor Pairot'– o les que dia a dia encara avui hi van afegint nous artistes. A l’Alt Aragó també hi trobem la cançó O Peirot, que recorda un personatge estrafolari. I la cançó encara té un darrer ingredient essencial: una melodia enganxadissa, que segons apunta Artur Blasco pot provenir d’una cançó anterior, La gata i el belitre [bergant, pillet, brivall].

«Però qui és en Peirot? 'Peirot personifica sovint un personatge concret, i de tant en tant sembla que en representa diversos en què convergeixen determinats nexos de comportament'. Moltes vegades va associat al poder centralista (a la figura del mateix Rei o als seus comandaments) i altres cops a rodamons, indigents o bandolers. En qualsevol cas, Blasco recorda: 'L’autor es manifesta com un inconformista davant la situació en què es troba el país, i es rebel·la contra els procediments dels governants'.

«Cal assenyalar la gran feina d’investigació i divulgació feta pel músic i investigador Artur Blasco a través dels seus llibres i discos (especialment els d’El Pont d’Arcalís, en què a cada àlbum hi ha unes Cobles del Peirot). Ell és, com Jaume Arnella o Carles Belda, entre els qui han contribuït a engreixar el nombre d’estrofes de la cançó amb afegitons de collita pròpia».

Segle XVIII. «Les cobles d'en Pairot», 
Editora Leridana, 1950 (FPIEI).
Aquestes cobles, «transcripción rigorosa de un texto antiguo», tenen l'Alt Urgell com a abast geogràfic fins dalt a Andorra, amb el protagonista saltant de vall en vall, de poble en poble. A la part final, reprenen a la Pallaresa, fins a Sort i tornen a pujar fins a la Vallferrera. L'ordre geogràfic no era més que un truc mnemotècnic per als cantaires de les cobles, que així s'ajudaven a fer-se memòria. 
Explica en Blasco que «lo Peirot sempre és subversiu, impertinent, contestatari... Pensa que el personatge posa veu al malestar que genera el Decret de Nova Planta. A les cobles andorranes hi ha moltes referències eclesiàstiques. O millor, anticlericals».

1992. Jaume Arnella, Suite de la Pobla de Segur.
Versió sarcàstica de les cobles per tal de criticar la petjada del turisme sobre la societat pirinenca. S'hi lliga el Peirot amb la tradició popular del Perot i Mandinga, Peirot i Mandinga o Pericot i Mandinga, que sembla que nasqué dels ninots que certs cecs, cantaires de romanços, portaven penjats al bastó o gaiato amb què s'acompanyaven i marcaven el ritme. 
En terres lleidatanes, tant del pla com de la muntanya, ser o semblar en Perot (o Peret) i Mandinga vol dir, com ho vaig sentir dir infinits cops als meus pares, ser una parella inseparable, ni que fos amb desavinences. 

2014. «Les cobles del Peirot», 
Artur Blasco, Maria Feliu, Albert Villaró.
Enllaç a les cançons: enderrock.

Del Periòdic d'Andorra (enllaç):
«Era un captaire, un supervivent professional que anava de poble en poble guanyant-se les garrofes a còpia d'excentricitats? ¿O millor encara, el secretari de cal Fiter d'Ares, a la vall de Cabó, individu conegut per la seva astúcia i protagonista de mil i una històries de menairons? ¿O per acabar el repertori, un bandoler que coneixia en raó del seu ofici les intimitats del territori i dels seus veïns? Aquestes són les tes identitats que històricament s'han proposat per al Peirot. La vida i l'obra del protagonista de les cèlebres cobles torna ara a la (diguem-ne) actualitat de la mà de Maria Feliu i Albert Villaró, que n'acaben de publicar un volum titulat com déu mana –Les cobles del Peirot– acompanyat, atenció, d'un suculent cedè amb les peripècies cantades del tal Peirot recollides per Artur Blasco entre el 1982 i el 2010.

 «Un tresor etnològic nascut al segle XVIII de ploma també dubtosa, tot i que sembla que la primera versió de les aventures del Peirot –fos qui fos el personatge real en què s'inspirava– és deguda a Anton Julià Gelabert, mossèn Vidal d'Arcavell, individu conegut també per les seves vel·leïtats còmiques i a qui Villaró descriu com el rector de Vallfogona del nostre racó de món. El cas és que el Peirot de la trentena llarga de cobles parides per mossèn Vidal la segona meitat del XVIII va fer fortuna, es va anar estenent per tot el Pirineu central, des de l'Alt Urgell fins a la Ribagorça, passant per l'Urgellet i els dos Pallars, i que en endavant cada generació hi va afegir unes cançons de collita pròpia. Amb tant d'èxit, diu Villaró, que les cobles del Peirot s'han mantingut vives ininterrompudament fins a l'actualitat, amb versions fins i tot rapejades. 

«Violant i Simora, Amades, Josep Tarrat i el mateix Blasco han completat l'obra compiladora de mossèn Vidal. Però, ¿on rau el ganxo de les cobles? En la descripció humorística dels usos i costums d'una època marcada per la misèria i la picaresca, i que converteixen les cobles en una mena de road movie avant la lettre –diu Villaró– i el Peirot, per tant, en un beatnik del XVIII pirinenc, que no està gens malament. A més, i a diferència del que s'ha predicat habitualment, les cobles aporten una mena de consciència col·lectiva de pertinença a un territori comú que transcendeix i posa en qüestió el tòpic aïllament secular de les valls pirinenques. Les cobles són una manifestació transversal del geni popular, insisteix l'historiador, i de fet el volum inclou un molt il·lustratiu mapa que marca les desenes de localitats que apareixen citades a les cobles. I tanta era la fama del Peirot, les seves ganes de córrer món o la necessitat de numerari, que fins i tot va tenir temps de pul·lular pel Principat i deixar-hi petja, ja des de la primeres versions de mossèn Vidal. Un exemple per obrir boca, i corrin després cap a la llibreria, que val la pena: 

«Andorra, Encamp i Canillo/ temps ha que ho passen molt mal,/ les d'Ordino i la Massana/ paguen lo mateix censal;/ Juverri i Sant Julià,/ la digo digo,/ Juverri i Sant Julià/ al Peirot paguen lo gra». 

I què dèiem: corrin cap a la llibreria. La digo digo».

 


Quina la fem? Canal Whatsapp



20211003

[2313] Andorra, 1919

 

1919. Andorra la Vella.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
El camí d'entrada a la població, temps ha ja desaparegut, oi? De la mateixa manera, avui, cent anys després, gairebé totes les imatges són irreconeixibles. Avui no en faig comentari, d'aquest fet: deixem que l'estètica passi al davant, car les fotografies són bellíssimes. 

1919. Andorra la Vella.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Les Escaldes, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Sant Julià de Lòria, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. El Consell de les Valls, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
El bisbe Benlloc, muntat a cavall, en una imatge de ressons feudals.

1919. Ordino, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Església de Santa Coloma, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
L'arrodonit i esplèndid campanar romànic sobresortint sobre les mates de tabac. Diuen que aquest cultiu s'hauria introduït a les Valls entre els segles XVII i XVIII.

1919. Andorra la Vella.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. El pont pla, camí de la Massana, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. El pont de Sant Antoni, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Al camí d'Ordino, a les gorges de la Grella, allà on la Valira occidental o Ribera d'Ordino deixa el terme de la Maçana per entrar a la plana andorrana.

1919. El Consell de les Valls, Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
«D'Ací i d'Allà fou el primer magazín català d'estil europeu que engloba diferents temes d'actualitat, com moda, literatura, viatges, curiositats, cinema, història i art. Aquesta és comparable amb revistes com Vanity Fair, Vogue o Harper's pel seu estil luxós i prestigiós en el marc de l'esnobisme barceloní dels anys vint del segle xx.

«La primera aparició tingué lloc al 10 de gener del 1918. Josep Carner és el primer director D'Ací i d'Allà durant el seu primer any de vida (1918-1919) fins que deixa la direcció. La seva empremta influencia notablement en el treball del posterior director, Ignasi M. Folch i Torres, des del 1919 al 1924. Aquest mantingué les característiques generals de publicació establertes pel model de Carner que definien una personalitat pròpia de la revista. Tot i això, l'arribada de Carles Soldevila per encàrrec d'Antoni López i Llausàs entre el 1924 i 1936 significà un gran canvi en el caràcter de la revista, en edició i direcció». (viquipèdia).

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
La frontera se situa sobre el pont del riuet Arcabell, passada la Farga de Moles, a on hi havia «quatre casotes, un hostal, la duana». El camí que pujava era estret i ple de voltes i revoltes.

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
La capital era enturonada, «mirador enlairat sobre tres roques». La Casa de la Vall, «una gran casa pairal muntanyenca».

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Com que les comunicacions eren dificultoses, els consellers havien de fer nit a la Casa de la Vall durant els dies de reunió, i calia coure-hi els repassos (del francès repas), o sia, les menjades. Una palanca de fusta travessava la Valira per permetre el pas cap a les Escaldes, allà a on s'hi podien prendre les aigües caldes, com ja ens ho diu son nom. Les vies de comunicació terrestre eren primitives, amb «només dues menes de camins: dolents i pitjors».

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Llavors, l'últim poble per anar a França era Soldeu, «de quatre cases». Per l'altra banda, la de la Valira del Nord (occidental), «la pedregosa ruta va enlairant-se en fantàstiques gorges». A la imatge, la primera fàbrica moderna de transformació tabaquera, del 1899. 

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
La bellesa natural del país, llavors encara verge.

1919. Andorra.
«D'ací i D'allà», de gener (ARCA).
Destaca l'autor el caràcter «ferreny, reservat, ple de plecs espirituals i desconfiat» dels habitants del país, que vivia en ple caciquisme. A ulls d'un observador foraster i de ple segle XX, la percepció del país pirinenc no podia ser més que la d'un país ancorat en l'antic règim. 






20200720

[2181] De la Seu d'Urgell, 1932

1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
El mercat de la població. Foto: Gay. 
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
La pàgina del diari dedicada a la 'ciutat', com el títol de la secció indica. Encara hi havia una segona mitja pàgina completa.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Els horaris de les rutes del cotxe de línia de l'Alsina Graells cap al Pirineu des de Barcelona. El camí es feia, parades incloses via  Calaf i Ponts, en cinc horetes i mitja. Per Puigcerdà, la ruta era un pèl més llarga, una horeta més. Hi havia una d'aquestes línies que sortint de Barcelona a les quatre de la tarda, feia que s'hagués de fer nit a Puigcerdà. Des de la Seu, es podien agafar els enllaços cap a Andorra i fins a Encamp. 

Les pells de Casa Biel lluïen de productes fets de renards andorrans. 

L'article és dedicat a exalçar la gallina dels ous d'or que suposava el turisme per al futur del Pirineu. Fins i tot, s'hi inclou una comparació amb Suïssa i els diners que s'hi deixaven els visitants. Les belleses naturals hi eren -encara hi són- al nostre Pirineu, i l'articulista demana als urgellencs que s'espavilin, que es creïn societats de promoció i que es creïn serveis al turista: «Són tants i tants els aspectes positius  que del turisme en deriven!» D'això ja en fa noranta anys!

El cas és, però, que el turisme s'ha convertit en el monocultiu per excel·lència de tantes i tantes viles i comarques. L'abandó de les activitats tradicionals hi és un fet, sovint irreversible. Durant dècades només hem vist el feix de diners que el turisme aporta, però cap dels mals: la bombolla urbanística, la transformació del medi natural, l'estacionalitat de la feina... Aquests darrers mesos de pandèmia n'hem conegut també el principal perill: què ocorreria si el turisme minvés? Cal diversificar l'activitat econòmica, redimensionar (això avui vol dir reduir) l'activitat turística i potenciar el valor afegit de certes activitats tradicionals. Fàcil de dir, difícil de fer. Impossible?

1932. La Seu d'Urgell i Andorra.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Un segon article ens fa la descripció literària de la plana de l'Urgellet, i un tercer, l'acollida que la Seu ja podia fer als visitants en aquells temps. 

L'article dedicat a Andorra lloa la construcció de la carretera del 1929, a les acaballes ja tres anys després, «una carretera magnífica, la millor carretera muntanyenca d'Europa», amb 32 km. i que puja fins a 2.450 m. d'Envalira.
1932. Andorra.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
La carretera d'Ordino i la Massana era també en construcció, i l'empresa F.H.A.S.A. (Forces Hidroelèctriques d'Andorra SA) la gran impulsora dels projectes de modernització de la República pirinenca, creada per Miquel Mateu i Pla, destacat empresari barceloní i primer alcalde feixista de la capital catalana al gener de 1939 i col·laboracionista del règim dictatorial (espanyol) durant tota la resta de sa vida.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
L'anunci del més que anomenat Gran Hotel Mundial urgellenc no hi podia pas faltar. Simplement, «confort modern». Les botigues de roba Les Novetats «per la serietat en la nostra norma de venda i pel gust exquisit en la presentació de les seves col·leccions, és la casa preferida pel públic». Especialitats en alta moda i en dols, o sia, moda de dol, si és que se'n pot dir així.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
L'acabada d'inaugurar Granja del Gran Hotel Mundial, l'esplèndid saló-bar de l'establiment.
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
Els tallers de reparació de camions i automòbils eren del tot necessaris en aquells temps, atesa la poca fiabilitat mecànica de les màquines. Al taller oficial de Ford s'hi venien fins i tot els Fordson, «el tractor universal». Tenien sucursal a Andorra i, a més, «als fills d'aquesta república se'ls faciliten cotxes i camions a preus molt econòmics, car no se'ls cobren els drets de duana espanyola».

L'article que tanca el reportatge és dedicat a la Batllia, la verda plana de la Cerdanya meridional, entre Puigcerdà i la Seu, amb la vila de Bellver com a epicentre. També s'hi citen l'església romànica de Talló, el poblet de Bor, la gran cova de la Fou, Sant Julià de la Pedra, Prullans, o la Torre del Cadell, «propera a la casa on havia existit la residència dels Senyors de Cadell, barons d'Aransa, molt renomenats en els fets històrics de Nyerros i Cadells».
1932. La Seu d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 2 de setembre (ARCA).
El cooperativisme s'anava expandint en aquelles dècades a tot Catalunya, també al Pirineu, amb aquesta Societat Cooperativa de Lleteria del Sindicat Agrícola de la Seu d'Urgell (1915), que comercialitzava mantega i formatges amb el nom Serra del Cadí, elaborats «al cor dels Pirineus catalans». I per al públic de paladar fi, s'hi recomana el formatge Urgellet

20200609

[2161] Vistes andorranes més que centenàries

1912. Andorra. Casa de la Vall.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Una col·lecció d'imatges andorranes que ens mostren l'Andorra de fa més de cent anys, just en començant el segle XX. Llavors sí que era un autèntic paradís pirinenc. L'eslògan comercial amb què es promociona comercialment en els nostres dies ha fet uns quants anyets tard (igual que a tants altres llocs). Compareu, compareu...
1912. Andorra. Estany d'Angulets o Engolasters .
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El gran llac de la parròquia d'Encamp.
1912. Andorra la Vella.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La vella capital, mai tan ben dit. Al fons, s'hi observen les feixes de conreu del tot averticalades. 
1912. Andorra. Església de Santa Coloma.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Una meravella del romànic pirinenc.
1912. Andorra. Les Escaldes.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

A la cruïlla de les Valires.
1912. Andorra. Ordino.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El poblet entre idíl·lics prats.
1912. Andorra. Ordino.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Detall de la carretera d'entrada al poble.
1912. Andorra. Ordino.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La parròquia d'Ordino, amb les garbes apilades al prat, des d'una altra perspectiva.
1912. Andorra. Encamp.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El poble d'Encamp, plàcidament ajagut sobre els prats.
1912. Andorra. La Massana.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La petita parròquia de la Massana, sobre la Valira d'Orient.
1912. Andorra. Canillo.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La parròquia de Canillo a la vall, i amb les terrasses de conreu al vessant de la muntanya.
1912. Andorra. Canillo.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.
El bell pont romànic de Sant Antoni sobre la Valira Oriental, una mica més avall de la Massana.

1912. Andorra. Santuari de Meritxell.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El santuari marià andorrà, tal com era abans fa més de cent anys. 
1912. Andorra. Sant Julià de Lòria.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

El poblet, ben afilerat al costadet de la Valira.
1912. Andorra. La fàbrica de tabacs.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

L'antiga fàbrica Reig de tabacs, inaugurada llavors feia poc, al 1909, i que estigué en ús fins ben avançats els anys 50. Dita de Cal Rafeló, ara és seu del Museu del Tabac a Sant Julià.
1912. Andorra. La Fraga de Moles.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

La Valira ja a punt per entrar a territori urgellenc.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Mapa dels topants andorrans, amb indicació de parròquies, pobles, rius i muntanyes.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Des de la Seu d'Urgell, pujant cap a Andorra. 
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Les dos grans valls que migparteixen físicament el país.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Els confins pirinencs més occidentals andorrans fins a Tristana. Notem-hi la forma Comavedrosa (amb sonorització de la bilabial p), probablement pronúncia local, per al cim andorrà més alt, el Compadrosa.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Les valls més orientals, amb els estanys Forcats i dels Pessons, amb el santuari de Meritxell al centre.
1912. Andorra. Mapa.
«El Principado de Andorra y su constitución política», Francesc Pallerola,
Impremta Sol i Benet, Lleida.

Els confins andorrans occidentals, llavors senes el pas obert d'Envalira ni el Pas de la Casa.