[2580] Dels toredans de Tor de Vallferrera

1730. La Vall Ferrera, el Pallars Sobirà.

«Carte générale des Monts Pyrénées, et partie des Royaumes de France et d'Espagne par le Sr Roussel ingénieur du roy». Autors: Claude Roussel (16..-1733, enginyer i cartògraf); François de la Blottière,  (1673-1739, enginyer i cartògraf); Antoine Coquart i  Delahaye, Jean-Baptiste, gravadors.

Els mapes gavatxos del XVIII s'obliden de retratar el poblet de Tor, entre Norís i Aós. El mapa està invertit, com era costum entre els cartògrafs parisencs. Per tant, hi trobarem la frontera andorrana a l'esquerra. 

1845. Tor (el Pallars Sobirà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

En aquells temps preautomobilístics, calia emprar tres dies per arribar de Lleida als confins de la Vallferrera. De clima fred i propens als «reumas agudos y crónicos, y muchas inflamaciones» per trobar-se emplaçat «en una pequeña llanura circuida de montañas muy altas, combatido por los vientos». De cinc cases i una esglesiola, dedicada a Sant Pere (com en la majoria de parròquies dels pobles de fa més de mil anys, l'advocació mariana encara no s'hi havia inaugurat, tot eren apòstols i sants barons...); hi havia algunes fonts ferruginoses, és clar, i s'hi ajuntaven un parell de torrents, el de Subjaent (interpreto) i el de la Rabasa, formant la Noguera de Tor vallferrerenca (divers del de la vall de Boí, doncs), que disposava de «cinco o seis puentes insignificantes» (suposo que vol dir més aviat passeres de fusta) fins a desguassar a la Noguera de Vallferrera.

Els camins d'alta muntanya, diu que eren en «muy mal estado». Com havies d'estar, si no. Encara hi estan avui. I és que fins a Tírvia ja hi havia 4 hores de traginer! Però tenien un parell de molins fariners: si més no, de pa no els en faltava. Hi inscriu cinc cases amb cinc veïns, i un total de 16 persones. 

1896. Tor (el Pallars Sobirà).

«Anuario Riera» (BDH).

Mala transcripció del topònim. A final del XIX, li assignaven 70 habitants. En contra del que pogués semblar, hi havia escola pública municipal per xiquets i per a xiquetes, que havien d'anar a classes separades. Hi havia, però, només una mestra, a la qual devia ajudar alguna altra jove del lloc. Cap botiga ni servei. Només els cinc propietaris que Madoz ja recollia que hi vivien: Cots, Montané, Riba P., Riba B. i Areny.

1908. Tor (el Pallars Sobirà).

«Anuario Riera» (BDH).

Deu habitants més en deu anys, al tombant del XIX al XX. 

Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae (enllaç).

La història del bisbe castellà de la Seu d'Urgell ens recorda el colonialisme persistent en què hem viscut aquests darrers segles. El topònim, segons Coromines, no prové de l'arrel llatina de torre, sinó com tantes altres d'aquells contorns d'una d'iberobasca amb el sentit de turó o indret elevat. 

1913. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

El poble és a més de 1.700 m sobre el nivell del mar, un dels més alts del Pirineu. No s'hi menciona la Noguera de Tor, però sí la de Vallferrera, una mica més avall, a on desguassen entre Alins i Àreu els torrents que s'ajunten a Tor.

«Malgrat lo reduït del veïnat i la proximitat amb Norís, forma districte a part degut a l'escabrositat del seu territori i lo allunyat que es troba de tota comunicació». Cap al 1920, hi consten uns 85 habitants. S'hi recull que al 1835 eren només 26. Els carabiners només s'hi estaven d'estiu, ja que «per la cruesa del temps, puix resulta considerable la seva alçària, durant l'hivern s'estableixen a Alins». Segons l'Spill manifest (segle XVI), «sobre lo lloc hi havia una bella torre rodona, molt fort i difícil d'expugnar», ja enderrocada.

És curiós l'escut del municipi vuitcentista.

1822. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario constitucional de Barcelona», de 8 de desembre (ARCA).

El Baró d'Eroles, durant la guerra dels absolutistes de la Regència d'Urgell, transitava per la Vallferrera. Va dormir en un «pueblecito infeliz», qui sap si fou a Tor en entrar des d'Andorra cap a la vall. El refugi andorrà, i pirinenc en general, era molt preuat en aquells temps.

1838. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario de Barcelona», de 20 de juny (ARCA).

Les topades per la Vallferrera amb les colles revoltades a la primera carlinada. Els capellans solien encobrir els carlins o posar-los a disposició sagristies i altres espais per dipòsit de munició, com fou en aquella ocasió el cas del mossèn de Tor. 

1878. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario de Barcelona», de 7 d'octubre (ARCA).

Una partida de bandolers, potser vells carlins de la darrera carlinada, assedegats de venjança i de diners. Com que no trobaren al «acaudalado vecino», van decidir deixar-li un missatge ben clar tot ferint la muller a totes dos cames. Cent anys abans que Carles Porta popularitzés els crims de Tor, la malícia ja rondava per aquells rodals.

1890. Norís, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Los Debates», Tortosa, de 14 de maig (XAC).

 Aquells topants de l'Alt Pallars eren indret propici per a la lladronícia, com aquest assalt a la rectoria de Norís.

1917. Alins, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario de Vilanova i la Geltrú», de 10 d'abril (XAC).

A la ciutat, t'hi pot xafar un cotxe, però a la muntanya també hi ha grans perills. A la Vallferrera def a cent anys, els hospitals eren molt, molt lluny...

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).

L'arribada del règim del 78 postfranquista (espanyol) va destapar la caixa dels trons. La demografia havia fet figa, sobretot a l'hivern: «llavors sembla realment un poble de targeta posta nadalenca, però trist: sense el fum calent de les xemeneies, ni senyals sobre la blancor dels carrers». En aquells anys, el contraban amb la modernor botiguera andorrana era considerable. 

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).

La possibilitat del desenvolupament de ressorts d'esports d'hivern «han despertat els interessos especuladors d'alguns grups econòmics» que van acabar per enfrontar les famílies copropietàries de la muntanya des de final del segle XIX: «cadascuna té aparentment el seu propi comprador especulador». Aquell estiu de 1978, segons l'autor de l'article, ja fou molt calorós a Tor, sequera a banda: «Reunions de veïns-compradors, fortes discussions, fins i tot s'ha donat a l'assumpte un cert aire mafiós: luxosos automòbils d'empreses de seguretat (com en les pel·lícules americanes), detectives femenines, etc.» La gran pregunta ja aleshores era «què hi ha al darrere de tot aquest affaire? Són realment diferents els grups interessats en la compra, o hi ha al darrere un home sol?... interessats a convertir Tor en un gran complex turístic internacional, una espècie de vedat privat per a la gent de peles».

1978. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).

No ho sabria identificar ben bé, però les imatges podrien ser del poblet de Burg. 

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).

L'article denunciava un dels promotors-especuladors amb documents i noms i cognoms.

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).

Segons el text, a les reunions que liderava aquest personatge pels poblets de la vall, la joventut hi fou la gran i acèrrima opositora als plans urbanístics. Sí, aquella joventut pirinenca i catalana, formada en la implosió cultural dels seixantes i setantes (malgrat les brides del règim dictatorial espanyol) i que es va creure, vàrem creure, que arribaven temps nous, democràcia, llibertat... Plens d'esperança, de lluita, de canvi... i de candidesa i innocència. El règim del 78 ens colà un gran gol, amb la continuïtat disfressada del feixisme, però algunes jugades van sortir prou bé, ací i allà: aquella joventut va aturar la destrucció de la Vallferrera!  

La constitució dels primers ajuntaments escollits democràticament aquell any 79 va permetre de regular totes aquestes tensions especulatives. Però no va poder pas acabar-les durant les dos dècades que faltaven per tancar el segle XX. Però aixó ja són figues d'un altre paner, en concret, del paner de Carles Porta, oi?

[2578] La Vallferrera del segle XVIII

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2578] La Vallferrera del segle XVIII

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres de la Noguera Ribagorsana, de la Noguera Paulleressa et des vallées d'Andorra, de Farrera, de Cardous, de Paillas, autrement d'Anéou, celles d'Asouy, de Real, de Sort, de Savernada, de Gerri, de Capdeil, de Saroca, d'Areins, de Beteza, de Chironnelle, de Bebille, de Barabés, de Boy» (Gallica).

Autors (presumits): Claude Roussel (1655?-1733, enginyer),  

François de La Blottière (1673-1739, enginyer).

Majestuós plànol de les valls muntanyenques, amb indicació de pobles, focs, ponts i ports. Una veritable delícia per anar resseguint durant hores. Només que, com fou usual de la tradició cartogràfica francesa, l'orientació del mapa sol ser inversa. Els topònims, bé que transcrits amb ortografia francesitzant, són ben reconeixibles i fidels a la denominació catalana. També el nom de rius i serres. 

Hem reorientat el mapa per fer-lo al més similar possible als actuals, de manera que ens resultés geogràficament identificable als nostres ulls, sempre ben badats davant la bellesa cromàtica de l'obra i del detallisme descriptiu en uns temps de mitjans escassos per als geògrafs, per no dir inexistents.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

Ainet (de Besan) tenia 36 focs a la segona dècada del segle XVIII, un cop acabada la Guerra de Successió. A una mitjana de 5 o 6 persones per casa (padrins, pares i fills), fa més de dos-centes persones. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

Una mica més amunt de la Noguera de Ferrera, el Pont d'Ainet. Les Bordes d'Ainet o d'Alins reunien dos focs. Potser probablement només eren habitades d'estiu.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

Continuem riu amunt fins arribar a Alins, amb un molí als afores del poble. També amb un fogatge de 30 llars i pont per travessar la Noguera de Ferrera. El detallisme del mapa és tan elevat que fins i tot els nuclis urbans són aproximats a la realitat.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

Trobem una masia d'Alins fins a Àreu, amb 20 focs, menys que el poble de Norís, llavors dels més grans de la Vall Ferrera, amb 33. No s'hi assenyala el poble de Tor, encara que el camí enfila cap al coll i Andorra. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

No sabria dir si el coll de Norís l'hem d'identificar amb el de Salòria. El cas és que ja a l'altra banda, hi trobem Aós (Os) de Civís, amb una vintena de focs, i ja en territori andorrà Bixessarri, amb una vintena més, ja baixant cap a Sant Julià.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

La població de la Vall Ferrera en aquells inicis del Set-cents, a on apareix l'indret de Tor, amb 20 focs. Les xifres mostres fortes discrepàncies amb les anotades al mapa gavatxo.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

La capçalera de la Vall Ferrera i els grans boscos de pi negre que la separaven de la Vall de Cardós i de la de Tavascan. Les més altes indicacions són les del port de Boet i les del lloc d'Erts (12 focs), ja a la parròquia andorrana de la Massana.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

Per la part baixa de la Noguera de Ferrera, riu avall d'Ainet, hi trobem Araós i el tercer pont ja poc abans d'arribar a les envistes de Tírvia per unir-se amb la Noguera de Cardós.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

Detall del molí, probablement fariner, entre Ainet i Araós, amb la desviació d'un petit cabal d'aigua de la Noguera per fer-lo anar. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

Araós comptava 26 focs i algunes bordes més a la vora del pont. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

A Tírvia, cap i casal de la Vall Ferrera, s'hi censaven 60 focs, o sia, més de tres-centes cinquanta persones, pel cap baix. Estranya la mala grafia del lloc, atesa la correcció general dels topònims. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.

«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).

A tota la vall sud-oriental, avui dita Coma de Burg (de Tírvia al plànol), s'hi mostren el llogaret de Montesclado (Mondesclar al mapa, de 3 focs), Glorieta amb 3 més i Magnòlio amb 4, que per l'emplaçament hem d'identificar amb Burg.

[2577] La Vallferrera dels anys 30 (del segle XX)

[2306] Cases i habitants dels pobles lleidatans al cens de 1715, més

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2577] La Vallferrera dels anys 30 (del segle XX)

 

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).

Lo riu Glorieta de la vall de la coma de Burg.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).

En els orígens del turisme a Catalunya, els Pirineus eren una destinació remota, un indret paradisíac i ancestral, però amb difícils comunicacions. L'article comença amb una mica d'història i geografia. La «afinidad con el pueblo éuskaro» es ressegueix en la toponímia: «de su primitiva lengua quedan importantes vestigios en la nomenclatura de los pueblos, valles, montañas y accidentes físicos en general». Aquests dialectes bascoides foren la llengua de la capa més baixa de la societat feudal pallaresa, gent ruda i gairebé incomunicada, sovint pastors a les més recòndites valls, amb tradicions pseudopaganes, i que perduraren en alguns casos fins a la fi de l'Edat Mitjana. 

Segons  Josep M. Nadal i Modest Prats, en la seva Història de la llengua catalana, «el basc dels Pirineus centrals hauria sobreviscut en part fins a la meitat de l’Edat Mitjana (segles XI i XII) formant al Pallars —a causa de la configuració orogràfica de la zona— una mena d’illot lingüístic resistent a la romanització. Això no significa pas que el llatí no hagués entrat gens en aquesta zona, sinó que hi hauria conviscut amb el basc, llengües entre les quals no hi hauria hagut tan una frontera geogràfica com una frontera social».

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).

Una de les valls pallareses més allunyades n'era la Vallferrera, que com n'indica el nom, disposava de «pizarras primarias con gran abundandia de mineral de hierro». Les fargues del segle XIX en són testimoni de l'explotació del ferro.

Allà, diu l'autor, «los pueblos pequeños y próximos sitúanse en los valles o sobre una pequeña elevación», amb abundància de bordes, construccions populars per a refugi de persones, fruits i bestiar, que de vegades s'agrupaven en cortals, que semblaven pobles, «lugares de veraneo de los pastores». 

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).

Vista d'Ainet de Besan.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).

Vista d'Ainet de Besan.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).

Les bordes de Noarre (Vall de Cardós), amb cases de coberta vegetal. Aquestes agrupacions de bordes, només amb població d'estiu, semblaven pobles, però sense ajuntament, església ni cementiri.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).

Explotació de fusta al bosc de la Ribalera, a la vall del Romadriu.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).

Tírvia, capital història de la Vallferrera, en la cruïlla de tres camins, com indica son nom: cap a la Vallferrera, cap a la Vall de Cardós i cap a la Coma de Burg. Les cases eren edificades encara al vell estil tradicional, d'arrels medievals, entre les quals cal Nadalet, Xicoia, Putxó i Toio, i destacant-hi la plaça del Portal. 

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).

Tírvia, capital històrica de la Vallferrera.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).

La imatge presenta un vell carrer tirvià. L'hivern hi era, al Pallars, tan llarg i dur, que a l'arribada de l'estiu calia festejar el bon temps amb les tradicionals falles, una festa «muy poèticamente descrita en la epopeya nacional catalana del Canigó» verdaguerià.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).

Tírvia, carrer Major.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).

S'hi mencionen altres pobles de la vall, com Ferrera i Alins. 

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.

«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).

Esplèndida imatge de Tírvia, ben arremolinada dalt del turó, ara en fa noranta anys.

1973. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Reus», de 19 d'abril (XAC).

L'estat de la vall als anys 70 del segle XX: «l'emigració ha pres unes proporcions que fan escruixir, pitjor que al Priorat. La població ha baixat de 14.314 a 7.663, en alguns llocs la despoblació arriba al 75%». Sense paraules. Heus ací com el canvi social del segle passat, la pèrdua de la vida tradicional, ens ha fotut lo país enlaire. 

1973. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Reus», de 19 d'abril (XAC).

Una casa tradicional a Tírvia, ben bé igual que mig segle abans.

1973. El Pallars Sobirà.

Revista «Reus», de 19 d'abril (XAC).

1973. Sort, el Pallars Sobirà.

Revista «Reus», de 19 d'abril (XAC).

La capital pallaresa, res més que un poblet encara, al costat del riu.

«Garona tot rondinant,

cap a l'Aran.

Noguera tot joguinós,

cap a Alós».

Canigó (1888), Verdaguer. 

[838] Alins de Vallferrera, abans i ara

[835] L'antic Alins de Vallferrera

Quina la fem? Canal Whatsapp

[1829] Les trifulques del darrer traginer tirvià

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Entrevista al darrer traginer conegut a la Vall Ferrera, que li feu als anys 70 en Joan Lluís i Pallarés i que inclogué en el quart volum de sa personal però no gens petita enciclopèdia pallaresa, que amb el pas dels anys té un innegable, exquisit regust etnogràfic. El traginer hi explica trifulques i angoixes patides al llarg dels anys i sobretot durant el trasllat de dones a cavall en aquells temps passats: us sorprendreu dels detalls d'aquest transport i de la gràcia amb que ens ho conta. Ens la fa arribar l'amic Jordi Solé, gràcies per enllustrar-nos una mica més!

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís i Pallarès, Ed. Barcino.
Portada de l'edició del llibre. L'entrevista amb aquest nostre darrer traginer no té bocí per perdre: riureu a més no poder i fins us emocionareu i tot en recordar aquells homes d'ofici tan dur, abnegats i servicials. 

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Lo nostre traginer era «un home d'estatura més aviat baixa, cofat amb gorra, vestit amb trajo de tall de sastre i lluint al coll el típic corbatí dels traginers». De cara ja «bastant arrugada, amb uns ulls petitons, entremaliats i vius, que donen fe de la seua murrieria».

L'autor reprodueix la conversa amb el deix característic del dialecte pallarès: «Jo sóc Avaristo Serradó Moles, fill de Tírvia, casat a Tírvia, i tinc noranta-sis anys complerts». Cada dia encara es fotia, perdó, es fumava un parell de caliquenyos. Ara ens ho expliquem tot! «Això i mitja dotzena de gots de vi cada dia, no me'ls trau ningú».

Tot passejant per la vila per fer-se la foto per al reportatge, el nostre traginer va explicant coses del poble, com la celebrada Campistraus del poeta targarí Sala-Cornadó, que hi anava des dels anys seixanta i a on va comprar-hi la vella escola (article).

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
L'Evarist comença a bregar-se com a traginer amb 13 anys. El seu pare li manà de traginar els animals fins a Llavorsí. Als 16, ja els baixava fins a Sort i un any després, fins a la Pobla. Lo vell traginer descriu fil per randa els viatges, com matinaven, com s'atipaven a fondes i hostals, com s'ajudaven de matalots a cada poble per a la càrrega i descàrrega, com es treballava sempre excepte el diumenge, la festa major o les festanyals. Les festanyals són les festes grosses de l'any, com ara Nadal, Pasqua, Tots Sants. «Aixís cada dia... i aixís fins als sentanta-cinc anys vai fer sempre el mateix, caminar darrere dels animals, que, la vritat sigue dita, eren les millors que corriven pr'aguells camins».

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
La feina de traginer era de camins amunt i avall: «Amb açò també t'hai de dir que me n'hai vist de totes, de bones i de dolentes, i d'aguestes encara més. Perquè me les hai hagudes de veure amb les ventades, llamps, pedregades i gelades, pluja i sol. De tot, tant com ne vulgues». Tota una vida trepitjant el Pallars. «Que si en só vistes [de coses], dius? Més que de cabells al cap».

L'encesa defensa que fa lo traginer de la moralitat de la feina quan es portaven dones amunt i avall per no comprometre la feina i la bona reputació de la casa i del pare, que ja l'advertia que «les dones sempre solen ser un prill. A més a més jo, que n'havia de tractar tantes... Una relliscada amb una dona è prou pr'a fotre el negoci a fer punyetes». I explica llargament el difícil tracte que hi tenia, perquè no els agradava viatjar a cavall i en aquelles dures circumstàncies: «moltes vegades em feven traure lo geni». Si eren gaire reticents a l'hora d'«ancavallar», calia optar per mètodes més expeditius: «Angegar un bon renec i andavant... un bon crit, grapada al cul, i a dalt».

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Els maldecaps no se li acabaven amb les dones un cop 'ancavallades'. Al cap d'un parell d'hores de camí, el balanceig del pas dels animals els sotraguejava la ronyonada i «ara una, després l'altra, ancomençaven a demanar de baixar, perquè teniven pixera». Per no perdre més temps, a la fi, deixava que s'ho fessin damunt la muntura: «doncs davant d'açò, les vai obligar a pixar des de cavall estant, ancara que malmetessen la muntura amb tanta fortor del pixum». La solució la hi va donar un altre traginer, també Cintet de nom, més enginyós: fer-les pixar amb una teula! El nostre traginer ho va millorar i tot, amb una canal de pela de bedoll, «que no els pogués fer mal a l'antrecuix, com solive fer la teula». Fins i tot ja cobrava a les clientes la teula a l'hora del tracte. 

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Més penalitats del camí, com ara les fortes ventades, que els obligaven de vegades d'estirar-se a terra ben agarrats a una grossa pedra per tal que el vent no se'ls endugués. Al pont de Santa Catarina de Rialb «si t'arroplegava un cop de vent al mig del pont, ja havies begut oli, perquè les aigües furientes del Noguera se te n'arrossegaven riu avall, riu avall». De Llavorsí a Rialb, els dies de vent no era de broma: «fins lo melic s'arronsave a l'home més valent».

Per passar l'estona, els traginers «solívom de jugar a la morra..., cantar, xiular i repassar les fadrines que deixàvom per pobles i hostals». I explica com es jugava a la morra, «una mena de joc cantant i ballant... que as pot fer tot caminant sense abandonar mai les animals». Noteu el femení gramatical. 

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Records d'antigues cançons de traginer i de la llegenda dels menairons del canut: «Açò dels menairons són una patuleia molt treballadora, i el qui té la sort de poguer-ne tenir uns quants amb un canut, ben fermat, ja no ha de patir mai més de pobresa... Pra'cò als de Burg se'ls diu menairons».

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Canten els menairons en sortir del canut:

Què farem, mestre, què farem?
Què direm, què ham de dir?
O treballem o morir,
doneu-mos feina per no patir.

1979. Evarist Serradó, 'Lo Cintet de la Polla', lo darrer traginer tirvià.
«El meu Pallars, IV», Joan Lluís, Ed. Barcino.
Davant de l'església de Tírvia, el nonagenari darrer i famós traginer tirvià.

[1820] Lo Cintet de la Polla, lo darrer traginer tirvià