[2534] L'Emili Pujol, fill predilecte de la Granadella

 

1967. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

«Ciudad», de novembre (FPIEI).

Bella imatge del fotògraf lleidatà Gómez Vidal a les escales de la catedral de les Garrigues, l'església de la Granadella, que va captar aquell moment de la sortida de la missa d'homenatge que l'ajuntament va oferir al mestre guitarrista, fill del poble, nat al 1886, i que llavors tenia ja 80 anys. La sortida de missa havia sigut un dels moments més viscuts als pobles durant cents d'anys, un moment en què la gent s'hi trobava i s'hi barrejava, i s'hi saludava, i s'hi xarrava, i s'hi reconeixia com a comunitat, com també en els enterraments, abans dels tanatoris.  

Veient, l'altre dia, el programa d'El Foraster gravat a la capital de les Garrigues altes, me va vindre al cap aquesta imatge, que feia temps havia vist i el pensament me va començar a burxar. Entre altres personatges castissos (com ara en Quildo), que són l'objectiu que en Masferrer persegueix tot fent-se el carallot per traure'ls tot el suc, s'hi entrevistà un xicot (un home, vull dir) d'origen musulmà, emigrat a la població. Un moro, com ell mateix, prou integrat com a treballador municipal i cert domini de la llengua del país, reconeixia que li deien. I vaig pensar que la vida de tants i tants pobles nostres que durant segles (i particularment i adoctrinadora durant el darrer franquisme espanyol, al del segle XX em refereixo, no pas a l'actual) va girar al voltant de l'Església, com a institució i com a edifici singular de cada vila, ara es troba braç a braç amb la de persones que representen una altra religió, costums i llengua, que durant segles fou anatematitzada. Un contacte cultural (que els profes també vivim quotidianament a les aules, i que parlem de morets, per assuaujar el terme), sovint viscut per una part de la societat com a xoc ideològic quan la diversitat no s'integra en la nostra normalitat tradicional.

No és pas que me'n sàpiga greu per la capellanada, i encara menys ara que vaig fent els tràmits per apostatar-ne. Només constato la ironia de la història. Vull dir que avui, com a societat, no tenim espais compartits de vida, de comunió social, o si voleu de participació o associació comunes. Ni tan sols el futbol. I que ens caldria tindre'ls o buscar-los o crear-los. 

Veurem el camí que va fent tot plegat, que anem fent, tots plegats.

1967. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

«Ciudad», de novembre (FPIEI).

1967. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

«Ciudad», de novembre (FPIEI).

Diu la crònica que «al salir del templo, el Sr. Pujol fue saludado entusiásticamente con vítores y aplausos, homenaje sincero y emotivo...» al fill predilecte de la vila. El dinar tingué lloc al Casino granadellenc, amb recital de l'Orfeó lleidatà a les postres i un parell de deixebles que n'interpretaren algunes composicions. 

2020. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

Els diners singulars que alguns municipis van crear per lluitar contra la desacceleració econòmica provocada per la pandèmia (una mica com al 1937 molts pobles van crear bitllets de pessetes), en el cas de la Granadella van homenatjar el seu gran artista amb el Granadeuros.

L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

Fotografia esplèndida del mestre de la guitarra, en un dels seus recitals (enllaç).

1965. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.

«Ciudad», abril (FPIEI).

Al I Curs de Guitarra de l'Orfeó Lleidatà.

1983. «Història de la Granadella», 

Josep Lladonosa i Josep Solé.

La catedral de les Garrigues amb l'antiga creu de terme, en una imatge antiga de la vila.

[2226] Apotecari i metge (sogre i gendre) a la Granadella de 1885

[416] La Granadella, de segle a segle

[2305] Cases i habitants dels pobles lleidatans al cens de 1715

 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

Article del geògraf granollerí, un dels més destacats de la segona meitat del segle XX al nostre país. S'hi fa la relació dels pobles lleidatans en l'històric cens del mercader i geògraf Josep Aparici, i que serví de base per al nou cadastre de Patiño, ministre borbònic al temps dels Decrets de Nova Planta. A banda de l'augment desorbitat de les contribucions, per fer pagar a Catalunya la despesa de la guerra i sotmetre-la fiscalment (i d'aleshores fins avui perdura aquest règim colonial), també aconsellà el primer Borbó «que como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Catalana, se escriba en adelante en Idioma Castellano, o Latín, como ya así la Real Junta lo practica; pues se lograrà la inteligencia de cualesquiera Jueces Españoles, sin haber de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este País». Altre cop, d'aleshores fins avui, en aquest cas de colonització en l'àmbit judicial, de la qual aquests darrers anys no n'han faltat pas mostres, oi?

Com a bon il·lustrat d'esperit colonial, mirava de copsar la naturalesa dels subjugats, sense poder arribar a entendre per què no volien deixar de ser com eren per fer-se a imatge i semblança del dominador: «el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que siempre se debe recelar de ellos, aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia ... Son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan su lengua nativa». I encara altre cop, d'aleshores fins avui.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

No em posaré ara a fer judicis de valor sobre els compatriotes que, en temps de derrota i dolor de les gents del país, s'afileraren amb l'opressor. Tant després del 1939 com després del 1714, o del 155 del 2017, tot i la repressió contra les persones, la llengua, les institucions pròpies de tots, també dels mateixos col·laboracionistes. Suposo que Freud hi tindria alguna cosa a dir, no ho sabria valorar. Potser fins i tot forma part de la nostra estratègia de supervivència com a poble, no jugar-nos-ho tot a una banda... fins que trobem la jugada recuperadora de la llibertat definitiva.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

Tenia el Principat un total de 958 municipis o comuns. Avui se'n compten 947. En canvi, si comparéssim el nombre de cases, que no sé si consta en algun registre, veuríem com la diferència n'és exponencial. Segons l'autor, les comarques naturals servien més al propòsit identitari de la gent que no pas les vegueries. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

La diferència de cases existent a Lleida entre abans i després del setge de 1707, dona idea de la ingent destrucció soferta. De 1.500 a 600, gairebé un 60% menys! Una xifra desorbitada: diria que més que destruïdes, moltes devien comptar-se simplement com a deshabitades. 

La introducció d'Aparici fou redactada en llengua espanyola, mentre que els noms dels pobles hi són referits en la llengua del país, tot i que amb ortografia arcaica. La primera data de l'obra és de 1708, revisada al 1715, amb correcció de certes dades. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

L'autor de l'article fa el càlcul dels habitants i cases de la província de Lleida, tenint en compte els canvis d'ubicació d'algunes localitats de la Cerdanya o de la Baixa Segarra (a l'Urgell de secà) i les Garrigues.

En nombre aproximat, dona la xifra de 100.000 habitants i unes 20.000 cases, cosa que fa una mitjana de 5 persones per llar, i d'uns 8 habitants per quilòmetre quadrat. Cosa que ens mostra, si comptem l'agrupació de gent en pobles, planes i valls, la gran quantitat de terreny verge, deshabitat, incògnit de les nostres comarques de Ponent i del Pirineu, d'aquestes darreres sobretot.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

Explicació dels pobles urgellencs i garriguencs que aleshores foren considerats dins la vegueria de Montblanc. La majoria, si no tots (cosa que s'hauria de comprovar un per un), són encara pobles de l'arquebisbat de Tarragona.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

Al segle XVIII, encara som a l'Antic Règim, i nombrosos comuns són enumerats com a llocs de Barons, o sia, possessions encara aristocràtiques o eclesiàstiques. No serà fins al cap de cent anys, després del període napoleònic, que la majoria d'aquests llocs es convertiran en municipis propis, deslligats de la jurisdicció senyorial o eclesial.

Els números corresponen al nombre de cases, que multiplicat per 5 de mitjana, ens donaran el nombre d'habitants. Només hi apareixen 7 pobles lliures de càrregues senyorials: a més de Lleida ciutat, els Alamús, Bell-lloc i Vilanova d'Alpicat, amb població molt minvada després de la guerra, i Almenar, les Borges i Baldomar. La resta dels municipis eren pobles de jurisdicció.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

 A grans trets, en els pobles de les comarques de la plana lleidatana, destaca una població encara poc potent. La pax borbonica, manu militari i judicial de Nova Planta, que s'estendria al llarg del segle XVIII, en què no hi haurà cap més guerra fins a l'arribada de les tropes gavatxes a començament del XIX, n'hauria d'afavorir un bon desenvolupament econòmic i demogràfic. Contrastos de la història: pèrdua de llibertats vs. guanys materials, l'origen de la gran dicotomia de l'esperit català contemporani. 

S'hi citen com a térmens rònecs, o sia, despoblats: Remolins, Gebiet, Miravall, Carratalà, Vimbaró, Cisquella i Corregó. El plural 'térmens' és un plural antic d'aquests mots plans acabats en -e, fet amb -ns, com encara el nostre dialecte fa jóvens, hòmens o còvins (de cove).

El nostre poble d'Alcoletge, que encara era en aquells temps un carrer de la ciutat de Lleida, s'hi inscriu amb 4 cases i uns 20 habitants, prova del despoblament causat pel pas dels exèrcits assetjants del 1707. També hi constatem que el nom modern del topònim ja era ben fixat ara fa tres-cents anys. 

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,

dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 

«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).

Explicació tècnica de les xifres de l'article. 

[52] Els mapes del botifler

[2306] Cases i habitants dels pobles lleidatans al cens de 1715, més

[2234] La Granadella del canvi de segle (del XIX al XX)

1985. La Granadella, les Garrigues Altes.

Foto del fons Albert Aymà (ANC).

Esplèndida vista de la Granadella de fa gairebé quaranta anys. L'ametllerar de mig pla dona pas a la silueta del poble, presidida per l'església i el campanar. Gairebé, com el poble de cent anys abans. 

1985. La Granadella, les Garrigues Altes.

Foto del fons Albert Aymà (ANC).

Vistes en detall del poble, en aquesta bellíssima vista de la població. 

1896. La Granadella, les Garrigues Altes. 

«Anuario Riera», BCN (BDH). 

Les botigues de la població a final del segle XIX amb els noms dels propietaris. Qui sap si encara alguna continua la tradició familiar, oi?

Les «abacerías» (del castellà obligat per llei de l'època) són les tendes d'alimentació, a més de drogueries (que no era un lloc de tràfic de drogues, sinó de productes de neteja, sabons, sal sosa i etc.). El poble en aquells temps tenia cap a 2.000 hab., no hi arribava ben bé. Els forns de pa eren també essencials, perquè la gent hi portava la seua pròpia farina per pastar i coure. Una merceria, un parell de botigues de roba, un parell de sabateries... No és que els granadellencs fossin més presumits que altres pobles, sinó que la capital lleidatana quedava lluny a pas de carro... i  a més els pobles veïns hi feien cap a comprar. 

El 31 quilòmetres que la separen de Lleida feien de mal transitar a l'època, a més del terreny «quebrado», que diu el text: ple de tossals i espones, només amb «pequeños vallecitos». Això sí, ple d'aulivers, ametllers i vinya. Aquest darrer conreu desapareixeria amb la fil·loxera i ja no s'hi ha recuperat mai més. Vista la diferència de preu entre l'oli (per més que sia del més bo del món) i el vi, potser algú hauria de moure fitxa per recuperar les vinyedes i els ceps.

L'oli era el rei de l'economia rural, amb més de mitja dotzena de premses. Encara no hi havia cooperativa, que com a moltes altres viles garriguenques no arribaria fins cap allà als anys 1920. La força animal era l'única que existia i, per això mateix, la presència d'albarders, ferrers, veterinari i tallers de carros era fonamental. 

Em sorprèn un taller de ceràmica i un altre de llosa i porcellana. O potser no: el fet de servir els pobles més acostats, com Bellaguarda (llavors la Pobla de la Granadella) i Bovera, potser també una mica de Flix, la convertia en un petit pol comercial, amb uns certs aires de capitalitat comarcal. 

Fusteries, carnisseria, caldereria (estris per a cuinar), estanc, i cafès completaven l'oferta comercial prou ben dotada de la població en arribant al segle XX. Metge i farmàcia l'acabaven de completar. El llistat s'acaba amb el detall dels propietaris urbans i rurals més destacats, o sia, dels terratinents. En queda algun?

1896. La Granadella, les Garrigues Altes. 

«Anuario Riera», BCN (BDH). 

Des de la primera edició havien passat vuit anys. El poble havia començat a perdre un pelet d'habitants, tendència que es recuperaria cap al 1920, però que des d'aleshores no pararia de minvar. S'hi afegeixen els càrrecs municipals, tots del poble excepte el secretario, funcionari estatal (espanyol), que a més portava l'estafeta de correus, doble sou!

Igual que anys abans, el poble tenia tres mestres, un per als nois (que feia les tasques de corresponsal per a l'anuari), una per a les xiquetes i una altra per als parvulets. S'hi afegia l'aula del convent de les monges de la Sagrada Família. La llista era més completa des que el mestre se'n feu càrrec d'enviar la informació a l'editorial de l'anuari. Fins i tot hi surten ara un parell de confiteries, de cereries (indispensables, perquè no hi havia pas llum elèctric encara), i un parell de fondes (importants en la ruta del Pirineu i Lleida a l'Ebre).

1920. Sant Crist de la Granadella.

Foto: Josep M. Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

[1034] Viatge a les Garrigues, 1908

[2226] Apotecari i metge (sogre i gendre) a la Granadella de 1885

 

1912. La Granadella (les Garrigues).

Postal adreçada a la mestra de la població al 26 d'octubre de 1912. Una amiga li escriu per donar-li ànims en la 'soledat' del seu destí professional. No era fàcil la vida de mestre, sovint mal pagats i sols en un poble a on no coneixien ningú. Sort que sempre hi trobaven alguna padrina d'ànima caritativa que els donava ous i verdures, oi? El mestre no hi pintava gran cosa en aquells temps al poble. Però l'apotecari i el metge, això ja era tota una altra cosa!

1885. La Granadella (les Garrigues).

«El Perro», de 20 de setembre (FPIEI).

Una carta pública d'un redactor del diari al Sr. Gobernador (espanyol) de la província. S'hi exposa que el metge de la població hi tenia molta parròquia, repartida entre gent del mateix poble (sobre els 2.000 hab.) però també de Bovera (poc més de 1.000) i de Bellaguarda, llavors la Pobla de la Granadella (cap als 1.500). A més, esdevingué gendre del farmacèutic.

1885. La Granadella (les Garrigues).

«El Perro», de 20 de setembre (FPIEI).

Però heus aquí la desgràcia, familiar i veïnal: la nova llei prohibia l'exercici al metge en aquest règim de monopoli sanitari quan tingués parentiu de primer grau amb l'apotecari. La situació fou posada en coneixement de les autoritats per l'alcalde. Però res no s'hi havia fet. Per això, un anònim veí del poble, escrigué a la redacció per tal que el cas fos denunciat públicament. No coneixem les intencions del denunciant. En primera instància, la pèrdua del metge o de l'apotecari sembla un mal negoci per al poble, pobles, que atenien. Però i si hi havia algun altre interessat per la plaça? 

1885. «El Perro», de 20 de setembre (FPIEI).

Subtitulat «periodicucho guasón», o sia, de la broma, fou un de tants diaris més o menys efímers de caràcters satíric que es prodigaren a la ciutat antre la fi del segle XIX i l'inici del vintè. De fet, es tractava d'un setmanari, que prometia que «ladrará una vez cada semana», sempre amb permís de l'autoritat judicial, del fiscal. Guaita tu, ves per on, com ara, que tot a Catalunya ha de passar per l'entrecuix de la judicatura (espanyola) establerta a la colònia!

[1097] Granadella, capital de la Garriga

[2168] Una prèdica a la Granadella de 1891

1894. La Granadella, les Garrigues.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (MDC).
El campanar de l'església reflectit a l'aigua de la bassa.

1891. La Granadella, les Garrigues.
«La Campana de Gràcia», 2 de març (ARCA).
Un frare de la ceba, desplaçat al poble garriguenc a fer-hi les prèdiques quaresmals, incendiava els parroquians i «se coneix que no té pèls a la llengua, perquè les hi engalta pel descosit». En temps passats, era freqüent aquest tragí de frares predicadors d'una església a una altra, eren com a estrelles convidades, enllustraven els fidels i donaven prestigi als mossens rurals, de vegades més justets en aquests afers més eteris dels sermons més elevats.

El cas és que aquest frare se les tenia des de la trona granadellenca amb els polítics, presa fàcil encara avui a la premsa i a les converses. Els acusava de lladres, cosa comprovada en tants i tants casos (pas en tots), i els posava al mateix sac, tant se val si eren de dretes com d'esquerres. «Després les emprèn contra les autoritats locals per haver tolerat un ball de màscares». Cosa que deixa el camí planer a l'articulista per reblar «com si els capellans, al posar-se faldilles, no anessin disfressats per tot dia, i els frares encara més que els capellans». No caigué gens de bé al mossèn local i al frare convidat aquesta llicència carnestoltesca, i les engaltaren ben furibunds «contra les famílies més conegudes i qualificades de la població que organisaren lo ball de màscares», i a l'hora de la confessió els negà l'absolució i tot. Només absolgueren un noi  que aixecant-se del confessionari «digué que tant li feia que l'absolguessen com no» per no donar-li la raó.

La cosa acabà als tribunals, amb denúncia del capellà contra un veí per injúries a la religió. El veí s'hi tornà amb acusacions de calúmnia manifesta. La politització dels capellans des del segle XIX i fins a la guerra civil i fins al concili Vaticà II, responia a la sensació d'amenaça amb què vivien els nous aires socials i polítics que tan a poc a poc anaven bufant. Ara encara queda més d'un cardenal desfermat, i de tant en tant es fan servir les prèdiques com a mítings, però la renovació del magisteri postconciliar va canviar la relació secular de molts capellans amb els fidels basada en la por, la submissió i l'anatema. Aquesta radicalització política de la capellanada va fer créixer encara amb més força l'anticlericalisme, en un cercle desgraciat que portaria a cremes de convents i d'esglésies de part dels més anarquistoides, cosa que faria llençar penosament el catalanisme conservador a les mans de la dreta espanyola antirepublicana i antidemocràtica. Sobretot, però, allò que ha canviat és el públic, abans fidel, però que cada cop menys ja no combreguem amb rodes de molí.

L'article es clou amb un parell de casos d'abusos capellanescos, probablement certs però ves a saber si a les poblacions que s'hi citen, una de les quals Torrebesses. El capellà hi estava més preocupat per les coses terrenals que no pas per les espirituals. Un de cert que sí que puc reportar tingué lloc al Soleràs, després de la guerra, quan al meu padrí el mossèn l'obligà cada divendres a portar-li en secret dos rals de per vida, per perdonar-li haver estat alcalde republicà. Fins que al poble canviaren de mossèn i se li perdonà la penitència a canvi del silenci etern. No complert, és clar.

La inutilitat manifesta de les coses de l'Església durant totes aquestes darreres setmanes de confinament haurà fet obrir els ulls més d'un i d'una, és clar. El fet religiós de les persones no s'hauria de confondre mai més amb la institució d'una església, oi?

Anys 1910-20. La Granadella, les Garrigues.
L'interior de l'església al primer terç del segle XX.

[1097] Granadella, capital de la Garriga

[1601] Ressenya de les Garrigues històriques, més

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Lluís M. Vidal),
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.
El clixé és probablement del tombant del segle XIX al XX, amb el camí que puja cap al poble, entre espones de pedra. Damunt de les cases, sempre amb amples galeries obertes, «l'alterós campanar», 

1929. El Cogul, les Garrigues.

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Les pintures rupestres del Cogul «són en la bauma d'una gran roca, despresa del cingle oligocènica que voreja el riu Set», amb les escenes de caça i la famosa dansa de les nou dones al voltant d'un home, amb els genitals ben marcats. Al gravat superior, s'hi observa la porteta i la paret de pedra que s'hi féu per resguardar-les.

1929. Torrebesses, les Garrigues (clixé Mas),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

El retaule gòtic, «primorosament treballat en pedra del país» de l'església parroquial romànica, amb escenes de la vida de Sant Joan Baptista, catalogat dins de l'escola de Jordi de Déu a Santa Coloma de Queralt.

1929. Torrebesses, les Garrigues (clixé Mas),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Detall de la figura de Sant Joan Baptista al centre del retaule gòtic de pedra.

1929. Torrebesses, les Garrigues (clixé A.Carbonell),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

L'església parroquial romànica de Sant Salvador.

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Mas),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

El retaule gòtic del segle XIV a l'ermita de Sant Antoni, dedicat a Sant Joan i Sant Llorenç. «És molt ben conservat i la seva execució atribuïble a un deixeble d'en Serra».

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Mas),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Sant Joan i Sant Llorenç, al centre del retaule, desaparegut durant la darrera Guerra d'Espanya. Aquest darrer amb unes grans graelles, en representació del seu martiri. 

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Mas),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

A la banda esquerra del retaule, tres escenes de la vida de Sant Joan Baptista: el bateig de Jesús, la decapitació del sant instigada per Salomé, i la presentació del cap del sant davant d'Herodes Antipas. 

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé Mas),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

A la banda dreta, simètricament, tres escenes de la vida de Sant Llorenç: en ses tasques de diaca i arxiver (per la qual cosa és considerat patró dels bibliotecaris), aconsolant els cristians que sofrien martiri, com el Papa Sixt II, crucificat, i en el seu martiri a les graelles romanes. 

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé A.Carbonell),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Detall de la faç del Sant Crist de Gràcia de la Granadella, «de la qual se'n té esment de principis del s. XVII, i que restaurada de les mutilacions que li ocasionaren els francesos l'any 1810, es venera a la parroquial de la Granadella». 

1929. La Granadella, les Garrigues (clixé A.Carbonell),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

La plaça de l'església amb l'antiga creu de terme que hi hagué al davant i la preciosa escalinata davant la portalada abarrocada i l'esvelt campanar vuitavat, a la base del qual s'hi havia emplaçat el rellotge mecànic.

1929. El Cogul, les Garrigues (clixé P. Llucià),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

«Reproducció del tan anomenat Sant Crist de Cogul, més famós, indubtablement, per l'aurèola llegendària que l'envolta i per la veneració que gaudeix entre els comarcans, que pel seu valor artístic», d'influència gòtica (s. XVI) «i no pas desproveït de mèrit».

1929. El Cogul, les Garrigues (clixé P. Llucià),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

El Crist del Cogul, desaparegut durant la darrera guerra espanyola.

2014. El Cogul, les Garrigues (Goigs i devocions populars),

La treta del Crist del Cogul del dia de Sant Josep de 1924, on s'aplegaren nombrosos pobles de la comarca, i que a la fi aconseguí de fer ploure:

Torrebesses i Sarroca, l'albagés i Soleràs,

Granyena, Torms i Juncosa, de Puigverd i Castelldans,

de Sunyer i d'Artesa, Alfés, Aspa i Alcanó,

pel Sant Crist que s'hi venera, a Cogul fan processó. 

1929. Castelldans, les Garrigues (clixé F. Grinyó),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Imatge de la Mare de Déu del segle XV, a l'altar major.

1929. Llardecans, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Imatge gòtica de Santa Bàrbara, venerada a la Capella de Nostra Senyora de Loreto.

1929. Adà, Llardecans, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

«A 7 qms. de Llardecans, prop de la bifurcació dels antics camins d'Aitona i Seròs, existien aquestes imposant ruïnes que ens parlen de l'existència d'un antic poblat», de nom Adà, potser una residència templera.

1929. Llardecans, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Un bonic carrer de l'antiga vila closa «d'aquesta vella població garriguenca, a l'extrem del qual existeixen els fonaments del derruït castell, avui dels comtes de Santa Clara».

1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Dos vistes de carrers del poble antic. 

1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Les dones assegudes a l'ombra del portal de l'antiga vila closa.

1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Un ruquet a la sortida del portal de la vila closa.

1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé F. Grinyó),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

La població, «que fou murada», també «presenta mants detalls medievals, com són portals característics, carrers estrets amb arcs apuntats, cases de traçat senyorial». El gravat «ens mostra, clarament, on estava aposentada dins aquest recinte una església del segle XIII».

1929. Maials, les Garrigues històriques (clixé Català),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

L'església vella de Santa Maria, avui totalment desapareguda. La fotografia deu remetre als inicis de segle XX.

«L'església vella de Santa Maria de Maials és avui en dia un edifici en ruïnes. Per les restes que en queden i fotografies antigues podem saber com era aquest temple. Es tracta d'una església romànica de planta rectangular amb una sola nau i absis semicircular orientat a llevant decorat amb una cornisa motllurada sostinguda per mènsules. La coberta era formada per una volta de maó arrebossat apuntada sostinguda per arcs torals. En els murs laterals eren resseguits per una cornisa, punt d'unió entre la nau i els arcs torals. L'aparell és de carreus de pedra sorrenca, en alguns s'hi pot veure la marca del picapedrer. Es conserva una de les capelles laterals, la segona del costat nord, amb coberta d'arc apuntat. La capella més propera a l'altar fou modificada i ampliada durant el segle XVI. La porta d'accés és d'arc de mig punt emmarcat per una cornisa motllurada de gust classicista i dues pilastres, a la base de les quals hi ha un escut amb una àliga. De l'edifici però, només en resta una façana interior i una capella lateral. Es troba desprotegida dels agents meteorològics i per tant en estat de degradació.

«L'església vella de Santa Maria de Maials està ubicada al carrer de la vila closa. Està en ruïna parcial i té pràcticament adossat l'actual casal parroquial construïda al segle XX. Aquesta església va fer funcions de capella de cementiri fins que al segle XIX els fossars es varen traslladar fora de les poblacions i aquesta va quedar sense culte. L'església es va anar enrunant i fins i tot les pedres varen ser aprofitades per bastir altres construccions. L'església va fer les funcions de presó durant un temps i també rebia el nom del fortí. Podria ser que les ruïnes de l'església s'haguessin fet servir con a defensa durant les guerres carlines, o bé per la proximitat amb el castell» (pat.mapa.gencat.cat).

1900 ca. Maials, les Garrigues històriques.

Una altra imatge de començament de segle XX de les runes de l'antiga església de Santa Maria de Maials (Catalunya Medieval).

1929. L'Albi, les Garrigues (clixé Català),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

Les runes del magne castell de la població. Dalt del primer mur, un personatge observa les velles pedres. Un parell més de figurants apareixen a la finestra central.

1929. L'Albi, les Garrigues (clixé Català),

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

La preciosa alta galeria renaixentista de què disposava el castell.

1929. L'Albi, les Garrigues, pintura de B. Gili i Roig,

«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica. Centre Excursionista Barcelonès.

L'abeurador i els porxos en un antic carrer empedrat de l'Albi.

[1600] Ressenya de les Garrigues històriques