Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Ruf. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Ruf. Mostrar tots els missatges

20190215

[1947] Sant Ruf, segle XII

1900 ca. Sant Ruf, Lleida.
Vista de final del segle XIX de les runes de l'església medieval de Sant Ruf, captada per un dels pioners de la fotografia lleidatana, Victorià Muñoz. La postal encara disposava del lloc de redacció a la part del davant, i la part posterior restava reservada per a l'adreça del destinatari, segons el primer costum en aquells temps quan es va popularitzar, entre la classe benestant, la tramesa de cartes amb imatges. Poc després, començat el segle XX, s'imposaria la imatge única en una banda, i el text i el destinatari a l'anvers. 

1910. Sant Ruf, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La creació del monestir de Sant Ruf lleidatà al 14 d'agost de 1152, ben bé de seguida de conquerida la ciutat als sarraïns de part dels urgellencs d'Ermengol IX i dels barcelonins de Ramon Berenguer IV. El comte barceloní cedeix als canonges regulars de Sant Agustí d'Avinyó un terreny per a la construcció d'un establiment dependent a la vora del Segre, en un alou «que fuit de illo mauro Huahbala».
1910. Sant Ruf, Lleida.
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
L'èxit de la devoció fou tal a la Lleida recent cristianitzada i acatalanada que «moltes persones s'oferien a la mateixa a Déu», fent-hi -és clar- donació de béns i terres, cosa que posà recelós el bisbe de la ciutat.
Anys 1910. Sant Ruf, Lleida.
La creu de terme gòtica de Sant Ruf, que havia resistit tants de setges a la ciutat, no pogué sobreviure al progrés pacífic del segle XX (si és que en podem dir 'pacífic' o 'progrés' d'aquest malbaratament insostenible i continuat del planeta).

20180416

[1828] Detalls de la Lleida assetjada de 1647

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Seu Vella i la Suda amb les línies de circumval·lació de l'exèrcit francès durant el setge fallit de la ciutat a la primavera del 1647. L'endemà mateix de Sant Anastasi començaren les hostilitats, que perduraren poc més d'un mes. L'estratègia del gran militar gavatxo resultà encara més desastrosa que la del seu predecessor, el Comte de Harcour, i fatal per a les aspiracions de victòria de la primera República de Pau Claris.
«Condé arrive à Barcelone au mois d'avril, relevant par sa présence et par sa renommée le courage abattu des Catalans. Il marche droit sur Lérida, et l'investit le 12 mai. Le siège commence heureusement, bien que les forces dont dispose le prince soient peu considérables. On retrouve presque intactes les lignes de circonvallation que le comte d'Harcourt a été obligé d'abandonner six mois avant, et que les Espagnols ont négligé de détruire.

«Harcourt n'avait pas réussi à réduire la place par la famine, Condé résout de l'emporter de vive force. Dans la nuit du 27 au 28 mai, il fait ouvrir la tranchée, au son des violons. À cette bravade, empruntée dit-on aux coutumes espagnoles, le gouverneur de Lérida répond par une furieuse sortie qui n'est repoussée qu'après deux heures de combat.

«La tranchée, entamée si gaiement, fut arrosée de bien du sang et de sueur. Les travailleurs sont bientôt arrêtés par le roc vif, sur lequel la citadelle est construite. Chaque pouce de terrain gagné est disputé avec héroïsme par le gouverneur don Gregorio Britto qui avait déjà l'année précédente, si opiniâtrement, défendu la ville contre Harcourt. Après chaque engagement, le courtois Espagnol envoie au prince français des glaces et de la limonade pour le rafraîchir.

«Les pertes se multiplient dans l'armée assiégeante : l'élite des officiers et des soldats périt sous le feu de l'ennemi. Les mineurs contraints de travailler à découvert se font tuer les uns après les autres. Les vivres commencent à manquer, et les troupes, surtout les Catalans, se démoralisent. Plus de 3.000 hommes désertent ou passent à l'ennemi. Pendant ce temps, l'armée espagnole grossit à Fraga et s'apprête à secourir Lérida. Un désastre est imminent si l'on continue à s'obstiner.

«Condé a le bon sens de juger sa position, et le courage de se résigner à la nécessité. Il lève le siège le 17 juin. C'est son premier échec personnel, mais Lérida est décidément l'écueil des généraux français: La Motte, Harcourt et Condé, ont successivement échoué» (viquipèdia).

1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Els afores de la ciutat per la banda nord-oest. En primer terme, la Porta (20) i l'església (21) de Sant Martí. Tot i que la perspectiva és molt particular, representa la pujada cap als peus de la Seu. A mig camí, la Panera (26), lloc on s'emmagatzemava el cereal, i una mica més amunt, les cases de l'Estudi General (25).
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El plànol, com és ben obvi, prescindeix de les edificacions de dins la muralla i només n'assenyala les principals. El Portal de Boters (23) a la part oest de la ciutat, amb algunes esglésies i edificis remarcats, tot i que en cap de les allà dibuixades s'hi distingeix el ferreny campanar de Sant Llorenç. Prova que la representació sempre presenta oblits i retocs deguts a la mà del pintor, i que versemblant i tot, no pot ésser mai exacta. L'alta muralla de la ciutat presentava reforços sovintejats de torres quadrades.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detalls del barri de Sant Martí i de la Porta de Boters. Probablement, l'església gran és la que correspon, malgrat la poca semblança, a Sant Llorenç. Entremig, el gran Pla dels Gramàtics, que en el futur esdevindrà el lloc escollit per a la construcció del primer gran dipòsit d'aigua de la ciutat, en l'època blondeliana, i de llavors ençà serà coneguda com a Plaça del Dipòsit.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
A tocar del monestir de Sant Ruf, ja enrunat, una línia d'artilleria. El lloc restava enrunat de feia segles, des dels temps de la Pesta Negra al segle XIV, segons la tradició. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de Sant Ruf i de les dos creus de terme que hi hagué al seu voltant. La llegenda del dibuix l'identifica com a Convent de Sant Francesc, tot i que el convent dels framenorets era al camí de Montsó.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El Convent del Carme, al bell mig del teatre d'operacions, entremig de les bateries artilleres gavatxes. Quedà molt malmès a causa dels diversos setges que patí la ciutat durant aquella guerra. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La signatura de l'autor a l'angle inferior esquerra. Les runes del vell recinte conventual del Carme s'identifiquen a la llegenda que acompanya el dibuix com les de l'església de Jesús.
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La muralla oriental de la ciutat, davant del barri de la Magdalena, que seguint la norma del dibuixant no mostra les edificacions de dins muralla. Al fons, la primitiva Porta Ferrissa de l'antiga muralla, abans que la ciutat baixmedieval s'expandís. 
1650 ca. Setge de Lleida, Guerra dels Segadors.
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La Porta dels Infants (15). Al darrere, detall d'una creu de terme, que probablement s'hauria d'haver emplaçat fora muralla. Els artistes sovint prenien apunts del natural per als seus dibuixos, que solien acabar després. Fins i tot, molt temps després, de manera que, tot i conservar un gran realisme pel que fa al conjunt, els detalls se'ls difuminaven i se'ls acabaven confonent.



20160430

[1396] Esglésies i convents de la Lleida medieval

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«...hasta el siblo XIV no hubo en Lérida otra iglesia bautismal que la Catedral, en la cual únicamente podían celebrarse las bodas, para obligar con ello a los feligreses a acudir a la matriz, a lo menos en estos actos, ya que la asistencia ordinaria les era incómoda por su localidad». D'on, doncs, la importància de la Porta dels Fillols i de la Porta de les Núvies. La situació de la catedral dalt del turó sempre fou un inconvenient per als lleidatans que havien de suar per atansar-s'hi, o bé pujant pel camí als peus de la llengua de serp, o bé pel camí que s'hi enfilava des del carrer Magdalena. 

Fins al 1602 ni hi hagué pica baptismal a Sant Joan, i l'única que tingué la ciutat baixa encara a mitjan segle XIX. Villanueva fa referència també a les altres parròquies de la ciutat, algunes desaparegudes, com la de Sant Martí i Sant Andreu. Per sort, de la primera n'ha perdurat l'església que estava «pegada a los muros a la parte del poniente». De la segona, «solo se conservan algunas paredes» i actualment ja res de res. «Esta es la parroquia de la antigua Universidad, en que se celebraron tantos congresos respetables».

Altres parròquies desaparegudes: la de Sant Salvador, la de Sant Gil, «arruinada en las guerras del Príncipe Carlos de Viana hacia el 1461», la de Sant Vicent, i la de Sant Pau, de la qual diu l'autor que «solo sé que sonaba cerca de lo que llamaban Mercadal».
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«De las existentes la principal es la de Sant Joan, llamada ya desde la conquista Sancti Johannis de Platea. Dice el vulgo (que tambien es justo oirle alguna vez) que aquí fue el sepulcro de Herodias, muerta en esta ciudad bailando sobre el yelo [gel] que cubría el Segre». Herodías, de fet, fou la mare de Salomé, la ballarina.

La inscripció «lemosina» de la consagració de Sant Joan, «en una tabla de jaspe [jaspi] que anda suelta en su archivo», deia: 

«En l'any de Nostre Senyor 1372, frare Ramon de Colum de l'Orde dels Frares Menors, per la gràcia de Déu bisbe de Terenisa (f. Tremecen [Algèria]) sagrà aquesta església lo tercer dimecres aprés Aparici (Epifania) e eren en aquell any obre en  P. Emeric, girúgic [quirúgic, cirurgià], i el Brg. (Berenguer) Fillol, especier».

Sobre Sant Llorenç: «iglesia de tres naves y la principal sin disputa del siglo XII. El altar mayor de madera y talla del XV. Algo anteriores son otros dos entallados en piedra. Las naves colaterales son del siglo XIV».

Descripció de la desapareguda església de la Magdalena: «conocida ya por tal en 1168... cuya iglesia no contiene cosa notable sino es el altar de mayor de piedra lleno de relieves historiados alusivos a la vida de su titular... Otros hay de madera del siglo XVI de buen gusto». Això vol dir que l'autor xativenc Jaume Villanueva (1765- Londres, 1824) va passar per Lleida abans del 1812, quan l'església fou enderrocada. 

Es fa ressò de la confraria de llauradors del Sant Esperit, ja documentada al segle XIV, i que donava nom a la porta de la muralla que entrava a la ciutat per aquesta part, al peu del turó de la Seu Vella. 
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Sant Esperit també era del nom de l'Hospital que hi hagué en aquest barri de la Magdalena, on la confraria hi mantenia un llit, destinat a «recoger pobres y expósitos». Altres hospitals de la ciutat foren el de Pere Moliner, el de Santa Magdalena, el de Sant Llàtzer, el de la Trinitat, el de Sant Martí, «y otros pequeños, que se reunieron despues al general, fundado en 1454, como consta por una lápida que hay en la entrada de él». Es refereix a la fundació de l'antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l'IEI. 

Se n'explica que «consérvase todavía en buen estado aquel edificio, que es gracioso y sencillo... Sábese que el arquitecto se llamaba Andreu Pi... entiendo que su conclusión no se verificó hasta principios del siglo XVI, y pontificado de Don Jaime Conchillos, cuyas armas se ven en varias partes de aquel edificio; y acaso esto será causa de la sencillez y poca hojarasca de su extructura gótica». Continua: «...en el patio se construyó en 1802 una fuente a expensas del actual Obispo...»
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Dels antics monestir de la ciutat ja despareguts «el más célebre es el de canónigos reglares de San Agustín, conocido con el nombre de San Rufo [Sant Ruf], por ser los que lo fundaron  individuos de la casa de este nombre en la Provenza. Por ser Conde de aquella provincia Ramon Berenguer, Conde de Barcelona, y sumamente afecto a aquella casa, los heredó aquí luego que conquistó la ciudad, dándoles terreno donde fundar, a media hora de distancia de ella, hacia el Norte...» 

L'èxit de la regla de Sant Ruf a Lleida fou tan gran en aquell segle XII, tombant del XIII, que se'ls concedí dret de construir nova església, de tindre cementiri propi, «como se aumentase mucho la devoción a esta casa, y muchos legos, y aun mugeres, se ofreciesen a Dios en canónigos». Tant que les oblacions hagueren d'ésser fortament limitades per l'arquebisbe de Tarragona, per les pressions de la resta d'ordes religiosos i del capítol catedralici de la ciutat.

Dels vestigis dels templers de Gardeny, després hospitalers, «quedan... la iglesia y dormitorio, bien conservados, pero reducidos a almacenes de artillería» per l'exèrcit ocupant espanyol des de 1707.
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Descarta que els templers regissin la primitiva església de la Suda, abans de la construcció de la Seu Vella, però en canvi creu possible que haguessin disposat d'una altra casa «o priorato en la partida llamada de la Pardinas Bajas [Pardinyes Baixes], donde hoy posee una huerta, con su casa, el Gran Prior de Catalunya, y donde me aseguran algunos testigos oculares haberse hallado algunos sepulcros».

La resta de «conventos de religiosos, fundados todos durante el siglo XIII y principios del XIV, tenían su situación fuera de los muros de la ciudad. Y con la continuación de guerras fueron sucesivamente destruidos y arruinados, e introducidos en la ciudad, donde ahora están». Cita els setges de Joan II del segle XV i de la Guerra dels Segadors del segle XVII, com els dos moments de màxima destrucció. D'aquesta darrera guerra en diu «guerras con Francia en tiempo de Felipe IV», quan en realitat foren guerres contra la dominació castellanoespanyola, amb l'ajut fallit dels gavatxos a la I República Catalana, la de Pau Claris, president de la Generalitat.

El Convent dels Trinitaris, a començament del segle XIX «está pobrísimo... y es el único que conserva su situación a la otra parte del Segre», a Cappont.
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Despatxa breument les referències al Convent del Carme i el dels pares agustins. En canvi, «a una hora rio abajo de esta ciudad hay un santuario de mucha devoción y concurso de toda Catalunya i Aragón, llamado de Nuestra Señora de Bucenich (Butsènit), construido en el término de una aldea, y aarruinada, dicha Rufea». Documentat ja al 1300, quan «N.Buzenich, valenciano, fundó un beneficio para conservación y culto de esta ermita... Acaso el fundador era descendiente de alguno de los que se hallaron en la conquista de Valencia, heredado en esta partida, donde es tradición que se halló la imagen de nuestra Señora, que no tiene visos de grande antigüedad».

Crescuda la devoció, fou consagrada pel Bisbe auxiliar del Cardenal Bisbe de Lleida Lluís Joan del Milà, com diu una pedra solta que l'autor hi llegí: 

«A 21 del mes de setembre, dia de Sant Mateu apòstol, de l'any 1485... fonc consagrada la present església de la Verge Maria de Buzènich per lo reverent Bisbe Fra Vicent Trilles, Bisbe Geropol, essent obres de dita església los honorable mossèn Lluís Ventosa, capellà del Comte, i mossèn Antoni Sopeira, paborde i rector de Sant Llorenç, i present Nicolau... mercader, i Joan... de Rufea... Andreu». 

La grafia Buzènic, amb la z, probablement, intentava recollir la pronúncia tz del topònim, tal i com ens ha pervingut oralment fins als segles actuals. 
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'ermita era freqüentada pels que patien mal d'ull: «Yo no sé cual será la virtud de una chinita [pedreta] que aplican a los ojos de los ciegos, y otros afligidos en ellos, que acuden allí implorando la mediación de nuestra Señora. Pero  sé que es preciosa la cajita de boj [boix] en que se guarda, adornada con relieves de gladiadores desnudos, y otras figuras labradas con primor e inteligencia». La tapa ornada amb arabescos i una Cleòpatra nua, «recostada en la aptitud de los áspides», obra plenament renaixentista i datada del segle XVI.

Sobre la pronúcia, sí que antigament era acabada en -k, com recull Coromines, tot i que ja alguns informants es corregien en -t final. Sobre l'etimologia, «sembla, doncs, clar que tot plegat ve d'un nom de persona morisc. Sens dubte un dels innombrables formats amb (A)bu-»

20151211

[1244] La Lleida assetjada de 1644

1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674), (BDH).

Lleida emmurallada i als peus de la Seu Vella, defensada per les tropes franceses, aliades dels catalans, contra el setge espanyol de la ciutat.

Els Braços Generals, presidits per Pau Claris, proclamaren la República Catalana el 17 de gener de 1641 sota la protecció de França. Una setmana més tard, davant l'alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, els Braços Generals, presidits per Pau Claris (que moriria al cap d'un mes), proclamaven Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el Principat de Catalunya sota sobirania francesa. Lluís XIII de França fou comte de Barcelona fins a la seva mort el 1643 i, després, ho fou Lluís XIV (el Rei Sol) fins al 1652. Quan l'any 1659 Lluís XIV i Felip III signen la Pau dels Pirineus, Catalunya és dividida en cedir Felip III a França part del territori català (Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), transgredint les Constitucions de Catalunya.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

Mentre els atacants escaramussegen al voltant del Pont Vell, els ocupants disparen l'artilleria des de dalt del campanar de la Seu Vella i des de dalt del terrat del Castell de la Suda, per guanyar alçada en la paràbola de tir i poder arribar més lluny.

Davant la Seu Vella, les edificacions episcopals tapaven la vista de la Porta dels Infants i de les Núvies. Del Canyeret ascendia un caminet fins al peu del campanar i l'esplanada de davant del claustre.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

L'atac tingué lloc per llevant, que serà el flanc dèbil en tots els setges de la ciutat fins a la Guerra del Francès al segle XIX. La muralla baixava de la Suda fins al barri de la Magdalena i del Carme, per on el Noguerola passava a tocar de la muralla i hi feia la funció de fossat. A mig aire del turó, el pou de gel (la glacière), als afores els convents arruïnats pels bombardejos (Sant Ruf i del Carme), i en el raval de la Magdalena la imponent església gòtica amb el preciós campanar agullat que tenia.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

Detalls de les runes de Sant Ruf i del convent del Carme extramurs.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

El campament dels assetjants espanyols era emplaçat en els altiplans de l'altre costat del riu Segre prop del meu poble, d'Alcoletge (camp du Colege).
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).

La cavalleria assetjant, comanda per Felip de Silva, intenta acostar-se al Pont Vell, i cavalca per l'horta de Granyena, just a tocar del Molí de Cervià.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
La cavalleria de Sauffay defensa el pont, i els dos exèrcits es troben enmig d'una gran polsegurea, fumerada d'arcabussos i homes i bèsties abatuts a terra.
La data de publicació del gravat és del 1647, però remet al setge de 1644, on els espanyols eren els assetjants i van aconseguir de rendir la ciutat i la fortalesa. Al 1647, seran els francesos els qui voldran recuperar la ciutat ocupada pels castellans del general Brito, però no ho aconseguiran. 

Beaulieu era enginyer militar, encarregat dels serveis de cartografia, unitat que els exèrcits francesos incorporaven des del segle XVI per tal de donar la màxima informació veraç als seus generals.

1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El Pont Vell acabava a la porta d'entrada, que encara no tenia la forma que se li donarà al segle XVIII, cada cop amb el riu més allunyat de la línia de les cases. Llavors, però, el Segre hi passava ben arran, i el pont medieval (de set ulls o arcs, i no pas tants com en el gravat) salvava un ample riu i acabava amb un baluard amb fossat.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
Detall del Segre ran de la muralla que formaven cases i palaus, com el de la Paeria, tot i que en el gravat s'hi dibuixen els edificis tots similars, sense diferenciar-se. Des de l'Hospital de Santa Maria s'allargava una muralla fins a la cantonada, que després pujava cap a Sant Antoni.
1644. Setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.
Sébastien de Pontault de Beaulieu (1612-1674).
El Cappont ja no era habitat i només hi quedaven les restes dels convents. 

20150715

[1095] Altres monuments lleidatans en el tombant del XIX al XX

1913. Lleida, Sant Ruf. Col·lecció de postals Urriza.
Les runes gòtiques de Sant Ruf enmig de l'horta lleidatana. 
1913. Lleida, Sant Ruf. Col·lecció de postals Urriza.
L'espectacular creu de terme de Sant Ruf. 
1913. Lleida, Sant Llorenç. Col·lecció de postals Urriza.
Façana principal i campanar originals de Sant Llorenç. Amb la guerra, quedà molt afectada i fou reconstruïda per presoners de guerra republicans. 
1913. Lleida, Sant Llorenç. Col·lecció de postals Urriza.
Detall de la porta gòtica del lateral, considerada l'entrada principal, amb els blasons de la família Gallart. A la façana, una pintada carlista.
1913. Lleida, Sant Llorenç. Col·lecció de postals Urriza.
L'altra porta principal de Sant Llorenç, església que féu funcions catedralícies després de l'ocupació militar espanyola i fins a la inauguració de la nova Seu.
1913. Lleida, Sant Llorenç. Col·lecció de postals Urriza.
Retaule de Sant Llorenç al presbiteri. L'obra de pedra policromada data del segle XIV i s'atribueix a l'escultor Bartomeu de Robió. Llegiu-ne la biografia en aquest article de Pere Beresan. 
1913. Lleida, Sant Llorenç. Col·lecció de postals Urriza.
Retaule de Santa Llúcia de Sant Llorenç, també atribuït a Bartomeu de Robió o deixebles seus (com el de Sant Pere), esculpit entre 1360 i 1378, i relacionats amb el mateix estil del retaule major de la Seu Vella.
1913. Lleida, Sant Llorenç. Col·lecció de postals Urriza.
Retaule de Santa Úrsula i les Onze Mil Verges, de Jaume Cascalls, un dels grans artistes de la Catalunya de l'època, amb grans obres repartides per tota la geografia del regne de Pere III el Cerimoniós, que li encomanà els panteons reials de Poblet. Quan Jaume Cascalls fou nomenat mestre d'obres de la Seu Vella, cap al 1360, n'interrompé la construcció. En aquesta època degué treballar en el seu obrador, juntament amb sos deixebles, en el retaule de Santa Úrsula. La llegenda de la santa i les seues onze mil donzelles que anaven a Roma a oferir la seua virginitat a Déu, i que fou martiritzada pel propi Àtila, rei dels huns, reflectia la pressió de l'Església romana medieval per al control de la dona. 
1913. Lleida, Sant Llorenç. Col·lecció de postals Urriza.
Sepulcre de Ramon de Tàrrega (1331), un mercader de la ciutat.
1913. Lleida, Sant Jaume. Col·lecció de postals Urriza.
La façana amb les imatges de pedra. Atenció a l'avís de multa: 10 pta per la circulació indeguda de carruatges a la cruïlla del carrer Cavallers amb el carrer Major, on es troba emplaçada la capella, coneguda com el peu del Romeu, per ésser el lloc on segons la llegenda uns angelets amb fanalets li feren llum perquè Sant Jaume es pogués traure una espina del peu en el seu pas de nit per Lleida camí cap a Galícia.
1913. Lleida, la Paeria. Col·lecció de postals Urriza.
L'antiga façana del carrer Major, abans de la reconstrucció dels anys 1920. La porta amb els blasons de la ciutat al damunt, és ara l'única porta que hi resta, i l'edifici contigu fou enderrocat per deixar la torre a la vista. El rellotge monumental també desaparegué durant la reforma.
1913. Lleida, Arc del Pont Vell. Col·lecció de postals Urriza.
L'Arc del Pont, la porta d'entrada a la ciutat durant segles, davant per davant de l'únic pont que hi donava accés. Amb la caiguda de les muralles, s'obrí pas per la banqueta al camí o carretera cap a Saragossa. Els dies de mercat el lloc era tan concorregut, que els carros hi aparcaven a l'entrada. Llavors no hi havia encara l'estàtua dels cabdills ilergetes, que fou emplaçada al davant mateix de la porta, quan ja no feia aquesta funció d'accés principal.
1913. Lleida, Sant Llorenç. Col·lecció de postals Urriza.
La creu de la plaça de Sant Llorenç amb l'escut episcopal de l'edifici del darrere.
1913. Lleida, Sant Jaume. Col·lecció de postals Urriza.
La font del Roser, antic convent dominic, inaugurada al 1830. Poc després l'edifici fóra destinat a ser la seu del primer institut de batxillerat de la ciutat.
1913. Lleida, Sant Jaume. Col·lecció de postals Urriza.
La façana de l'església de Sant Antoni o de la Puríssima Sang.
1913. Lleida, Sant Jaume. Col·lecció de postals Urriza.
La font de la Catedral Nova, amb propaganda de la Cros, i els dos peixots que la presidien dalt dels pilars.