[2537] De rius i congostos lleidatans

 

1927. Lo Congost del Mu,

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Magna imatge de la desembocadura de la Noguera Pallaresa al mur del Segre, que arriba per l'esquerra i continua cap a Ponent. Avui, l'indret és ocupat per la presa de Camarasa. Diria que es tracta d'una imatge presa durant les obres del pantà.

 

1927. Lo Congost del Mu,

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Detall amb les feixetes retallades per les obres al marge esquerre de la Noguera Pallaresa, allà a on s'hi construirà la instal·lació hidroelèctrica, just arribant al desguàs amb el Segre, que arriba d'Alòs per l'esquerra. 

1927. Lo Congost del Mu,

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

L'antic camí que pujava en ziga-zagues pel marge dret, com l'actual carretera, que travessa la Noguera precisament per damunt la presa del pantà.

1927. Lo riu Segre, Congost d'Oliana (l'Alt Urgell).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

L'antiga plana al·luvial en arribant lo Segre a Oliana. La foto és presa cap al Nord.

1927. Lo riu Segre, Congost d'Oliana (l'Alt Urgell).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Excepcional vista del congost d'Oliana, dècades més tard cobert per les aigües del pantà que s'hi faria. Hi hagué el temut congost dels Espluvins. 

1927. Lo Montsec i el Pallars.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Aquesta revista, publicada a Tortosa per l'Observatori de l'Ebre, se subtitulava «el progreso de las ciencias y de sus aplicaciones : revista semanal ilustrada», i s'havia iniciat al 1914. Recollia, doncs, les notícies de l'àmbit científic i tecnològic més rellevants al nostre país, a l'Estat (espanyol) i al món d'aquell temps. Encara, però, en el castellà autoimposat per la diglòssia secular patida. 

Aquest número incloïa un resum de la ruta efectuada pel Prepirineu i Pirineu lleidatà pels estudiosos vinguts d'Europa i Amèrica al Congreso Geológico de Madrid. 

1927. Lleida i lo Montsec.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Els experts geòlegs al pont vell de Lleida i de visita al Montsec.  

1927. Lo Montsec. Pas dels Terradets.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

El vell pont que creuava la Pallaresa. La foto, signada de Thomas, retratista barceloní, és dels anys 1910, quan encara només hi havia un únic pont. Amb les obres dels pantans, calgué fer-ne un altre perquè hi pogués passar la maquinària pesant, com els anomenats trens Rénard.

1927. La Noguera Pallaresa, la Pobla de Segur (el Pallars Jussà).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Vista dels ponts que travessaven la Noguera Pallaresa a la Pobla de Segur.

1927. L'Estany Gento (la vall del Flamisell, el Pallars Jussà).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Les obres de construcció del gentil pantà foren acabades al 1914.

1927. Les Maleïdes.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Panoràmica de l'Aneto i cims circumdants.

1927. Bresca, Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Vista del poblet de Bresca, dalt de tot del turó, per gaudir de les hores assolellades. La Pallaresa, als peus de la fonda vall. Tot el vessant, plena de terrassetes o feixetes de conreu. 

1927. Lo forat dels Aigualluts, les Maleïdes.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

L'indret a la Renclusa per on s'escola l'aigua que baixa de la glacera de l'Aneto, que ressorgeix a la Vall d'Aran per desguassar a la Garona.

1927. Tredòs i pic de la Cendrosa, la Vall d'Aran.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Vista esplèndida de la Garona des de Tredòs.

1927. Llac deth Còth deth Hòro i la Forcanada, la Vall d'Aran.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

El magnífic llac del Coll de Toro, a més de 2.200 m d'altitud, amb la silueta de la Forcanada o Malh des Pois (2.282 m).

1927. Lo Saut deth Pish, Arròs, la Vall d'Aran.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Antigament dit de les Piques, la cascada més destacada de tota la vall.

1927. Bagergue, la Vall d'Aran.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

L'antic poblet, quan encara no hi havia turistada ni tenia adossades.

[581] Del Pirineu a l'Ebre al segle XVII

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2429] Els últims rais, 1972

 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Aquell any es va reviure la baixada dels rais a la Pallaresa, entre el bosc de Llania fins al Pont de Claverol, davant mateix de la Pobla de Segur, uns cinc quilometrets més avall. No es feu pas amb mires propagandístiques turístiques, sinó etnogràfiques més aviat: reconstruir les seculars naus fluvials de transport de fusta, i recordar-ne els protagonistes, després que des d'inicis de segle XX l'ofici anés caient en l'oblit per la construcció dels pantans. Aquest fet donà la idea de fer-ne una festa, ara sí amb més intencions de promoció turística, que començà al 1979, en què al dissabte es preparen i munten els rais, i el diumenge se'n fa la baixada, en el mateix recorregut que aquell any 72.

Ara fa poques setmanes, al novembre d'enguany, la UNESCO ha declarat els raiers pallaresos com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, en una candidatura amb uns quants altres països europeus en què també n'hi ha o n'hi havia, de raiers: «...una candidatura conjunta d’Espanya, Alemanya, Àustria, la República Txeca, Letònia i Polònia. Aquest últim país encapçalava la candidatura, perquè té poques declaracions de la Unesco i era més susceptible d’obtenir-la». Desconec si en aquests altres països encara en tenen en actiu, de raiers. Al Pallars, és clar que no. Per tant, el reconeixement ha estat el d'una festa commemorativa de l'antic ofici desaparegut.

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI). 

Poc s'ho pensaven, la gent entusiasta d'aquell 1972, que no foren pas els últims rais, com donava a entendre el títol de l'article. Aquell dia plogué a la Pobla i se sorprengueren de «la curiositat amb què la població local acudí a presenciar el pas dels rais», senyal que el record dels rais era profundament viu entre els locals i aquella revifalla per un dia els reconnectava amb el propi passat.

Els quatre darrers raiers, del Pont de Claverol i de Coll de Nargó, foren els mestres de cerimònies per a la reconstrucció de les naus. L'article en detalla les operacions tècniques, des del bosc als primers trams de riu, en què les peces eren aconduïdes des del marge i menades amb ganxos. Tot tenia un nom, òbviament: els elements i estris, les operacions de manipulació i de construcció, els raiers segons les posicions de navegació... que foren salvats de l'oblit a partir d'aquella celebració. 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI). 

Els rais ja lligats s'aviaven riu avall, «essent de dues o tres tramades a la part superior de la Noguera, de tres a quatre aigües avall d'aquest riu o al Segre, i de cinc, sis i set i tot en arribar a l'Ebre». El cabal, l'amplària, la força de l'aigua de riu determinaven que com més aigües avall més tranquil·la era la navegació i més llargs els rais. 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI). 

Fins a Lleida el viatge solia durar entre dos dies i dos dies i mig. Després calia retornar al Pallars, amb les sogues, destral, estris varis i els rems. Sovint a peu! Per tant, només podien fer un viatge per setmana, fet que comportà en temps passats que hi hagués d'haver una bona colla de gent, d'homes, que fessin de raiers per tal de poder baixar fusta en quantitats importants.  

L'article descriu la indumentària típica del raier, i, especialment, els coneguts com a calçotets de raier. 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).  

Sembla que la feina de raier fou una feina ben pagada i això, juntament amb l'especialització tècnica requerida, feu que passés de pares a fills i que es concentrés en unes poques famílies de pobles comptats. La iniciació era a edat adolescent, i a la fi del primer viatge calia que el nou raier ja batejat convidés els altres. 

L'article recull el testimoni del viatger il·lustrat Francisco de Zamora amb la visió dels rais i raiers de cap a la meitat del segle XVIII. En destaca que un dels homes es posava dins l'aigua per lligar la tramada. S'havia de ser valent, amb la gelor que té! També s'hi fa esment de la competència que van fer als traginers, per tal com aprofitaven la baixada per transportar-hi blat i ferro (de vegades també persones que no podien baixar en somera, perquè estaven malalts i havien de viatjar agitats). De manera que, en no haver-hi traginers de baixada, no hi havia transport cap a les terres del Pirineu i no hi podien pujar ni oli ni vi, o etc. El poc que s'hi pujava, doncs, anava molt buscat i car.  

Sembla que l'ofici de raier havia donat plena ocupació a la gent de Pont de Claverol o de Coll de Nargó, a on, segons el cronista, hi feia falta gent i braços per treballar al tros. 

1972. Els últims rais, Ramon Buxareu,

Revista «Ilerda», núm. XXXIII (1972), p. 301-311 (FPIEI).

Tampoc no hi podia faltar el testimoni de Mossèn Cinto, que va conèixer la feina del raier quan encara era ben viva i autèntica, i que en va saber captar l'ànima i l'esperit, tot definint èpicament los raiers com a «fills del Noguera». Al poema hi descriu les diferents fases per les quals passava lo raier, des de cuer a davanter. Allò que més em sorprèn del text de Verdaguer és la referència femenina: «ma esposa és raiera» en un món d'homes. Una de dos: o bé és una hipèrbole poètica o bé descriu com a raiera la dona només pel fet de ser esposa de raier.

La primera musicació de la Cançó del Raier (enllaç) és datada del 1936, a càrrec de mossèn Josep Tàpies, organista de la Pobla (l'estic buscant per les xarxes, de moment sense èxit, per descobrir si és a l'origen dels acords de la famosa musicació de la Murga, que gairebé mig segle després, en versió folk, feu famosa la cançó, ara del tot desconeguda per les noves generacions.

Malgrat l'eufòria verdagueriana de poques dècades abans, a partir de la segona dècada del segle XX, amb la construcció dels primers pantans, començà el declivi raier, primer amb el de Sant Antoni, després amb el de Camarasa. Tot i que, s'ha de dir tot, la construcció d'aquests pantans preveié el pas dels raiers, l'un amb un canaló o petit canal i l'altra amb un túnel. El cas, però, és que els rais s'havien de desfer i refer a cada presa perquè les peces o troncs havien de passar-hi d'una en una! Les carreteres i els camions hi posaren el RIP definitiu cap als anys 30 del segle passat.

Anys 2000. Pantà de Camarasa (wikiloc).

Vista del canaló a on s'embotien els troncs de les tramades de rais per empassar-se la barrera que el pantà els suposà.

2002. Jaume Arnella, Cançó del raier.

 

2017. Jordi Bardella, Cançó del raier.

2007. Lo Pardal Roquer, Cançó del raier.

Esplèndida versió instrumental que va del ritme assardanat al rockabilly.

[1847] Los darrers raiers del Pirineu

[155] Pas al raier!

[2328] Oroners, cent anys sota les aigües (1920)

1919. Oroners (la Noguera d'Urgell).

Foto: Manuel Arcos Bas, fotògraf de Fuerzas y Riegos del Ebro.

(Arxiu Comarcal de la Noguera). 

El llogaret d'Oroners fou sebollit a les aigües del pantà de Camarasa al 1920. El poble medieval era un pèl més amunt, al peu del castell d'Oroners i de l'ermita del Remei, emplaçats en un punt estratègic de l'extrem oriental de l'espadat de la Serra de Montclús, a les envistes de Sant Oïsme de la Baronia, riu avall, en sortint del gran doble meandre que la Noguera Pallaresa hi fa. Sembla que ben aviat, entre els segles XI-XII, el poble fou traslladat més avall, més a propet del riu, sempre a la marge dreta. Potser una pesta, potser una ràtzia, o qui lo sa.

El fotògraf oficial de l'empresa constructora en volgué deixar constància per a la posteritat. Hi apreciem l'església de Sant Salvador, i el llogaret de cases arraulides a dessota, a tocar dels prats i hortes més adjacents al riu. Òbviament, es convertí en poble desaparegut sota les aigües, un altre dels molts que la cobdícia de governants i empreses elèctriques soterraren per sempre més sense pietat. El terme depengué de Fontllonga, i a partir de 1970, de Camarasa. Destaquen amb claredat els marcs de les portalades i finestres pintats de calç, segons costum de l'època, i alguns tancats que feien de pletes per al bestiar.

1845. Oroners (la Noguera d'Urgell).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,

de Pascual Madoz.

 El poblet jussà es trobava a poca distància de les aigües de la Noguera, ja al trencant del vessant amb les terres més fondes de la vall. Hi havia 30 cases i diverses fonts d'aigua bona. Però només 5 veïns, o sia, cinc llars, amb poc més de 25 persones. Hi passava el camí que pujava cap als Terradets, «de estado regular». Això permetia que la diligència que hi circulava de Balaguer per amunt hi deixés la correspondència tres cops per setmana. Disposà de dos molins!, un de fariner i un altre d'olier. A la vora del riu, és clar. 

1920. Oroners (la Noguera d'Urgell).

Foto: Manuel Pinilla (AFCEC-MdC).

L'aigua anava omplint el pantà de Camarasa, i ja arribava al peu de les cases. Riu amunt, en un turó elevat del marge esquerre del riu, la torre del castell de Sant Oïsme de la Baronia és ben reconeixible. Actualment, quan pugueu per la carretera del Doll de l'altre costat de pantà, si l'aigua és prou escassa, encara en veureu les runes.

La foto, si us hi fixeu prou bé, era ben artística: les cases del poble es reflectien a les aigües manses de l'embassament. Probablement feta des d'una barca, fet que tenia la seua dificultat en aquells temps. 

1920. Oroners (la Noguera d'Urgell).

Foto: anònima (patrimoni.cat)

Una altra preciosa imatge de l'aigua que ja inundava les cases, amb Sant Oïsme ben visible, i el majestuós Montsec tapant la vista al nord. No llegeixo bé el nom del fotògraf, però la data és d'octubre de 1920. A l'esquerra, hi observem l'absis de Sant Salvador. 

1913. Sant Oïsme de la Baronia (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Lluís Marià Vidal.

Vista 

La imatge era, si no anterior, uns quinze anys anterior a l'edició de l'obra, de cap als voltants del canvi de segle. En aquella data, se'ns diu que hi habitaven 75 estadants, el doble dels que cita Madoz. Potser la veritat era en el terme mitjà, atenint-nos al nombre de cases existents. 

1980-91. Oroners, la Noguera d'Urgell.

«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç.

El topònim és documentat en text del segle XI com a Aroneners, però ja al segle següent s'havia intercanviat la vocal inicial per metàtesi. L'ètim en fora el terme HARUNDINARIOS, del llatí clàssic HARUNDO,-INIS, amb el significat de canya, i que vindria a identificar l'emplaçament d'un gran canyissar a la vora del riu. 

Anys 1970-80. Oroners (la Noguera d'Urgell).

(Fototeca.cat).

La cinglera en què hi ha, a l'esquerra, les runes del castell, i a la dreta (ben bé al centre de la imatge) l'ermita troglodítica del Remei, o sia, a redós de les parets de la balma. A aquella alçada hi hagué el primer poble medieval.

Anys 2010. Oroners (la Noguera d'Urgell).

La imponent cinglera i les restes de castell i ermita des de la carretera del Doll, segons el senyor Google Maps. 

2015. Oroners (la Noguera d'Urgell).

Les restes del castell i de l'ermita, segons imatge de la Viquipèdia.

«A sota, el poble jussà va viure tranquil·lament la seva història. Fins i tot, degué tenir una certa població ja que, antigament, les esglésies de l’Ametlla del Montsec i de Sant Just —també un poble “perdut”— depenien de la de Sant Salvador d’Oroners. Sis focs al segle XIV, diuen el fogatges; trenta edificis amb setanta-sis habitants de fet i setanta-set de dret, diu Ceferí Rocafort a la Geografia General de Catalunya, just els anys en què degué abandonar-se. Tot començà a acabar-se quan el 1917, la Canadenca inicià les obres de la presa de Camarasa per embassar, un cop més, la Noguera Pallaresa abans de la seva unió amb el Segre, als Dos Rius, a Camarasa. Oroners estava condemnat, gairebé a la cua de l’embassament però situat massa arran de riu. La seva horta, el seu mitjà de subsistència, quedà totalment inundada; una història entre èpica i desoladora que ja narrà J. Carner-Ribalta el 1941, a Sícoris, la seva biografia d’un riu català. […] 

«Oroners quedà deshabitat a partir d’aquella data i els habitants s’escamparen pel territori, un fet gens insòlit a les nostres terres i especialment a la Noguera, on malauradament hi ha molts exemples de pobles negats pels embassaments de les dues Nogueres o del Segre. Ara, les aigües juguen a ensenyar el que queda del poble. Quan passes per la carretera del Doll i mires la serra, sempre és una incògnita saber què s'hi veurà. Quan l’embassament és baix apareixen els esquelets de les cases, sense sostres, quatre o tres parets dempeus, escalonades al vessant, fetes de pedra del país, senzilles. Quan és ple, amb prou feines si s’intueix que hagués existit altra cosa en aquell entorn que el casalot i l’església sota la cinglera, tossuts i bells».

MASVIDAL, Cristina. “Dos pobles perduts. Oroners. La Noguera” a CORTADELLAS, XAVIER, PUJADÓ, JUDIT (Coord.) (2014). “Els pobles oblidats. Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya”. La Bisbal d’Empordà: Edicions Sidillà, p. 195-196. (patrimonioblidat.cat).

[2279] El primer enterrament civil a Alentorn

[2143] «La Canadienca» a Susterris

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
Esplèndida imatge captada pel Dr. Anguera des de la mateix base de la presa de Sant Antoni, amb el turó de Talarn encimbellada al fons. El riu ha estat desviat per sota Susterris, congost estretíssim com es pot apreciar, d'unes meravelloses parets verticals tallades en pedra.

M'ha fet gràcia de posar el terme, desconegut avui, de «la Canadienca» al títol d'aquesta empostada. La primera versió periodística del nom de l'empresa fou, ben curiós, «La Canadienca». També s'hi parla d'«embàs» en lloc d'embassament a la premsa de l'època. El gentilici encara no era prou ben fixat, les Normes fabrianes eren a punt de sortir ben just, i la premsa adoptà momentàniament aquest mot barrejat de castellà i català.

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
En el detall s'aprecien bé els treballs de fonamentació. La presa, a la base, era molt i molt àmplia. A la dreta, el túnel de derivació. Al fons, la Noguera Pallaresa retorna a la llera habitual, a punt per rebre l'aigua del canal del barranc de Seròs, a on desguassava el canal de producció de força hidràulica que alimentava la fàbrica de corrent.

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
La majestuosa fàbrica de ciment. Observeu, però, la bellesa impagable de les parets de Susterris. 

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
L'històric i llavors trasbalsat poble de Talarn, reclòs al seu niu dalt del turó.

1913. «La Canadenca».
«El Poble Català», de 24 de gener  (ARCA).
Ara fa cent anys, com que la societat no tenia en compte cap criteri ni mediambiental ni social, tot foren salutacions enardides a l'entrada de Catalunya al món del capitalisme, i del més depredador, com el que representaven aquelles empreses elèctriques de la mena de la Barcelona Traction, Light and Power, del celebrat Mr. Pearson -amb carrers dedicats i tot per la nostra geografia. Algun dia caldrà canviar la manera com fins ara s'ha explicat aquest període als llibres d'història...

El primer canal, desviat un poc més avall de Gerri, era per proporcionar la força que calia a la fàbrica de ciment. S'estava acabant aquell gener de 1913. A la presa principal, s'hi feien ja els sondejos geològics, alguns de fins a 140 m de profunditat. També s'hi estava aixecant ja la fàbrica de ciment a l'esplanada feta dalt de tot del congost de Susterris, des de la qual se'n proveiria el formigó. Entre les diferents obres en marxa, l'empresa tenia entre 6 i 8.000 obrers en nòmina, que calculaven apujar a més de 10.000 ben aviat. A més, la companyia «té en continu treball unes 500 a 600 cavalleries amb carros grans, especials per a maquinària, i ademés tres locomòbils tractors amb sos vagons i un tren Renard». Parlaven d'una inversió de cap a 70 M de pta: xifra fora de l'abast de cap empresa catalana, i només assumible per aquell mercat capitalista internacional. 

La carretera d'Àger a Tremp pels Terradets era a punt d'enllestir-se. Altres carreteres o camins que hagueren d'obrir foren la de Lleida a Aitona i la de Balaguer a Camarasa. Calia assegurar el pas de les grans màquines de moviments de terres i de transport de canonades i materials de gran embalum de tota mena. 

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
Una altra meravellosa perspectiva de la fàbrica sobre Susterris. Aquesta instal·lació fou la màxima expressió del capitalisme al nostre país i a Europa just a les vigílies de l'esclat de la Gran Guerra. La neutralitat de l'Estat (espanyol) donava marge a aquella autèntica multinacional per expandir-se i lucrar-se, atès que a la resta de l'Europa occidental els temors bèl·lics eren cada cop més freqüents. 

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
Detalls de la imponent instal·lació al caire del penya-segat, per tal de poder abocar directament el formigó a la presa, tot just sortit de fàbrica. 

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
El primer gran pantà del Pirineu trià l'indret més adient al congost de Susterris, de veritat ben estret i alt. Els cables que s'estenen de banda a banda transportaven els blondins, una instal·lació per transportar les vagonetes de ciment suspeses en l'aire. Un mètode ràpid i efectiu, perquè permetia abocar el formigó des de damunt mateix del punt que calgués. El nom, ben curiosament, prové d'un funàmbul i acròbata francès del segle XIX, Jean-François Gravelet-Blondin. Es tracta, doncs, d'un perfecte epònim. 

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
La polseguerada era contínua, el soroll eixordador, el treball imparable. 

1913. «La Canadenca».
«El Poble Català», de 13 de març (ARCA).
La concessió per més de quaranta anys dels tramvies de Barcelona (de 1913 a 1945), amb previsió d'allargament fins al 1974. La multinacional canadenca s'assegurava el cicle complet assegurat de producció i de consum. Un negoci rodó. Si més de cent anys després, tenim tones i tones de polítics (i empresaris) acusats de corrupció, us imagineu com se'n van untar, alguns, en aquells temps. Una estrena al funcionament del capitalisme internacional de manual. 

1913. «La Canadenca».
«El Poble Català», de 21 de gener (ARCA).L'autocomplaença per les noves inversions hidroelèctriques fou gairebé general, sense gaires fissures. Però els beneficis promesos a la gent del territori no acabaren d'arribar mai, i acabades les obres, adéu-siau. La despoblació pirinenca no s'aturà pas perquè s'hi anessin fent pantans, oi? Doncs a profit de qui es feien?
 Cal que sapiguem explicar a les generacions futures que no fou precisament un encert, i que cal apendre'n dels errors. Ei, això si volem un món diferent, ara que en ens n'omplim la boca en temps de coronavirus. De moment, i va per llarg, no veig al país capaç de repensar-se (econòmica, demogràfica, social, nacionalment), i sense aquest primer pas no hi ha futur diferent, conscient, compartit i volgut, sinó dirigit, condicionat i venut a interessos inconfessables.

1913. «La Canadenca».
«El Poble Català», de 20 de setembre (ARCA).
Els avisos sobre el risc de monopoli en mans foranes eren menystinguts. Però els temps els donarien la raó, encara que no fos a mans d'internacionals, sinó de la casta més rància (de l'espanyola i de la nostra sucursalista), que, arribat al poder el dictador Primo de Rivera (espanyol) i veient-hi el llarg negoci, fusionaria les grans companyies en una de sola a profit de les butxaques habituals, jugada rematada amb l'altre dictador, guanyada la guerra, amb l'expropiació de l'empresa i cessió al seu banquer (mallorquí, ai las!) personal. Amb l'arribada del règim del 78 (espanyol), les coses no millorarien pas i la conseqüència és que paguem la llum de les més cares d'Europa amb les portes giratòries més àmplies que hi deu haver al món mundial.

I nosaltres encara festegem aquelles construccions de pantans sense control, que continuarien a la postguerra franquista (si sabien a on era el negoci), i dediquem carrers a aquells empresaris sense escrúpols. Que com s'hauria fet la industrialització de Catalunya del segle XX sense ells, sense ni pantans ni empresaris enriquits? Doncs simplement d'una altra manera, al meu entendre, no pas pitjor. Ara ja alguns municipis comencen a reclamar el retorn de les concessions. Esperem que se'n surtin, a benefici, per fi, de tothom. 

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
Una bellíssima imatge de les obres des de la mateixa base del pantà. 

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
Les imatges des de la base ens donen la perspectiva de la magnitud de l'obra, llavors a escala gairebé més que humana. Almenys, pel que fins a aquells temps no s'havia vist al país, i sobretot, no s'havia vist en comarques muntanyenques i arruralades.

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
La sempre imponent factura de la cimentera del pantà, sobre l'esbalç de Susterris.

1913-14. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
La base de la presa, amb la Noguera ben acabalada en els mesos de desgel. 

1916. L'Hospital del campament de «la Canadenca» a Talarn (el Pallars Jussà).
Col·lecció fotogràfica d'Albert Anguera (1885-1975), (ACPJ).
Vista de la presa ja gairebé a dalt de tot. Per tant, la fotografia potser és ja de 1915 o 16. S'hi observa el salt espectacular de l'altíssim sobreeixidor. 

[2142] L'Hospital de campanya de Talarn, 1913, més

[1016] La fàbrica de ciment de Susterris