.jpg)
1967. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.
«Ciudad», de novembre (FPIEI).
Bella imatge del fotògraf lleidatà Gómez Vidal a les escales de la catedral de les Garrigues, l'església de la Granadella, que va captar aquell moment de la sortida de la missa d'homenatge que l'ajuntament va oferir al mestre guitarrista, fill del poble, nat al 1886, i que llavors tenia ja 80 anys. La sortida de missa havia sigut un dels moments més viscuts als pobles durant cents d'anys, un moment en què la gent s'hi trobava i s'hi barrejava, i s'hi saludava, i s'hi xarrava, i s'hi reconeixia com a comunitat, com també en els enterraments, abans dels tanatoris.
Veient, l'altre dia, el programa d'El Foraster gravat a la capital de les Garrigues altes, me va vindre al cap aquesta imatge, que feia temps havia vist i el pensament me va començar a burxar. Entre altres personatges castissos (com ara en Quildo), que són l'objectiu que en Masferrer persegueix tot fent-se el carallot per traure'ls tot el suc, s'hi entrevistà un xicot (un home, vull dir) d'origen musulmà, emigrat a la població. Un moro, com ell mateix, prou integrat com a treballador municipal i cert domini de la llengua del país, reconeixia que li deien. I vaig pensar que la vida de tants i tants pobles nostres que durant segles (i particularment i adoctrinadora durant el darrer franquisme espanyol, al del segle XX em refereixo, no pas a l'actual) va girar al voltant de l'Església, com a institució i com a edifici singular de cada vila, ara es troba braç a braç amb la de persones que representen una altra religió, costums i llengua, que durant segles fou anatematitzada. Un contacte cultural (que els profes també vivim quotidianament a les aules, i que parlem de morets, per assuaujar el terme), sovint viscut per una part de la societat com a xoc ideològic quan la diversitat no s'integra en la nostra normalitat tradicional.
No és pas que me'n sàpiga greu per la capellanada, i encara menys ara que vaig fent els tràmits per apostatar-ne. Només constato la ironia de la història. Vull dir que avui, com a societat, no tenim espais compartits de vida, de comunió social, o si voleu de participació o associació comunes. Ni tan sols el futbol. I que ens caldria tindre'ls o buscar-los o crear-los.
Veurem el camí que va fent tot plegat, que anem fent, tots plegats.
.jpg)
1967. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.
«Ciudad», de novembre (FPIEI).
.jpg)
1967. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.
«Ciudad», de novembre (FPIEI).
Diu la crònica que «al salir del templo, el Sr. Pujol fue saludado entusiásticamente con vítores y aplausos, homenaje sincero y emotivo...» al fill predilecte de la vila. El dinar tingué lloc al Casino granadellenc, amb recital de l'Orfeó lleidatà a les postres i un parell de deixebles que n'interpretaren algunes composicions.
2020. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.
Els diners singulars que alguns municipis van crear per lluitar contra la desacceleració econòmica provocada per la pandèmia (una mica com al 1937 molts pobles van crear bitllets de pessetes), en el cas de la Granadella van homenatjar el seu gran artista amb el Granadeuros.
.jpg)
L'Emili Pujol, fill de la Granadella.
Fotografia esplèndida del mestre de la guitarra, en un dels seus recitals (enllaç).
1965. L'Emili Pujol, fill de la Granadella.
«Ciudad», abril (FPIEI).
Al I Curs de Guitarra de l'Orfeó Lleidatà.
1983. «Història de la Granadella»,
Josep Lladonosa i Josep Solé.
La catedral de les Garrigues amb l'antiga creu de terme, en una imatge antiga de la vila.
[2226] Apotecari i metge (sogre i gendre) a la Granadella de 1885
