QUINA LA FEM?: [2585] De Tàrrega a Cervera, 1882

1898. Tàrrega, l'Urgell.

Foto: Lluís M. Vidal (AFCEC-MdC).

Una de les imatges fotogràfiques més antigues de la ciutat targarina, presa des de l'estació, als peus de la vella ermita fortificada del turó de Sant Eloi.

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

És prou evident que, abans del ferrocarril i de l'automòbil, els viatges fora de la vall o comarca de naixença foren pocs i escassos. Les vies d'aquells primers trens de vapor vuitcentistes van obrir una nova manera de descobrir el país, la seua gent i les meravelles naturals o creades pels habitants de cada racó de Catalunya. Passades tres o quatre generacions, als nostres joves se'ls ha quedat petit, el país, i necessiten, volen, desitgen sortir al món: o per treballar o per viatjar. Sovint diuen que aquí no hi ha oportunitats, cosa que prou que és certa en alguns casos. Però pas en tots ni en la majoria: hi acaben treballant en feines inferiors a la seua titulació que, en canvi, mai no es dignarien a fer aquí, què en dirien amics i parents! Però allà sí que muda, sí que mola. En fi, aquesta digressió és llarga i la tinc tan coneguda...

L'anhel de fugida del país és una moda, esperem que transitòria. Passa també en l'excursionisme: ja no ens omplen les excursions al Pirineu, cal anar als Alps o l'Àsia per poder dir-se'n dir, d'excursionista: les agències de guies en van plenes, d'aquestes ofertes. Ho deixo aquí, per no acabar amb alguna paraula malsonant respecte de com ens hem tornat...

El protagonista d'aquesta descoberta de Tàrrega va començar el viatge al 30 de maig de 1882 des de la capital. Llavors com ara, asseure's al costat de la finestreta per contemplar el paisatge era un delit afegit. Ara tants i tants passatgers no hi miren... sinó que guaiten a la pantalleta que tenen entre mans... El tren trigava més de quatre hores per arribar-hi, via Manresa (no gaire més que actualment, vergonya nostra!).

El viatger s'hi fa acompanyar d'un resident i home d'edat per tal de visitar la ciutat, «per veure quant d'important conté». Tenia llavors Tàrrega encara no quatre mil habitants. La ciutat vella, que llavors anava creixent a poc a poc fora de l'antiga muralla, s'emplaça al costat del riu de Cervera o d'Ondara, «riera que en algunes ocasions, desgraciadament, se transforma en un riu cabalós que s'estén per la població, causant los consegüents desperfectes».

1884. Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66 (ddd-uab).

L'Associació d'Excursions Catalana (1878) fou un centre excursionista creat a partir d'una escissió de la primera entitat excursionista del nostre país, l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876). Quan finalment totes dues entitats es reunificaren, van pendre el nom de Centre Excursionista de Catalunya (1890).

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

Vista de l'estació del ferrocarril, a l'eixample targarí, a tocar del Carrer del Segle XX. El pas del ferrocarril per les ciutats fou com l'internet del moment. Llavors no en passaven gaires, de trens, i les molèsties eren molt més ben sofertes en nom del progrés. Ara volem trens a prop, però que passin per davant la casa del veí. Al fons, veiem la punxa de la casa modernista de Cal Maimó, edificada cap al 1899.

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

La mateixa fotografia de Roisin, en edició acolorida.

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

Al raval de Sant Agustí, a 150 m del riu, una placa recordava l'aiguat de Santa Tecla de 1874. El nivell havia pujat fins a 5 m més del que era habitual, cosa que ens permet entendre la magnitud de la desgràcia que sobrevingué a tot l'Urgell.

Encara no hi havia aigua potable: s'agafava del riu, i quan aquest escassejava de cabal, calia anar fins al Canal d'Urgell, a mitja hora camí ral amunt, direcció Cervera: «lo que fa que l'aigua siga allí tan cara, venent-la pels carrers amb carros expressos a mig ral lo càntir, d'uns 8 litres de cabuda».

Lo Pati o plaça del Carme marcava la transició cap a la ciutat moderna, d'allà cap a l'estació: «adornada amb pedrissos, arbres i abundància de fanals de petroli», amb «bons edificis i cafès de bastant luxe». La Tàrrega finisecular vuitcentista fou una societat agrària però rica, gràcies al vi, l'oli i el gra. Fet que resultaria en una florida del Modernisme en tombar cap al segle XX.

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

L'antiga muralla del riu al carrer de Migdia.

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

Acabada la visita per la vella Tàrrega, a les sis de la tarda, «hora en què los raigs del sol eren menys sensibles, me decidí anar a l'ermita de Sant Eloi, dalt d'un turonet que s'aixeca enmig d'aquella extensa plana, a un quilòmetre escàs de la població». Un camí en espiral hi porta al viatger, que s'hi troba «no en una ermita, com pensàvem, sinó en una fortalesa ben murallada, amb quatre torres, fossats, i l'entrada defensada per un pont llevadís». Des d'allà, s'hi albirava l'extens panorama de la plana urgellenca, «d'allí se veu la població confonent lo color de sos rònecs edificis amb los tons rogencs de la terra».

L'endemà, dia 31 de maig, el viatger «em una tartana que vaig contractar, emprenia la marxa cap a Cervera» a quarts de vuit del matí. Els camps d'aulivers, ceps, blat i fruiters l'acompanyen durant tot el camí: «lo trajecte, que és d'unes tres hores a peu, lo férem en cinc quarts». Arriba a Cervera i hi entra pel carrer del costat de la fonda de Barcelona, al costat del pont de la cadena, «per on s'entrava a la vila, pont que fou aterrat en 1857 a fi d'eixamplar-la».

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

Els horts del marge dret, i vista a la muralla i la ciutat. A la dreta, amb grans arcades, l'edifici de l'antiga Escola d'Arts i Oficis del 1880. Cent anys i passo després, seu del Consell Comarcal urgellenc.

Anys 1910. Tàrrega, l'Urgell.

El tomb que fa la carretera de Verdú, passat el riu, a la sortida de Tàrrega. Actualment, a la banda oriental s'hi van fer el camp de futbol i les piscines, i carretera avall, els instituts de secundària.

Anys 1930. Tàrrega, l'Urgell.

Vasta vista de la plana urgellenca des de Sant Eloi.

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

A Cervera, s'hi visita la plaça Major, amb la Paeria i les quinze famoses mènsules a tall de bustos, que en sostenen el balcó, i l'església gòtica parroquial. L'antigor dels carrers i l'alçada de les muralles sorprenen el viatger. «Un dels carrers més característics és l'anomenat carrer del detràs», nom rebut per trobar-se darrere del carrer Major: «està quasi tot cobert per arcs, que quan un hi passa, sembla que travessi una sèrie de túnels». Fa referència a l'actualment a nomenat Carreró de les Bruixes. El matí l'acaba amb la visita al magne edifici de la Universitat. Destaca que els quatre lleons que en coronaven les torres de cada angle, «foren retirats per alleugerir lo pes i a fi d'evitar que en los forts vendavals que allí regnen sovint, vinguessen a perjudicar l'edifici».

1882. «Excursió particular a Tàrrega i Cervera», Isidor Martí Turró.

Butlletí Mensual de l'Associació d'Excursions Catalana,

BCN, febrer-març, núms. 65-66, 1884 (ddd-uab).

«Arribada que fou la primera hora de la tarda, vaig tornar a l'hostal a dinar i a les 2h estava ja en l'estació esperant lo ferrocarril» per tornar cap a BCN.

Anys 1930. Cervera, la Segarra.

Esplèndida vista de la capital segarrenca.

Anys 1920. Cervera, la Segarra.

La Fonda Barcelonesa, que esperava els viatgers just a l'entrada del vell carrer Major.

1928. Fonda Barcelonesa, Cervera (la Segarra).

«Gaseta de Cervera», núm. 10, d'octubre (FPIEI).

Les fondes no feien només d'hotel i restaurant, sinó també de consulta mèdica, en aquells temps que els hospitals eren ben lluny. Cal afegir que els metges tenien ganes de traslladar-s'hi i atansar-se als malalts.