Segle XVI. Almatret (lo Segrià).
L'antiga presó (festacatalunya).
Escut dels Montcada, senyors d'Almatret com a comtes d'Aitona des dels temps de Ramon Berenguer IV, com a paga pels serveis en la conquesta del Baix Segre. Les armes esculpides en pedra mostren els besants o monedes d'or sobre camper de gules característiques dels Montcada, quarterades amb les armes reials catalanes amb cinc barres. Encara al segle XVI era més definitiva la coloració de les barres i pals que no pas el nombre, majorment llavors ja de quatre.
1845 i ss. Almatret (lo Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Abans de la comarcalització moderna, tothom ho tenia ben clar: «es uno de los pueblos que componen el territorio de las Garrigas». Ara se'n diu del Segrià sec. Tenia a mitjan segle XIX cap a setanta cases en «calles mal alineadas y de piso incómodo», però amb escola amb una trentena de xiquets. La dada de les 70 cases o veïns, que farien uns quatre o cinc-cents habitants, no lliga amb altres dades de l'època, cosa que indica alguna errada de l'informant.
Res no se'n diu d'escola de xiquetes. L'autor s'adona que «a pesar de atravesar esta circunferencia el caudaloso río Ebro ninguna utilidad proporciona a sus moradores». Lo riu passava lluny i més enfonsat que lo poble. En canvi, hi havia algunes basses, que s'omplien de l'aigua de pluja.
La major part del terme era boscosa i garrigosa, cosa que proporcionava fusta i terreny de pastura. Diu que els camins es trobaven en mal estat. La feina ha sigut tindre carretera bona modernament! Lo molí d'oli continuava en funcionament des del segle XVIII o abans, però la fàbrica de vidre ja era abandonada. Aviat reviuria per mor de l'activitat minera dels Girona. L'antiga jurisdicció era dels ducs de Medinaceli, successors de la catalana casa nobiliària dels Montcada.
Almatret (lo Segrià).
La bassa «a la valleta que voreja el poble pel Sud. Se l’anomena Bassa d’Amunt per trobar-se uns metres més enlairada en el pendent que la Bassa d’Avall (impressionant receptacle d’aigua construït en pedra, avui desaparegut). Aquestes basses han estat essencials durant segles. La zona de la bassa actualment s’han habilitat com a espai recreatiu. Trobem moltes altres basses sàviament distribuïdes arreu del terme» (almatret.cat/turisme).
1896. Almatret (lo Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Tenia la vila més de 1.400 habitants cap a final del segle XIX. L'internet de l'època, que era lo ferrocarril, era a 10 km, a Faió. Ja hi consta l'escola de xiquetes, tres fondes, quatre cafès i dos tavernes, cinc molins, tres ferrers... Vaja, que tenien de tot, amb sastre i sabater i farmacèutic inclosos! A la llista de terratinents destaquen les famílies Arbonés i Vilà.
1921. Almatret (lo Segrià).
Rebut del Centre Republicà.
.jpg)
1908. Almatret (lo Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Ara ja hi tenien metge, de premses d'oli: nou! El cafè d'en Miquel Rius n'era lo Centre Republicà, probablement vigilat de prop pel sergent de la Guardia Civil espanyola de la caserna local. Les fondes eren l'Hostal Vell, la Posada Vella i la Nova. En general, la informació és més detallada, car havien millorat molt, los informants. Part del que s'hi cita, ja devia ser-hi a les acaballes del segle anterior. No hi podia faltar lo barber, mentre les dones se pentinaven a casa. Ben bé al revés d'avui, oi? La Festa Major, per Sant Miquel.
%20(1).jpg)
1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Vista del poble a l'altiplà.
%20(1).jpg)
1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'escut, encara l'actual, mostra una mà: exemple típic d'arma parlant, en referència a la síl·laba central del topònim. Probablement creat a la fi de l'Antic Règim. La tradició, però, diu que «la mà vestida és un senyal parlant referent a la part central del nom del poble. Segons la tradició, el senyor d'Aitona dona la mà dreta per escut, com a símbol de fidelitat» (viqui). Cap al 1920, ja passava dels mil cinc-cents habitants, havent-ne augmentat més de mil en un segle... a pesar de la carlinada. S'hi anota breument l'origen feudal de la vila.
%20(2).jpg)
%20(3).jpg)
1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
.jpg)
1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'etimologia popular deia que lo topònim derivava de la veu «mas tret», com a expressió de terra dura, extrema. Les mines de carbó i de ciment (a l'antiga vidriera) anaven a cor què vols. Això sí: «lo terme que descrivim és molt faltat d'aigua... no podent-se aprofitar l'Ebre per a reg, per ésser massa baix lo seu areny».
%20(1).jpg)
1913. Almatret (lo Segrià sec).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Detall de la Plaça Major, amb la vella creu renaixentista, que viuria el seu periple al llarg del segle XX i fins als inicis del present.
