 |
Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
Un cromo col·leccionable del centrecampista J. Castillo, del FC. Joventut, de la Joventut Republicana de Lleida, fundat al 1918. Els 'sants', com se'n deia abans per influència de les estampetes religioses, els portaven de regal les capses o paperines de «Caramels L'ARC».
|
 | ||
| 1912. Foot-ball lleidatà. Balaguer. Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 7 de desembre (FPIEI). Sembla que la introducció del futbol a Lleida i als nostres pobles vingué sobretot del treball físic escolar. També a Balaguer, a l'escola Pia. Durant la celebració de la festa de la Immaculada, a la tarda s'hi jugà al pati «un gran partit de foot-ball, entre dos bandos de nois que van als escolapis». Així doncs, començava a donar prestigi fer-ne anunci públic i tot.
|
 |
1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 15 de febrer (FPIEI).
En temps de «fira... concorreguda tant d'animals de peu rodó com de boví», s'hi jugaren aquell febrer almenys dos partits de futbol entre els equips anomenats Espanyol i Català, de joves mollerussencs, i que poc no se'n devia faltar si no representaven l'un, les dretes, i l'altre, els republicans. El segon matx, «molt empenyadíssim», acabà amb empat a un «gol», que ja no s'hi escriu amb l'anglicisme original habitual goal.
|
 |
| 1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa. «El Ideal», de 23 de gener (FPIEI). El diari de la capital lleidatana ja se'n feu ressò al gener, d'aquests partits a Mollerussa. Al text, el corresponsal periodista, que també era un futbolista local (segons que signa), s'hi recull la pronúncia habitual del topònim, Mullerussa, amb u. Els partits foren organitzats per una colla de jóvens entusiastes mollerussencs, i a imitació dels noms dels clubs barcelonins i segons preferències de cadascú, constituïren dos equips dits Espanyol i Català. Eren de futbol 7, perquè no degueren trobar més que una catorzena de jugadors interessats. Ves a saber si, a més, coincidí que els uns eren de famílies conservadores dretanes i els altres, més republicans o liberals. No m'estranyaria gens. Disposaren de jutge i tot, o sigui, àrbit, sembla que ben considerat. |
 |
| 1913. Foot-ball lleidatà. Juneda. Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 9 de desembre (FPIEI). A Juneda, l'estiu següent s'insisteix en la idea que els estudiants que retornaven a la vila, des de Lleida o des de Barcelona, eren els qui fomentaven l'esport del futbol. No s'hi parla del club que intentaren fundar l'any anterior, però sí que l'ajuntament els cedia una esplanada per al joc a la bassa bovera. |
 |
| 1914. Foot-ball lleidatà. «El Ideal», de 12 de juny (FPIEI). La constitució del primer club lleidatà, el Club de Foot-ball Lleida, tingué lloc l'11 de juny d'aquell any, amb Manuel Andreu de president. Al cap de deu dies, al 22 de juny, es constituí l'Associació Foot-Ball Lleida, que reuní una setantena de socis, presidida per Mario Sol. La proximitat de la fundació de tots dos clubs fa suposar una renyida rivalitat, probablement també de classe social i ideològica. |
 |
1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 13 de juliol (FPIEI).
Convit al Foot-ball Lleida (al Club o a l'Associació?) per jugar a la festa major de Sant Llorenç a Osca, i també a Tarragona. Se'ls demana, als futbolistes lleidatans, que llavors eren tots locals (com a gairebé tots els equips del país), que s'esforcin en els entrenaments diaris de cada tarda al camp de Gardeny. No en sabem l'hora, però a ple juliol, la calorada i la suada les tenien assegurades.
|
 |
| 1914. Foot-ball lleidatà. «El Ideal», de 28 de juliol (FPIEI). La notícia de constitució del segon club futbolístic local, l'Associació Foot-Ball Lleida, del qual se n'anomenen el porter, els defenses, els centres i els davanters. S'hi aclareix que és aquest equip el convidat a Osca i el que s'entrena a Gardeny. |
 |
1917. Foot-ball lleidatà.
Revista «El Bedel», de 15 de desembre (FPIEI).
Avançada aquella segona dècada del començament de segle passat, l'anunci del material esportiu futbolístic ja es destacava per sobre dels articles d'altres esports. El futbol havia arribat a la fi a les nostres comarques per arrelar-hi ben fort, com a tot arreu.
|
 |
| 1902. Foot-ball i futbol. «Los Deportes», de 24 d'agost (ARCA). Un article d'Antoni Viada en aquesta revista barcelonina citava que a «La Veu de Catalunya», el redactor anomenat Corredisses havia adoptat fonèticament el mot anglès a la llengua catalana com a futbol, «que es como pronuncia todo el mundo en Cataluña» la parauleta original. I a més a més, llavors, tothom ho feia amb el mot ben agut, com encara és ben oficial avui (i per això no s'accentua), tot i que més d'un locutor esportiu se n'ha oblidat o no ho ha sabut mai. En els diaris en espanyol de l'època també es començava l'adaptació dels mots originals anglesos, que en el món de l'esport, van originar una autèntica allau en aquelles dècades del tombant dels segles XIX al XX. Encara no s'imaginaven l'allau d'anglicismes que arribarien, en tots els àmbits de la vida, decennis més endavant i fins avui, que al nostre país si no poses nom anglès al negoci, empresa o producte, no llueixes. L'article també constata com el foot-ball rugby ja havia de portar aquest cognom per no ser confós amb el foot-ball que es jugava només amb els peus, i que se n'acabarà quedant el nom, tot i haver-se creat amb posterioritat a l'altre esport, ara dit només rugby, i que fou primer a dir-se foot-ball a l'Anglaterra de mitjan segle XIX. |
 |
| 1902. Foot-ball i futbol. «Los Deportes», de 30 de març (ARCA). Uns pocs mesos abans, el mateix articulista havia obert el debat de la traducció del nom de l'esport a l'espanyol. De les sis propostes que cita, cap no inclou l'adaptació fonètica ni a futbol o fútbol. És ben probable, doncs, que el primer testimoni del mot futbol a les llengües peninsulars fos el del català. Fins i tot en castellà, durant una bona colla de decennis la pronunciació aguda fou habitual, després substituïda per la pronúncia plana importada dels dialectes espanyols americans (DCECH). En el món esportiu català, en canvi, la tendència general fou adoptar el vocabulari anglès a la pronúncia de la nostra llengua, sense traduccions calcades del tipus 'pilota-peu' ni 'pilota-mà' (handbol) ni 'pilota-cistella' (bàsquet). En el món futbolístic, el treball de recuperació de la terminologia pròpia dels decennis de la primera meitat del segle XX, fou un dels referents de la qualitat lingüística de les transmissions del mestre Joaquim M. Puyal. |
 |
| 1919. Foot-ball lleidatà. El magnífic complex poliesportiu de la Joventut Republicana de Lleida marcà un punt d'inflexió ja definitiu per a la pràctica esportiva dels lleidatans. Les modernes instal·lacions, pagades exclusivament pels mateixos socis republicans, foren modèliques a la Catalunya de fa cent anys. El plànol és ben indicatiu de la distribució dels espais del Camp de Sports, amb les columnes de l'entrada (conservades encara al carrer Rovira Roure). En entrant, s'hi trobava un petit llac i el velòdrom central n'ocupava la part central, testimoni de la gran importància del ciclisme com a primer gran esport de la ciutat en aquell tombant del segle XIX i començament del XX. A la dreta, la piscina de competició i els camps de tennis, i a l'esquerra, al mateix espai que ocupa actualment, el camp de futbol. També hi hauria espais per al frontó, gimnàs, patins, tir i jocs d'infants. Projecte d'Adolf Florensa, arquitecte lleidatà de gran projecció, d'estil racionalista i noucentista. |
 |
| Anys 1930. Foot-ball lleidatà. Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», en aquesta ocasió del migcampista J. Pérez del FC. Lleida de la Penya Salvat. Als anys 20 i 30, la rivalitat dels diversos clubs de ciutat degué fer vendre molts i molts cromos futbolístics, potser llavors no només cosa de xiquets. |
 |
| Anys 1930. Foot-ball lleidatà. L'alineació del FC. Lleida just als inicis de la dècada republicana del segle XX. La casa de caramels basca 'La Aldeana' feia aquestes cartolines per empegar-hi els jugadors, un model de col·lecció que es mantindria durant tota la postguerra. Quan érem petits, molt vàrem fer col·leccions similars. |
 | ||
| 1923. Foot-ball lleidatà. Els partits de futbol esdevingueren habituals a les festes majors amb el temps, i fins fa quatre dies, a tots els nostres pobles durant tot el segle XX. En aquesta ocasió el FC. Joventut havia convidat un equip del nord espanyol, a on el futbol havia quallat amb força per la influència anglesa directa. Quan es convidava un club foraster, s'aprofitava el viatge i se'n feien diversos partits.
|
 |
| 1926. Foot-ball lleidatà. Plattko, el llegendari porter del Barça, com a gran reclam per al partit contra el Joventut FC., a la diada de la segona Pasqua, 5 d'abril, al Camp d'Esports republicà. |
 |
| 1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa. Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig (FPIEI). Programa de la Festa Major mollerussenca amb l'anunci d'un match o partit de futbol entre l'Sporting Club Mollerussa amb el primer team del Cervera. |
 |
| 1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa. Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig (FPIEI). Un articlet a la revista reconeix l'augment de l'afició al futbol de jóvens i grans al poble, des d'un to ben moralitzant. Llavors es creia que el futbol feia «homes robustos». Cent anys després, només hi veig a tot el món, i potser m'erro, corrupció, diners, evasió fiscal, insults, agressivitat, nacionalisme barat, panem et circenses. No pot ser, oi? Segurament estic equivocat, doncs. |
 |
| Anys 1930. Foot-ball lleidatà. Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», de l'extrem dret A. Moragues del FC. Joventut Republicana de Lleida. |
 |
| Anys 1930. Foot-ball lleidatà. Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», del porter J. Prenafeta del FC. Joventut Republicana de Lleida. |
 |
| 1928. «Caramels L'Arc», Lleida. Revista «Lleida», de 25 d'octubre (Sol-Torres, UdL). Amb botiga, probablement també fàbrica, al carrer Democràcia 26, entre els carrers Carme i Magdalena, al moll de l'os comercial i de passeig de la Lleida d'aleshores. Molt més poblada que ara, en dits carrers, d'a on la gent va anar fugint cap al final del segle. |
