1934-38. Joan Sacs, El cel i altres coses.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 26.
Feliu Elias era Joan Sacs com a crític i escriptor, i Apa com a dibuixant. Els textos breus d'aquest recull combinen observació quotidiana, reflexió social i humor irònic sobre la vida urbana i la condició humana. Entre els relats, destaca «L’home que agafà una estrella», on un home, influït per les tècniques d’autoconvenciment de Marden i invocant la quarta dimensió, aconsegueix fer caure una estrella del cel. Aquest fet extraordinari desperta l’interès públic i es vol que l’astrònom Comas i Solà en certifiqui l’autenticitat. El llibre mostra la capacitat de Sacs per captar l’extraordinari dins la quotidianitat, amb una mirada crítica i lúcida sobre la societat del seu temps.
1934-38. Edgar A. Poe, Els assassinats del carrer Morgue.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 27, trad. Carles Riba.
Traducció del nostre gran escriptor noucentista de la primera narració detectivesca de la literatura moderna i que va inaugurar el gènere policíac tal com el coneixem avui. La història se centra en C. Auguste Dupin, un home dotat d’una gran capacitat d’anàlisi i deducció, que investiga dos assassinats brutals ocorreguts al carrer Morgue de París. Les víctimes són una dona i la seva filla, trobades en circumstàncies misterioses i violentes dins d’una habitació tancada per dins, sense sortida aparent. La policia resta perplexa, i es mostra incapaç de resoldre el cas.
Amb l’ajuda del seu amic narrador, Dupin aplica el raonament lògic i una observació metòdica, examinant minuciosament els testimonis, les pistes i els indicis aparentment contradictoris.A la fi, revela que l’autor del crim no és un humà, sinó un orangutan escapat, cosa que sorprèn tothom i posa de manifest la potència de la deducció sobre la intuïció o l’experiència policial.
Lo relat destaca per la seva atmosfera de misteri, el ritme narratiu tens i la creació del detectiu analític, figura que inspiraria posteriors icones del gènere com Sherlock Holmes o Hercule Poirot. L'autor, doncs, no només construeix un cas intrigant, sinó que estableix les bases del gènere policíac: el detectiu brillant, el narrador acompanyant, el crim aparentment irresoluble i la revelació final sorprenent.
1934-38. Jonathan Swift, Els viatges de Gulliver.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 28, trad. Josep Farran y Mayoral.
Narra les aventures fantàstiques de Lemuel Gulliver, un cirurgià que esdevé viatger i capità de vaixell. L’obra està dividida en quatre parts, cadascuna ambientada en un país imaginari: Lil·liput, on els habitants són diminuts i la política es ridiculitza a escala microscòpica; Brobdingnag, un món de gegants on Gulliver esdevé un ésser fràgil i insignificant; Laputa i altres illes voladores, on predominen la ciència absurda i l’abstracció inútil; i finalment lo país dels houyhnhnms, una societat de cavalls racionals que contrasta amb la barbàrie dels yahoos, representacions deformades dels humans.
Més enllà del seu caràcter fantàstic, la novel·la és una sàtira mordaç i intel·ligent dels costums, la política, la ciència i la naturalesa humana de l’Anglaterra del segle XVIII. Swift, amb un ús magistral de la ironía, l’humor i l’exageració, parodia les narracions de viatges de l’època i denuncia les hipocresies socials, la vanitat del poder, la corrupció institucional i la irracionalitat de la condició humana.
Tot i el seu to aparentment lleuger, l’obra evoluciona cap a una visió cada vegada més pessimista i desencantada del món, especialment en lo darrer viatge, on Gulliver rebutja la humanitat i s’identifica amb els houyhnhnms. Els viatges de Gulliver esdevé una crítica profunda i vigent dels límits de la raó, del progrés i de la moral humana, i una de les grans obres universals de la literatura satírica.
1934-38. Raimon Caselles, Els sots feréstecs.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 29.
És considerada la primera novel·la modernista catalana (1901) i marca l’inici d’una etapa brillant de la narrativa nacional. El protagonista, mossèn Llàtzer, és un capellà de ciutat exiliat a una parròquia rural, Sant Pau de Montmany, per haver defensat figures controvertides. Amb bones intencions, intenta regenerar espiritualment uns pagesos desconfiats i tancats, però fracassa davant la seva indiferència i la influència de la Roda-soques, una dona marginada que guanya el favor de la comunitat. Llàtzer, incapaç de transformar la societat, acaba aïllat i humiliat, víctima d’una cruel burla i d’una natura hostil. La novel·la simbolitza el fracàs de l’intel·lectual que vol redimir una societat immòbil i reflecteix el xoc entre ideal i realitat, amb una forta càrrega simbòlica i pessimista sobre la condició humana i el paper de l’artista
1934-38. O. Goldsmith, El vicari de Wakefield.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 30 i 31, trad. Josep Farran i Mayoral.
Novel·la anglesa clàssica del segle XVIII que narra les peripècies de la família del reverend Primrose, un pastor rural (vicari, segons terminologia de l'anglès) de caràcter bondadós i idealista. La història s’inicia amb una vida feliç i acomodada, però aviat un seguit de desgràcies —la pèrdua de la fortuna, enganys, calúmnies i proves morals— sacsegen la família. Malgrat les adversitats, el vicari afronta cada dificultat amb fe, serenitat i una integritat moral exemplar, convertint-se en un model de virtut i resistència, tot dins un context que reflecteix els ideals morals i religiosos de l’època. Finalment, després de moltes tribulacions, la veritat triomfa, els malentesos es resolen, i la família recupera l’estabilitat i la felicitat. La novel·la esdevé així una defensa de la virtut davant les proves de la vida i un dels exponents més llegits i estimats de la narrativa sentimental del segle XVIII.
1934-38. Miquel Llor, L'esguard al mirall.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 32.
La novel·la explora la crisi existencial i la introspecció psicològica del protagonista, sovint identificat amb la figura de l’intel·lectual urbà de l’època. Llor utilitza el recurs del mirall com a metàfora de l’autoanàlisi i la recerca d’identitat, tot mostrant la insatisfacció vital i el desencaix social del personatge principal.
L’obra destaca per la seva prosa acurada, l’atenció als detalls i la influència de la literatura europea contemporània, especialment el corrent de la novel·la psicològica i d’autors com Proust o Gide. Amb una ambientació urbana i moderna, reflexiona sobre la solitud, la incomunicació i la dificultat de trobar sentit a la vida en una societat canviant, marcada per l’angoixa, el desencís i les tensions entre modernitat i tradició.
Aquesta novel·la es considera una de les més representatives de la narrativa psicològica catalana dels anys trenta. Miquel Llorhi consolidava una veu literària refinada, introspectiva i plenament moderna dins el panorama literari català del segle XX.
1934-38. Chateaubriand, Atala, o els amors de dos salvatges en el desert.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 33, trad. Manuel de Montoliu.
És una de les primeres novel·les de François-René de Chateaubriand, publicada el 1801. L’obra es va inspirar en els viatges de l’autor als Estats Units, fugint de la Revolució Francesa, i va tenir un gran impacte en el naixement del Romanticisme europeu i hispanoamericà, amb nombroses edicions i traduccions immediates.
Narra la història d’amor tràgica entre Chactas, un jove indi, i Atala, una dona mestissa que ha fet un vot de castedat per motius religiosos. Ambientada a les terres salvatges del sud dels Estats Units, la novel·la explora el conflicte entre la natura verge i la civilització, així com la tensió entre els sentiments humans i els compromisos espirituals.
Chactas i Atala, fugint de perills i perseguidors, es refugien amb el missioner cristià pare Aubry, que simbolitza la fe i la redempció. Tot i l’amor que senten l’un per l’altra, Atala decideix morir abans de trencar el seu vot, amb un sacrifici que representa la puresa i la renúncia.
L’obra destaca per la idealització dels pobles indígenes americans i pel tractament de temes romàntics i religiosos entre paisatges naturals exuberants. Atala va ser una obra clau en el naixement del romanticisme i va influir notablement en la literatura europea i americana. La novel·la reflexiona sobre la llibertat, la fe i la tragèdia de l’amor impossible, deixant un missatge profund sobre la naturalesa humana i espiritual.
1934-38. John Galsworthy, L'homenet.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 34, trad. Alfons Maseras.
John Galsworthy (1867–1933) va ser un escriptor i dramaturg anglès, conegut sobretot per la seva sèrie de novel·les The Forsyte Saga (La saga dels Forsyte), que retrata la vida d'una família de classe mitjana-alta a l'Anglaterra de finals del segle XIX i principis del XX. Format com a advocat, va abandonar la carrera jurídica per dedicar-se a la literatura. Va escriure tant novel·les com obres de teatre, sovint amb un fort component social, per tal de criticar la hipocresia, la rigidesa de les classes socials i les injustícies del sistema judicial del seu país.
Aquest volumet conté les obretes L'homenet, en versió teatral, i els contes breus: Un conte senzill, Uns treballadors, El pres, Festeig silenciós.
L’homenet és una breu peça teatral o conte escènic amb fort to satíric i crític, que mostra una situació aparentment banal però carregada de significat social: un petit home (modest, anònim, humil) intenta fer-se escoltar i defensar els seus drets dins un sistema social indiferent i dominat per les jerarquies i l’arrogància dels poderosos. Lo protagonista, aquest "homenet", es veu ignorat, humiliat o tractat amb condescendència per figures d’autoritat i, malgrat los intents honestos de fer valer la seva veu, és sistemàticament menyspreat. L’obra denuncia la manca d’empatia, la burocràcia freda i l’abisme entre classes socials, en una societat que sovint invisibilitza els més humils, tot i que la seva causa sigui justa.
1934-38. Emili Vilanova, Colometa, la gitana. Tristeta.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 35, portada: Esteve Vicente.
Relats costumistes, típics de l’estil de Vilanova, que retraten amb humor, tendresa i realisme la vida popular i els personatges humils de la Barcelona del segle XIX.
Colometa, la gitana
Narra la història d’una jove gitana, Colometa, que viu a la perifèria social i de la gran ciutat. Lo relat se centra en les vivències i relació amb lo barri i la lluita per tirar endavant dins un entorn sovint hostil i ple de prejudicis. S'hi mostra la humanitat i la dignitat dels marginats a través de la mirada entre comprensiva i irònica que caracteritza l'obra d'aquest autor.
Tristeta
Relat centrat en una altra figura femenina, marcada per la tristesa i la solitud, que busca també un lloc en la societat. La història reflecteix la sensibilitat de l’autor envers els més desafavorits i la seva capacitat per captar la psicologia dels personatges.
Tots dos contes són exemples de la literatura breu d’Emili Vilanova, que es va especialitzar en quadres de costums i escenes urbanes, i que ha estat considerat un dels grans narradors populars catalans del segle XIX.
1934-38. Emili Vilanova, Colometa, la gitana. Tristeta.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 35, portada: Esteve Vicente.
1934-38. Sterne, Viatge sentimental
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 36, versió: Josep J. Margaret.
Lo nom de traductor és lo pseudònim del mateix editor, Josep Janés.
Lo clergue irlandès Laurence Sterne (segle XVIII) fou conegut sobretot per les novel·les La vida i opinions de Tristram Shandy, cavaller (1759–1767) i Viatge sentimental per França i Itàlia (1768). Aquesta darrera obra exposa el periple del protagonista, Yorick, per aquells països. Més que una novel·la d’aventures o un relat de viatges convencional, s'hi narren una successió d’episodis i trobades amb atenció als sentiments, les emocions i les petites escenes humanes que viu o observa. Sterne, amb un estil irònic, delicat i sovint humorístic, converteix les anècdotes i els detalls quotidians en el centre del relat, més que no pas grans esdeveniments.
Yorick recorre pobles i ciutats, coneix personatges diversos (cambreres, viatgers, hostalers, soldats, etc.), i a cada trobada reflexiona sobre la bondat, la compassió, la solitud, la simpatia o el desig. L’obra, escrita en primera persona, es caracteritza per la subjectivitat, les constants digressions i la voluntat de mostrar la riquesa de la vida interior i de les reaccions humanes davant situacions aparentment senzilles.A diferència d’altres llibres de viatges, Viatge sentimental no pretén descriure paisatges ni monuments, sinó transmetre l’experiència emocional del viatger i oferir una mirada irònica i empàtica sobre el món que l’envolta.
1934-38. Josep M. López-Picó, Les primeres bones festes
(Lleures i interpretacions).
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 37, portada: Cluselles.
1934-38. Mark Twain, Tom Sawyer, detectiu.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 38, trad. C.A. Jordana.
En aquesta novel·la curta de 1896, Tom Sawyer i el seu inseparable amic Huckleberry Finn es veuen immersos en una aventura detectivesca plena de misteri i humor. Tot comença quan Tom rep un lot de material d'investigació i, poc després, una invitació de la tieta Sally per passar una temporada a la seva granja. Aviat, els nois es troben enmig d’un cas que inclou una desaparició inesperada, un assassinat misteriós i el robatori d’uns diamants.
La història, narrada per Huck, parodia les novel·les de detectius de l’època i presenta els protagonistes a l’estil de Holmes i Watson. Tom, amb el seu esperit aventurer i la seva imaginació, lidera la investigació per esbrinar la veritat darrere dels fets. A mesura que avança la trama, han de desxifrar pistes, enfrontar-se a identitats equivocades, estafadors i fins i tot rumors de fantasmes, fins a arribar a un judici final dramàtic on es resol el misteri.
L’obra combina l’enginy i la comicitat de Twain amb una trama d’intriga, i valora l’amistat, la justícia i la capacitat crítica dels joves detectius.
1934-38. Andersen, El senglar de bronze.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 39, trad. M. Planas i Bac.
Conte fantàstic ambientat a Florència. El protagonista és un noi pobre i orfe, anomenat Andreuccio, que una nit s’asseu damunt l’estàtua d’un senglar de bronze situada a la ciutat. Màgicament, l’animal pren vida i el porta a través dels carrers florentins, i li va mostrant les meravelles de la ciutat i introduint-lo en un món ple d’art, riquesa i bellesa.
Durant aquest viatge extraordinari, lo noi experimenta la felicitat i la plenitud, però en despertar-se descobreix que tot ha estat un somni. L’experiència, però, el transforma: tot i tornar a la realitat pobra i dura, Andreuccio conserva dins seu la bellesa i l’esperança que li ha regalat la nit màgica. El conte reflexiona sobre el poder de la imaginació, la força de l’art i la capacitat de somiar com a camí per enfrontar les dificultats de la vida.
1934-38. Miquel dels Sants Oliver, L'Hostal de la Bolla.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 40.
Novel·la costumista (1903) ambientada a la Mallorca de finals del segle XIX i principis del XX, centrada en la vida quotidiana i l’ambient popular d’un hostal emblemàtic de Palma. L’obra retrata amb detall i humor la fauna humana que freqüenta l’establiment: traginers, viatgers, artesans, venedors ambulants, músics i marginats, tots ells desarrelats i buscant fortuna o simplement subsistint.
Lo protagonista, n’Armando, és lo perruquer de la zona i observador privilegiat de la vida de l’hostal, des d’on contempla el tràfec incessant de gent i carros, les escenes de la plaça i les històries dels hostes. L’hostal es converteix en un microcosmos de la societat mallorquina de l’època, una mena de torre de Babel on es barregen llengües, costums i personatges pintorescos. A través de les descripcions, Oliver recrea amb gran riquesa de detalls el llenguatge popular, les tradicions i l’humor de la Mallorca d'aquell temps.
L’obra no segueix una trama argumental clàssica, sinó que es construeix a partir d’escenes, anècdotes i retrats de personatges, tot plegat amb una mirada irònica i afectuosa. Així, L’Hostal de la Bolla esdevé un fresc viu i entranyable de la vida urbana i popular mallorquina, reivindicant la cultura i la parla pròpies de l’illa.
Lo protagonista, n’Armando, és lo perruquer de la zona i observador privilegiat de la vida de l’hostal, des d’on contempla el tràfec incessant de gent i carros, les escenes de la plaça i les històries dels hostes. L’hostal es converteix en un microcosmos de la societat mallorquina de l’època, una mena de torre de Babel on es barregen llengües, costums i personatges pintorescos. A través de les descripcions, Oliver recrea amb gran riquesa de detalls el llenguatge popular, les tradicions i l’humor de la Mallorca d'aquell temps.
L’obra no segueix una trama argumental clàssica, sinó que es construeix a partir d’escenes, anècdotes i retrats de personatges, tot plegat amb una mirada irònica i afectuosa. Així, L’Hostal de la Bolla esdevé un fresc viu i entranyable de la vida urbana i popular mallorquina, reivindicant la cultura i la parla pròpies de l’illa.
1934-38. Saadi, El jardí de les roses.
William Blake, Les noces del cel i de l'infern.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 41, trad. Agustí Esclasans.
Saadi, El jardí de les roses (Gulistan)
El jardí de les roses (1258) és una obra cabdal de la literatura persa, escrita per Saadi. El llibre recull contes, llegendes, aforismes i poemes breus amb un marcat caràcter sapiencial i moralitzador. Els relats s’organitzen en vuit capítols temàtics: lo caràcter dels reis, la moral dels dervixos (sufís), la satisfacció, lo silenci, l’amor i la joventut, la vellesa, l’educació i les bones maneres en societat. Cada conte presenta una anècdota o paràbola, sovint inspirada en les experiències de l’autor, que il·lustra una lliçó de vida o una reflexió sobre la condició humana, lo poder, la justícia, la humilitat o la saviesa. L’obra destaca pel seu estil planer i directe, la presència d’humor i ironia, i la voluntat de transmetre valors universals tant als poderosos com als humils. El missatge central és la necessitat de viure amb rectitud i preparar-se espiritualment per a la mort, tot denunciant els vicis socials i promovent la tolerància i la bondat.
El jardí de les roses (1258) és una obra cabdal de la literatura persa, escrita per Saadi. El llibre recull contes, llegendes, aforismes i poemes breus amb un marcat caràcter sapiencial i moralitzador. Els relats s’organitzen en vuit capítols temàtics: lo caràcter dels reis, la moral dels dervixos (sufís), la satisfacció, lo silenci, l’amor i la joventut, la vellesa, l’educació i les bones maneres en societat. Cada conte presenta una anècdota o paràbola, sovint inspirada en les experiències de l’autor, que il·lustra una lliçó de vida o una reflexió sobre la condició humana, lo poder, la justícia, la humilitat o la saviesa. L’obra destaca pel seu estil planer i directe, la presència d’humor i ironia, i la voluntat de transmetre valors universals tant als poderosos com als humils. El missatge central és la necessitat de viure amb rectitud i preparar-se espiritualment per a la mort, tot denunciant els vicis socials i promovent la tolerància i la bondat.
.
William Blake, Les noces del cel i de l’infern (The Marriage of Heaven and Hell)
Les noces del cel i de l’infern (1790-93) és una obra visionària de William Blake, escrita en prosa poètica i il·lustrada pel mateix autor. Lo llibre es presenta com una resposta irònica i revolucionària als llibres profètics de la Bíblia, i explora la dualitat entre el bé i el mal, lo cel i l’infern, la raó i l’energia. Blake defensa que la veritable saviesa neix de la unió i la tensió entre contraris, i que el progrés espiritual requereix abraçar tant la llum com la foscor.
L’obra es compon de proverbis paradoxals, aforismes, diàlegs amb àngels i dimonis, i visions apocalíptiques. Blake utilitza la sàtira i el simbolisme per qüestionar la moral convencional i reivindicar la llibertat creativa i la imaginació com a forces transformadores. Lo missatge central és que el conflicte entre oposats no s’ha d’eliminar, sinó que cal integrar-lo per assolir una existència més rica i autèntica. Aquesta obra és una de les més influents del romanticisme anglès i una crítica radical a la religió i la societat del seu temps.
William Blake, Les noces del cel i de l’infern (The Marriage of Heaven and Hell)
Les noces del cel i de l’infern (1790-93) és una obra visionària de William Blake, escrita en prosa poètica i il·lustrada pel mateix autor. Lo llibre es presenta com una resposta irònica i revolucionària als llibres profètics de la Bíblia, i explora la dualitat entre el bé i el mal, lo cel i l’infern, la raó i l’energia. Blake defensa que la veritable saviesa neix de la unió i la tensió entre contraris, i que el progrés espiritual requereix abraçar tant la llum com la foscor.
L’obra es compon de proverbis paradoxals, aforismes, diàlegs amb àngels i dimonis, i visions apocalíptiques. Blake utilitza la sàtira i el simbolisme per qüestionar la moral convencional i reivindicar la llibertat creativa i la imaginació com a forces transformadores. Lo missatge central és que el conflicte entre oposats no s’ha d’eliminar, sinó que cal integrar-lo per assolir una existència més rica i autèntica. Aquesta obra és una de les més influents del romanticisme anglès i una crítica radical a la religió i la societat del seu temps.
1934-38. Josep Palomer, Un patge de Maria Antonieta
(notes històriques de la revolució francesa).
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 42.
Presenta una narració històrica centrada en la figura d’un jove gironí, Gensonné, que serveix com a patge a la cort de Maria Antonieta poc abans i durant els primers anys de la Revolució Francesa. A través de les seves vivències i observacions, lo lector s’endinsa en los esdeveniments dramàtics que van sacsejar França a finals del segle XVIII: la decadència de la monarquia, les tensions socials, l’esclat revolucionari i la caiguda de la reina.
Lo relat combina el punt de vista personal i proper del patge amb notes i reflexions històriques, i aporta detalls sobre la vida a la cort, les intrigues palatines i l’ambient convuls de París. L’obra ofereix així una aproximació humana i emotiva als grans fets de la Revolució Francesa, per mitjà de la figura de Maria Antonieta i lo destí tràgic dels qui l’envoltaven.
1934-38. W.M. Thackeray, Lovel, el vidu.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 43, trad. Vicenç Garcia.
Narra la història de Frederic Lovel, un home que ha quedat vidu després de la mort de la seua esposa Cecília Baker, amb qui havia estat casat vuit anys. Després de la pèrdua, es troba sol amb los seus dos fills, la petita Cecília i en Popham, sota la cura d’una institutriu, Elizabeth.
La trama se centra en la vida quotidiana i sentimental de Lovel, que ha de gestionar la seva nova condició de vidu, la criança dels fills i les relacions amb el seu entorn social. L’arribada de nous personatges, com possibles pretendents i familiars, posa a prova l’equilibri emocional i la capacitat de Lovel per refer la seva vida. Amb un característic humor i mirada irònica, Thackeray retrata les convencions socials de l’Anglaterra victoriana, les dificultats de la paternitat en solitari i les segones oportunitats en l’amor. L’obra, publicada originalment el 1860, és una sàtira amable de la societat del seu temps, amb una trama que combina moments de tendresa, comicitat i crítica social.
1934-38. Josep Morató, Els habitants de la lluna.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 44.
Novel·la satírica i costumista ambientada en una vila catalana fictícia anomenada Planells. L’obra gira al voltant d’una societat secreta i humorística, «Els Habitants de la Lluna», formada per una colla de personatges pintorescos que es reuneixen regularment per debatre, discutir i aprovar reglaments interns, tot parodiant les associacions i tertúlies de l’època.
Lo relat arrenca amb una sessió on es discuteix un article del reglament sobre l’hora de retirar-se, i s'hi posen de manifest les diferències de caràcter i les manies dels membres. A través de diàlegs plens d’ironia i situacions absurdes, Morató retrata la vida quotidiana de la vila, la seua gent, els costums locals i les petites rivalitats. Lo protagonisme coral recau en figures com en Terratrèmol, lo més sorollós i vehement; en Fresques, lo mestre d’obres plàcid; en Barrabola, sempre amb solucions imaginatives, i altres socis que representen diferents tipus humans de la societat rural i menestral.
La novel·la no segueix una trama argumental clàssica, sinó que s’articula en escenes i episodis que reflecteixen la convivència, les discussions reglamentàries, les festes, los conflictes amorosos i les inquietuds dels habitants de Planells. Amb un estil viu, carregat d’humor i un llenguatge popular, Morató fa una crítica amable a la societat del seu temps, per reivindicar l’esperit de comunitat, la ironia i la capacitat de riure’s d’un mateix. En definitiva, Els habitants de la lluna és una obra que combina la sàtira social amb la descripció costumista, i ens ofereix un fresc entranyable i divertit de la vida a la Catalunya de principis del segle XX.
1934-38. Erkmamn-Chatrian, L'ull invisible o l'hostal dels tres penjats.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 45, trad. Joaquim Ruira.
«Erckmann-Chatrian era el nom amb el qual signaven a mitges les seves obres els dramaturgs i narradors francesos Émile Erckmann (1822-1899) i Alexandre Chatrian (1826-1890). Ambdós van néixer al Departament de Mosel·la, a la regió de la Lorena, a l'extrem nord-est de França. Es van especialitzar en històries militars i en relats de fantasmes, sempre amb un cert toc burleta, que ambientaven preferentment en regions rústiques dels boscos dels Vosges i de la seva Alsàcia natal, per la qual cosa utilitzaven tècniques inspirades en els contistes de la veïna Selva Negra alemanya» (viqui).
Aquesta narració, ambientada a la ciutat de Nuremberg, segueix les peripècies de Christian, un jove pobre que viu a les golfes d’una casa vella. Des de la finestra observa la vida de la ciutat, però una nit presencia un fet aterridor: veu el cadàver d’un home penjat a la façana de l’hostal anomenat "El Bou Gras". L’escena el deixa profundament commocionat, especialment quan descobreix que una vella misteriosa observa el penjat amb una inquietant satisfacció.
A partir d’aquí, Christian es veu arrossegat a una atmosfera de misteri i terror, marcada per aparicions inquietants, morts inexplicables i la presència d’una hostalera sinistra. L’hostal dels Tres Penjats es converteix en l’escenari de successos sobrenaturals i d’una investigació que posa a prova la raó i el coratge del protagonista.
Lo relat combina elements de conte fantàstic i de terror gòtic, amb una atmosfera opressiva i un desenllaç que juga amb la frontera entre la realitat i la imaginació. La història, traduïda per Joaquim Ruira, destaca per la seva ambientació inquietant i pel retrat d’una societat marcada per la superstició i el misteri.
1934-38. Erik de Kleist, Miquel Kohlhaas.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 46, trad. Ernest Martínez Ferrando.
S'hi explica la història d’un honrat comerciant de cavalls alemany del segle XVI, Michael Kohlhaas, que es veu víctima d’una greu injustícia: un noble li confisca dos cavalls sense motiu legítim i, davant la negativa de les autoritats a reparar el greuge, Kohlhaas inicia una lluita legal que acaba convertint-se en una autèntica rebel·lió.
La perseverança per obtenir justícia el porta a desafiar l’ordre establert, organitzant un aixecament armat que va estenent lo caos per diverses ciutats alemanyes. Malgrat los intents de la seva dona de mediar i la intervenció de figures destacades, la corrupció i la ineficàcia de la justícia fan que la situació s’agreugi. Finalment, després d’una llarga persecució i nombrosos enfrontaments, Kohlhaas és capturat i jutjat.
L’obra planteja una reflexió profunda sobre la justícia, la llei i la moral: fins a quin punt és legítim rebel·lar-se contra la injustícia quan les institucions fallen? La història de Kohlhaas, inspirada en fets reals, esdevé una paràbola tràgica sobre la rectitud, la venjança i les conseqüències extremes de la intransigència davant el poder arbitrari.
1934-38. Sebastià J. Arbó, La ciutat maleïda.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 47.
La ciutat maleïda és una obra teatral escrita el 1935, ambientada en una ciutat marcada per la foscor, la misèria i la fatalitat. L’acció transcorre en un ambient opressiu, on la violència i el sofriment són constants i semblen inevitables. Arbó construeix una atmosfera de nit i tempesta, on los personatges es mouen empesos per forces que no poden controlar, atrapats en una espiral de dolor i desesperança.
El nucli de l’obra gira entorn d’aquest fatalisme: los personatges són arrossegats pels esdeveniments, incapaços de rebel·lar-se de manera efectiva contra les forces socials i personals que els dominen. La ciutat maleïda és, en realitat, una metàfora de la condició humana en temps de crisi: la manca de sortides, la pèrdua de valors, la solitud i la degradació moral. La nit, la foscor i la tempesta esdevenen símbols recurrents d’aquest estat d’ànim col·lectiu i individual.
El drama es construeix a partir de la tensió entre la recerca de redempció i la impossibilitat d’assolir-la. Els protagonistes, lluny de ser herois clàssics, són antiherois marcats per la feblesa, la malaltia o la culpa, que confessen les seves misèries i es veuen abocats a la confessió pública del seu dolor i la seva maldat. Aquesta confessió, inspirada en la tradició russa, té un valor catàrtic i reflecteix la voluntat de l’autor d’explorar el món íntim i contradictori de l’ésser humà. Arbó, amb un estil profundament dramàtic i innovador, ofereix una reflexió sobre l’home contemporani, la seva fragilitat i la seva lluita inútil contra la fatalitat.
1934-38. A.S. Puixkin, La filla del capità.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 48, trad. Rodolf J. Slaby.
Novel·la històrica ambientada a la Rússia del segle XVIII, durant la rebel·lió de Pugatxov. Lo protagonista, Piotr Grinyov, és un jove oficial rus enviat a servir en una fortalesa de frontera. Allà coneix Maria Ivanovna, la filla del capità de la fortalesa, de qui se n’enamora.
La trama es desenvolupa quan la fortalesa és atacada pels rebels liderats per Iemelià Pugatxov. Lo protagonista es veu immers en los conflictes bèl·lics i ha de prendre decisions difícils que en posen a prova la lleialtat, l'honor i l'amor per Maria. Malgrat les adversitats, Grinyov es manté fidel als seus principis i lluita per salvar la vida de la seva estimada i la seva pròpia.
La novel·la combina acció, aventura i una profunda reflexió sobre el valor, la justícia i la pietat, i ofereix un retrat viu de la societat russa de l’època. Lo relat destaca pel seu estil directe i per la capacitat de Puixkin de crear personatges complexos i creïbles enmig d’un context històric convuls.
1934-38. Robert Robert, Estampes del XIX.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 49, portada: Grau Sala.
Recull 27 articles o quadres de costums que Robert Robert va publicar originalment entre 1865 i 1866 al setmanari barceloní Un Tros de Paper. Aquests textos ofereixen una mirada irònica i lúcida sobre la Barcelona i la societat catalana del segle XIX, i retraten amb detall i humor escenes quotidianes, tipus populars i situacions típiques de l’època.
Los relats aborden temes com les tertúlies de cafè, les xafarderies d’escala, les festes populars, la vida als barris, los costums domèstics, la por a les epidèmies, les excursions dominicals a Sant Gervasi o al Putxet, les Rambles o el Passeig de Gràcia encara envoltat de camps. Robert utilitza un llenguatge viu, molt barceloní i col·loquial, amb diàlegs realistes i un estil periodístic que destaca per la seva capacitat d’observació i per la sàtira amable dels petits vicis i ridiculeses dels seus contemporanis.
L’humor de l’autor no és només superficial: li serveix per distanciar-se de la realitat i convidar lo lector a reconèixer-se en los personatges i situacions. Les "estampes" són considerades un precedent directe del costumisme català i han estat reivindicades per autors com Emili Vilanova, Josep Carner i Josep Pla. L’obra és un fresc entranyable i crític de la societat urbana del XIX, i una peça clau per entendre el ressorgiment de la prosa moderna en català.
1934-38. L. Sacher Masoch, Historietes galizzianes.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 50, trad. Ramon Casas i Carbó, portada: Miquel Planas i Bac
Relats breus ambientats a Galítzia, la regió natal de Leopold von Sacher-Masoch, situada a l’extrem oriental de l’antic Imperi Austrohongarès. Aquests contes ofereixen una visió rica i detallada de la vida quotidiana, les tradicions, les llegendes i els conflictes socials i ètnics d’aquesta terra de frontera, marcada per la convivència de diverses minories (jueus, polonesos, rutens, alemanys) i per un paisatge rural i misteriós.
Los relats, sovint protagonitzats per dones fortes o de caràcter dominant, combinen elements de realisme costumista amb tocs de llegenda i fantasia. S’hi retraten passions humanes, injustícies socials, supersticions, amors tràgics i petites venjances, sempre amb una mirada comprensiva i irònica. Sacher-Masoch mostra simpatia per les minories i denuncia els prejudicis i les desigualtats de la seva època.
L’estil de l’autor es caracteritza per una prosa viva, descriptiva i plena de matisos, que transporta el lector a un món de contrastos, on la duresa de la vida rural es barreja amb la màgia de les tradicions populars. Les historietes són una mostra representativa de l’obra més social i etnogràfica de Sacher-Masoch, allunyada del to escandalós d’altres novel·les seues, i ofereixen un fresc literari de la Galítzia del segle XIX.
1934-38. A.S. Puixkin, El secret de la comtessa.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 51, trad. Rodolf J. Slaby.
«Rudolf Jan Slaby (Černošice, Bohèmia, 25 de gener de 1885 - Praga, 2 de juliol de 1957) fou un lingüista i traductor txec. Coautor, amb Rudolf Grossmann, del diccionari alemany-castellà Slaby-Grossman, 1932. Fou rector de la Universitat de Praga, membre corresponent de la Reial Acadèmia Espanyola, de l'Acadèmia Argentina de la Llengua i de l'Acadèmia de la Llengua Basca. Traduí al txec obres de Guimerà, Rusiñol o Adrià Gual; i al català i al castellà principalment obres txeques» (viqui).
Aquesta narració, coneguda originalment com La dama de piques, és un relat fantàstic i psicològic centrat en l’obsessió pel joc i l’ambició. El protagonista, Hermann, és un jove oficial rus que mai no participa en els jocs d’apostes, però que, fascinat per una llegenda sobre una vella comtessa que coneix el secret de tres cartes guanyadores, decideix descobrir-lo a qualsevol preu.
Hermann s’introdueix a la casa de la comtessa utilitzant l’ajuda de Lizaveta, la jove protegida de l’anciana, a qui enganya amb falses promeses d’amor. Un cop dins, exigeix a la comtessa que li reveli el secret. Ella, espantada, mor d’un atac de por sense revelar-li res. Hermann, turmentat per la culpa i l’obsessió, assisteix al funeral de la comtessa i creu veure com el cadàver li obre els ulls. Aquella nit, el fantasma de la comtessa se li apareix i li revela el secret: les cartes guanyadores són el tres, el set i l’as, però li imposa la condició que es casi amb Lizaveta.
Obsessionat, Hermann aposta tots los seus diners al joc: guanya la primera i la segona nit, però a la tercera nit, convençut que té l’as, descobreix que en realitat ha jugat la dama de piques, que li recorda el rostre de la comtessa. Hermann ho perd tot i acaba embogint, tot repetint obsessivament la combinació de cartes. La història explora la cobdícia, la superstició i les conseqüències tràgiques de l’ambició desmesurada, amb un final on la justícia poètica es manifesta a través de la bogeria i la ruïna del protagonista.
1934-38. Contes japonesos: 'O-Schichi, La filla de Yaoya'.
«Quaderns Literaris. Novel·les i novel·listes», Josep Janés i Oliver,
núm. 52. trad. Jaume Massó i Eduard Vallès.
Lo relat més destacat, O-Schichi, la filla del Yaoya, narra la tràgica història d’una jove de Tòquio del segle XVII. O-Schichi, filla d’un venedor de verdures (yaoya), s’enamora d’un jove monjo després que la seva família sigui acollida en un temple durant un incendi. Enamorada i desesperada per retrobar-lo, O-Schichi pren una decisió temerària: provoca un nou incendi per poder tornar al temple i veure el noi. Aquest acte, però, és descobert i, segons la llei de l’època, és condemnada a mort. La història esdevé una llegenda popular sobre l’amor apassionat, la ingenuïtat juvenil i la severitat de la justícia.
Lo volum inclou altres relats i balades que exploren temes universals com el destí, la fidelitat, el sacrifici i la relació entre humans i forces sobrenaturals. Aquests contes reflecteixen la riquesa de la tradició oral japonesa i ofereixen una finestra a la cultura i sensibilitat del Japó premodern, amb una prosa senzilla, poètica i plena de simbolisme.