Seguidors

20251030

[2715] De la plaça a la rambla de Ferran lleidatana al segle XIX, imatges

Anys 1930 ca. Lleida, Rambla de Ferran.
Al fons, l'estació del ferrocarril.

1810. Lleida, baluard del Carme.
«Atlas de la Guerra de la Independencia», 1869 (BVD).
Lo baluard del Carme i lo de la Magdalena foren el principal teatre d'operacions del setge del mariscal Suchet a la ciutat, allunyat dels canons de Gardeny. Un cop establert lo domini francocatalà sobre la ciutat, se n'inicià l'agençament amb l'arbrat del baluard, continuat després de finida la guerra, amb la ciutat i lo país novament sota els Borbons (espanyols) amb Ferran VII, que donaria nom a la plaça i al futur passeig.

1818. La rambla de Ferran, Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 
y el sitio llamado Garrut» (BVD).

La plaça de Fernando a l'antic baluard del Carme quan encara no tenia l'alineació de passeig. En sortia un caminet per un petit portal a la muralla i que passava per sobre del Noguerola. Més cap al pont, un ramal del Noguerola que passava per dins la ciutat i donava aigua als assaonadors i altres establiments, hi desguassa. 
Fora el pont, s'havien arbrat tots los camins de sortida de la ciutat; la carretera de Barcelona per tots dos costats fins a la plaça el·líptica dels Murmuradors. A tocar d'aquest camí arbrat, hi naixerien los Camps Elisis dècades després. Lo Cappont és travessat per la secla de Torres (avui totalment colgada) i, més cap enfora, per la de Fontanet (colgada sota la Bordeta).
La Rambla de Ferran fou plaça i passeig, però mai no una rambla o riera per a on hi baixés aigua. Lo nom de rambla és més modern i vol indicar la condició de bulevard del passeig.

1828. La rambla de Ferran, Lleida,
«Plano de parte del recinto de la Plaza de Lérida» (BVD).

L'espai del baluard identificat (9) com a «Plaza de Fernando». Hi veiem dos ponts sobre el Noguerola, el primer que permetia anar al rentador o safareig, i l'altre pujar cap amunt o bé direcció Pardinyes. Fixem-nom en los camins vorejats d'arbres.

1834. La rambla de Ferran, Lleida,
«Croquis del rio Segre y sus inmediaciones» (BVD).
La Plaça de Fernando (3). 

1847. La rambla de Ferran, Lleida,
«Plano de la plaza de Lérida y sus inmediaciones» (BVD).
Cap a mitjan segle XIX, trobem un canvi en les representacions urbanístiques: apareixen fileres d'arbres i els jardins del general a la plaça de Ferran. L'antiga esplanada a on s'hi feien parades militars ha passat a tindre ús civil, per a esbarjo i passeig de les classes acomodades. També veiem que a la carretera de Barcelona los rengs d'arbres formen un rectangle allargassat amb quatre fileres, que s'identifica com a «alameda», o sia, albareda. És un espai que serà precedent dels Camps Elisis. 
 

1861. La rambla de Ferran, Lleida,
«Itinerario de Lérida a Monzón» (BVD).
Les representacions de l'arbrat i, per tant, d'ús com a passeig són clares, tant a Ferran com als Camps Elisis. Sembla prou evident que les fileres d'arbres d'aquest darrer parc nasqueren del desdoblament de l'arbrat que ja hi havia a l'antiga carretera de Barcelona. 

1862. La rambla de Ferran, Lleida,
«Itinerario de Lérida a Balaguer» (BVD).
 La magnitud del passeig de Ferran no era tan gran com la dels Camps Elisis, però tenia l'avantatge que era a tocar de la ciutat i no pas fora el pont, com abans se'n deia del Cappont. Fins que no se tombaren les muralles, calia afanyar-se al capvespre per entrar dins los murs tancats de la ciutat, quan se sentia lo toc del seny de les campanes de la Seu Vella. Si no s'hi arribava a temps, calia passar la nit fora vila. Amb la desaparició de les muralles, just aquell 1860, los Camps Elisis aniran guanyant protagonisme en detriment de la plaça de Ferran, tot i que l'allargament del passeig fins a l'estació i l'amplada majestuosa que tindrà per al tràfic de carruatges d'aquells temps, la convertí en lo carrer més modern de la ciutat fins a la guerra civil. 

1884. La rambla de Ferran, Lleida,
«Plano de Lérida» (BVD).
D'ençà del 1864, lo parc dels Camps Elisis apareix perfectament delimitat i dibuixat. També la rastellera d'arbres de la carretera de Barcelona fins a la plaça dels Murmuradors i més enllà. També la rambla de Ferran ja hi apareix urbanitzada amb les dos fileres de plataners fins a l'alçada del Carme. Fins a l'estació vella, encara no: hi havia un bloc de cases al davant que n'impedia la visió des del passeig.
  
1900 ca. La rambla de Ferran, Lleida.
Imatge de Víctor Muñoz, pioner de la fotografia lleidatana. La casa editorial, per desconeixement, li encolomà un "San Fernando", nom que no tingué mai lo passeig. Lo text diu que «esta puede decirse que es la unica calle espaciosa de Lérida y desemboca en la misma estación del ferrocarril. Tiene edificios bastante capaces». 

Anys 1920-30 ca. Lleida, Rambla de Ferran.
 
1910. La rambla de Ferran, Lleida,
«Plano de Lérida, revisado por el ayuntamiento, Alberto Martín» (BVD).
Lo plànol no contempla l'ampliació de l'esplanada de la plaça de la Pau actual, que s'estava fent llavors justament. La rambla finia just a Príncep de Viana, llavors carrer Noguerola, nom que estaria molt bé de recuperar, si algú dels manaires pensés en la nostra tradició històrica.  Encara no s'havia obert fins a l'actual plaça Ramon Berrenguer IV, cosa que no passaria fins al 1927, data de la construcció de l'estació nova i actual encara, una mica més desplaçada cap als docks, per permetre'n una perfecta alineació amb la rambla. L'estació primitiva era uns cent metres més avall, cap al pont, i com s'observa als mapes, no quedava en línia recta amb lo passeig primitiu de Ferran. 

1880. La rambla de Ferran, Lleida,
«Plano industrial de Lérida» (BVD).
En aquest document s'hi dibuixa la previsió d'eixamplament del passeig i de tota la zona fins al riu. S'hi preveia obrir la rambla fins a les vies, però l'estació antiga no anava alineada amb lo passeig. Tota la zona fins al riu es preveia ocupada per l'areny del Noguerola, amb un passeig sinuós entre la dolina del rierol. No cal dir que aquest parc mai no s'ha fet: la gana dels humans és insaciable. A veure si podent-hi fer cases hi farem un parc, oi?

11910 ca. La rambla de Ferran, Lleida.
 L'ampliació del carrer o passeig de Cabrinety, dit de Francesc Macià durant los anys republicans i també actualment. L'espai passaria a ser una plaça, la de la Pau, a on des de finals dels 50 i inicis dels 60 del segle XX, s'hi ubicaria lo Gobierno Civil (espanyol).

1910 ca. La rambla de Ferran, Lleida,

1927. La rambla de Ferran, Lleida,
Programa de la Festa Major de Maig.
Llavors lo primer nom de la plaça guanyada a la llera del riu fou Plaça del Segre, nom que també podríem rescatar per honorar lo nostre Sícoris secular, que tantes alegries i desgràcies mos ha fet patir. 


[2714] La Rambla de Ferran lleidatana al segle XIX



Posted by
Labels: , , ,

20251025

[2714] La Rambla de Ferran lleidatana al segle XIX



1860 ca. Lleida, vista pintoresca, J. de Velasco.

1860 ca. Lleida, vista general, J. de Velasco.
Litografia antiga a mà acolorida (una mena de gravat litogràfic del segle XIX, típic de les vistes panoràmiques europees d'època), que representa una vista general de la ciutat de Lleida, amb la imponent Seu Vella (la catedral antiga) al turó central, lo riu Segre al davant amb rais i gent carregant fusta a la riba, i el pont al fons, amb la casa del cos de guàrdia al primer ull ila petita casa del burot o duana al mig. És una representació que vol ser romàntica i idíl·lica de la ciutat catalana des d'aigües amunt del riu, típica de les col·leccions de vues pittoresques populars al segle XIX. Les serradores que hi havia a tocar del riu esperaven los rais que baixaven del Pirineu, del Segre i de les Nogueres, los desmuntaven i en carretejaven los troncs fins a la serradora, a tocar del Noguerola. Al fons lo turó i castell gardenyencs, amb lo Montmaneu del baix Segre a l'horitzó.
Tota la riba del riu per la banda de la ciutat la contemplem amb una arbreda crescuda i allargassada fins a la Magdalena, allà a on s'acabava la ciutat i a on hi havia hagut l'antic baluard, dins del qual havia nascut lo passeig, cap als anys 20 d'aquell segle XIX, ara en fa, doncs, dos-cents anys.
Lo campanar antic de l'església de Sant Joan destaca en primer terme, potser més esvelt del que era. Això vol dir que cal datar la imatge abans del seu enderroc al 1868.

1964. Lo Passeig o Rambla de Ferran, Lleida.
«Como se formó el paseo de Fernando, lugar predilecto de los leridanos hasta la construcció de los Campos Elíseos en 1864», Josep Lladonosa.
«Ciudad», de juny (FPIEI).
La muralla esquifida que restava al Segre aigües amunt del pont va sofrir encara més desperfectes a causa de les riuades de 1825 i 1827. Lo governador (espanyol) de la ciutat, Luís M. Adriani, lo volgué refer. En un dels memorials per a les obres, de Mariano Foncillas, cap d'enginyers de Lleida, s'hi fa menció de l'existència de la «plaza de Fernando», l'actual rambla de Francesc Macià, amb nom de feixistot espanyolot en temps de l'autor de l'article. Lo governador volgué que lo mur refet arribés fins a l'altura de l'actual Baixada de la Trinitat. A l'espai guanyat li mantingué lo nom del rei (espanyol) del moment. S'hi col·locà a l'entrada un arc per fer-hi les funcions de portalada, d'estil neoclàssic amb toc  orientalitzant.

1964. Lo Passeig o Rambla de Ferran, Lleida.
«Como se formó el paseo de Fernando, lugar predilecto de los leridanos hasta la construcció de los Campos Elíseos en 1864», Josep Lladonosa.
«Ciudad», de juny (FPIEI).
Lo passeig va continuar allargant-se entre 1830 i 1860, fins arribar al baluard del Carme, alhora que s'anava urbanitzant. Lo passeig central s'hi embellí amb un font «que era un grupo escultórico de mármol representando la alegoría de Hércules niño, ahogando las serpientes. La Font de la Petxina, tal com le llamaban los leridanos en 1870».
Llavors encara no hi havia los famosos plataners, sinó àlbers i acàcies. S'hi afegiren banquets de pedra per al repòs i la contemplació, i parterres florals i il·luminació de fanals, a l'arribada del gas: «Este fue el lugar predilecto del pueblo hasta que el 1864 se inauguraron los Campos Elíseos».

L'arc neoclàssic que hi donava pas fou enderrocat en algun moment, car ben segur entorpia la circulació dels carruatges de passeig. A l'altra banda, amb l'arribada del ferrocarril, també calgué ampliar la porta de sortida del baluard cap a l'estació nova, passant per damunt del pont de f pedra del Noguerola. Aviat desapareixerien los murs del baluard, i lo passeig tindria via lliure en direcció a l'estació. No hi arribaria, però, ja que davant l'estació s'hi construí una illa de cases, al llavors dit carrer de Balmes. Quan s'hi feu l'estació moderna, al 1927, aquest bloc fou derrocat, i nasqué la placeta de davant l'estació nova que coneixem, la de la plaça de Ramon Berenguer IV, escapçada a inicis del segle XXI per alinear lo carrer de Príncep de Viana fins al pont.

Quan lo baluard fou eliminat, allà hi hagué la Porta del Príncep Alfons, en honor al primogènit borbonet (espanyol). Per allà hi passà la Borbona (espanyola) Isabel II per a la inauguració del ferrocarril al 1860. Un camí rectilini (fet amb expropiació de finques) anava des d'allà fins a l'estació: ja teníem lo germen del passeig complet. En aquesta part del passeig entre el Carme i l'estació hi hagué oficina del burot municipal, o sigui, duana per al control del pagament dels consums i dels carros i mercaderies que entraven a la ciutat.
 Quan la Borbona fou desterrada, lo passeig passà a dir-se «del Almirante Topete», estret col·laborador de Prim en la revolució del setembre de 1868. Durant l'època republicana (espanyola) del segle XX, lo passeig passarà a honorar-la, passeig de la República. Després també rebé lo nom de «Príncipe Alfonso», futur XII (espanyol). I los vencedors de la guerra (espanyola), lo denominaren «del Caudillo», com a bons llepaculs locals del nou règim dictatorial. Modernament, se n'ha recuperat lo nom original i s'ha catalanitzat amb èxit, car ja gairebé no se sent dir Fernando, si no és a algú amb certa edat. També s'ha imposat la denominació de rambla, que li afegeix un toc de bulevard. 

Los canvis de nom segons los règims polítics indiquen que es tractava del principal carrer de la ciutat, i allà s'hi traslladà l'activitat econòmica i política a partir de la postguerra del segle XX en substitució del carrer Major, ja només comercial. A Ferran, encara ara, hi trobem notaris i advocats, les principals sucursals bancàries, oficines municipals i de la diputació. En canvi, encara no s'ha aconseguit, veurem què passa amb la recent remodelació de l'any 2025, recuperar-ne un ús cívic o lúdic, i fora dels horaris d'oficina no sol ser lloc concorregut ni de passeig ni d'esbarjo.

Camps Elisis, Lleida.
La Font de la petxina.
Dita així pel receptacle, que s'assemblava a una conquilla. Hi fou portada després de la inauguració dels Camps Elisis (1864) des de l'antiga Rambla de Ferran, juntament amb unes columnes amb testos florals, que hi subsistiren fins a la riuada de 1907. Llavors s'hi aixecaren les columnes modernistes. Lo grup escultòric herculi degué desaparèixer en aquell trasllat.

1877. Lleida, passeig de Cabrinety.
«Guia-cicerone de Lérida : viaje por la ciudad, al objeto de conocer su historia, tradiciones y costumbres, estudiar sus monumentos, y facilitar al viajero cuantas noticias respecto a administración, indústria y comercio puedan convenirle en la misma», Josep Pleyan de Porta (UdL).
La primitiva rambla de Ferran portà per nom passeig de Cabrinety.
Josep Cabrinety fou un militar mallorquí que serví a l'exèrcit (espanyol) i hi destacà per haver combatut les carlinades, mort al 1873. Lo passeig acabava amb un bell jardí pel cap nord, «llamado del General, pasatiempo y reunión de los leridanos en los días festivos». L'antiga porta neoclàssica era a punt de ser enderrocada aquell 1877. 
Diu la nota a peu de pàgina que amb motiu de la visita reial de 1860, en tombar-se lo baluard del Carme, s'hi obrí un camí fins a l'estació. Al 1875 s'hi aixecà un arc de portalada dita Príncipe Alfonso (futur XIIè, rei espanyol), i per extensió tot el passeig en prengué també l'anomenada: «Este paseo del Príncipe Alfonso , el predilecto ... de los ilerdenses, no se ve ahora tan concurrido como antes, por disputarle el puesto el magnífico de los Campos Elíseos».
Just a l'acabament del passeig al Carme, hi havia l'establiment dels banys lleidatans, «pequeño pero limpio y bien surtido de aguas, construido por los años 1843 en la huerta del convento de carmelitas», diria que per causa de la desamortització. Al passeig hi havia també l'antic Hospici, futur edifici ocupat per la Diputació i, davant per davant, la Fonda Espanya, «donde debe dirigirse el viagero que guste hospedarse holgadamente», amb nom comercial de l'Estat colonial per fer-se'n passar per bons súbdits i inspirar confiança i familiaritat als viatgers d'allà que hi arribessen, en una època en què lògicament no t'entenien ni parlaven en castellà a gaires llocs, fora dels oficials regentats per funcionaris nouvinguts. 

1860 ca. Lleida, vista pintoresca, J. de Velasco.
Detalls dels rais i de treball per transportar-los a la serradora des de l'areny. Darrere, lo primitiu passeig, encara sense la banda del riu urbanitzada ni los murs de la futura banqueta, que no s'hi farà fins a inicis del segle XX, tot guanyant un bon tros d'espai al riu.
Lo campanar vell de Sant Joan destaca en primer terme. Al fons de tot a l'esquerra, les torres de la Catedral Nova.

Vegeu-ne la primera delineació del passeig al 1811:



 


Posted by
Labels: , , ,

20251019

[2713] De «l'Arboleda» als Camps Elisis lleidatans, 1862, i l'incendi del teatre, 1886

 

1919. Monument al Paer en Cap Manuel Fuster.
Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.
Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).
Lo 12 de maig, en plena festa major, la ciutat lleidatana inaugurava los seus Camps Elisis, un dels grans projectes d'eixample cap a fora el pont, llavors que les muralles eren oficialment enderrocades i lo tren arribava ja a Lleida. La ciutat no tenia gaires places àmplies i arbrades, més enllà de la Plaça Fernando, tancada dins lo vell baluard de la Magdalena, una esplanada a on s'hi anava a passejar des del 1833. A la vora del riu, pel marge esquerra, hi existia una «Arboleda», una doble línia d'arbres amb lo passeig al mig, potser fins a la plaça dels Murmuradors, a la vella carretera de Barcelona. Lo Cappont havia quedat arrasat al 1707 pel setge borbònic i bona part dels horts eren propietat municipal. Aquest primer passeig fora el pont presentava un greu inconvenient: quan les campanes tocaven cada vesprada per anunciar lo tancament de les portes de la muralla, tot eren corredisses per no romandre tancat... a fora de la ciutat.
L'any 1862, lo Paer en Cap Manuel Fuster concebí la idea de formar un gran jardí aprofitant aquest antic passeig. Una llei recent obligava a la venda de finques de mans mortes, o sia, no cultivades. Això donà ocasió a convertir-los en jardins abans de malvendre-les.

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.
Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).
Lo consistori se posà de mans a l'obra i en un parell d'anys tot restava enllestit. Lo disseny de jardineria anà a càrrec de l'horticultor francès Joan Llaurents. Per això, los jardins tingueren certa remembrança als quadres enjardinats dels Camp Elisis parisencs, i lo nom li fou adjudicat. Llavors, los «dos pilars de pedra amb paneres de fruita que s'alçaven a l'entrada principal [de la Plaça de Fernando], foren traslladats als Camps, on romangueren llargs anys al portal d'entrada», fins que després de la riuada de 1907 s'hi alçaren les columnes modernistes. També un dofí de marbre blanc del brolladors dels Camps provenia de l'antiga plaça del baluard de la Magdalena. 
L'indret fou tan celebrat i concorregut que de seguida sorgí la idea de bastir-hi un teatre. Aquest primer teatre dels Camps Elisis tingué forma circular, només de planta baixa, i amb un pal al centre de la platea, com los envelats, «a on s'hi plegava la vela» que la cobria durant los espectacles. Tenia il·luminació per gas i hi cabien 1.500 persones! Era un teatre per a funcions estiuenques, quan lo temps acompanyava. També disposava de café. Lo 31 de juliol de 1864 s'hi feu la primera funció amb representació de sarsuela (en espanyol), que era la música de moda entre la classe dirigent local. L'any 1876 s'hi inaugurà lo llum de gas, al passeig central dels Camps, per iniciativa del regidor Agelet.
La desgràcia de l'incendi del teatre dels Agustins al carrer Major, al 1876, feu més necessari que mai un nou edifici teatral amb totes les condicions, per a l'estiu i per a l'hivern. Així doncs, la primer teatre es convertí al 1881 en «un espaiós edifici perfectament cobert, guanyant dimensions la platea i l'escenari». També fou víctima de les flames, al 1886, i calgué refer tot l'edifici de nou. 

1886. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.
«Diario de Barcelona», de 24 de gener (ARCA).
Notícia de l'incendi del teatre dels Camps Elisis una nit freda de gener. Sort que era assegurat a 'La Catalana'!

1901-1910 ca. Lo Teatre dels Camps Elisis, Lleida.
Vistes exteriors del café i façana del teatre, i de l'esplèndid interior del recinte.

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.
Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).
La primera ampliació dels jardins s'efectuà al 1889, cap a la dreta del passeig central amb ornament de «parterres fent límit a graciosos viaranys». Al 1895 s'hi celebraren los primers Jocs Florals de la ciutat. Finalment, al 1901 s'hi aixecà lo teatre, inaugurat per la festa major, és clar, que perdurà fins a la guerra. 
Los Camps Elisis hagueren de superar los greus desperfectes que hi causà la riuada de 1907. Actualment, s'hi pot veure la placa que marca l'alçada a la qual arribà l'aigua. Al 1919, s'hi inaugurà l'estàtua que commemora la figura del Paer en Cap Fuster, ànima del projecte. 

1910 ca. Los Camps Elisis lleidatans.
Postals dels inicis del segle XX los retrataren per tots cantons. S'hi poden veure los grans plataners, que llavors tenien ja mig segle. 

1860. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.
«Diario de Barcelona», de 12 de desembre (ARCA).
La idea de fer un gran passeig ja era sobre la taula de la Paeria al 1860, any que feu compres de 200 plataners i altres plantes per al nou passeig, «que algun dia podrá denominarse Los Campos Elíseos». La idea, doncs, era ben pouada entre els dirigents municipals. 
En alguna altra ocasió ja he escrit que la malaltia que patí li impedí d'inaugurar los jardins oficialment, cosa que feu lo nou Paer en Cap Josep Sol. L'alcalde Fuster finà al 18 de maig de 1864.
Desconec si algun d'aquests arbres poden ser encara vius, després de més de segle i mig. Fora interessant de saber-ho, potser amb un petit estudi de la Paeria. No fos cas que a algú de l'ajuntament se li acudís de fer un esporga definitiva, com deia lo padrí, igual que acaben de fer a Rovira Roure, mal llamp!

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.
«Diario de Barcelona», de 9 d'abril (ARCA).
Los preparatius per a la inauguració, amb agençament del paviment del pont inclòs.

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.
Revista «Lleida», de 25 de juny de 1927 (UdL).
Manuel Fuster provenia de família acomodada, fill de notari i ell mateix estudiant de Dret a Cervera, i ja amb 26 anys entrà com a paer a la casa de la vila lleidatana. Dos anys més tard, després de les tribulacions de la casa consistorial, fou nomenat Paer en Cap per primer cop, de finals de 1836 a inicis de 1838. Encara no tenia 30 anys!

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.
Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).
Durant l'any 1842, hi tingué un nou mandat com a Paer en Cap per un any just. Lo tercer i darrer, entre gener de 1859 i gener de 1863. Havia nascut al 1808.

1864. Inauguració dels Camps Elisis lleidatans.
Revista «Lleida», de 25 de juny 1927,  (UdL).
La gènesi del monument honorífic del 1919 nasqué d'un concert de Ricard Vinyes, en un dels retorns seus a la ciutat, i resultà «un èxit sorollós, una nit d'exquisit art i de record imborrable». Lo monument fou inaugurat per lo Paer en Cap Sr. Humbert Torres, pare del nostre ínclit poeta Màrius. 

1910 ca. Los Camps Elisis lleidatans.
Postals dels inicis del segle XX, amb les columnes modernistes que marcaven lo portal d'entrada al passeig. En una de les imatges, s'hi veuen les obres d'enllambordament de l'entrada.

1996. Gegant del Paer en Cap Manuel Fuster.
Cap-pont, Lleida.



Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)