[1971] L'antic cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles

1980. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).

La gran església romànica de l'antic cenobi, després de la restauració polèmica en aquella dècada dels 70. Considerat el primer monestir benedictí de la primitiva Marca Hispànica.

1850. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La carta 77 inicia el capítol dedicat a diversos antics monestirs del bisbat urgellenc. Sant Serni de Tavèrnoles es troba «a media legua de esta ciudad de Urgel entre N. y O., junto al río que sal del valle de Andorra, llamado hoy Valira, y en el siglo IX y siguientes, Valeria». el monestir fou suprimit per Climent VIII en acabant ja el segle XVI, i l'església passà a parroquial. A la documentació que l'autor consultà, «consta que era de la orden de San Benito, y que existia ya en los tiempos de Carlo Magno», documentat al 806. 

1850. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La professió notarial era desenvolupada en aquells remots temps medievals per religiosos: «No es nuevo ver a un abad que sirve de notario; antes hasta el siglo XIII no lo fueron más que los monges, presbíteros o diáconos». La puixança de l'establiment fou tal que arribaren a finançar en part l'expedició de conquesta de la ciutat de Balaguer que el comte urgellenc portava entre mans a començament del segle XII. Acompanya la notícia de l'abaciologi del cenobi. 

1910 ca. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).

Postal de la col·lecció d'A.T.V. (Àngel Toldrà Viazo), núm. 1989, amb la vista de l'església a començament del segle XX. Havent passat a fer les funcions de parroquial d'Anserall, en algun moment se li afegí el campanaret quadrat damunt la base de l'antic campanar rodó. 

Anys 1960. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).

Un parell de vistes de l'estat no gaire galdós de l'antiga església romànica del cenobi de Tavèrnoles. Atès que se situava en la ruta de la Valira cap al nord, cap a Andorra, és probable que el monestir s'hi establís per controlar-ne el pas, i oferir posada als viatges. Probablement, el topònim sigui un derivat de taverna, en el sentit de trobar-hi allotjament, menjar i beguda. Segons en Coromines, devia ja d'existir «en l'època visigòtica i si bé només consta en temps carolingis és perquè hagué de ser restaurat»

Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Les principals possessions territorials del cenobi en l'època de sa màxima esplendor (catalunyaromànica).

«L’església romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins que l’any 1971 s’inicià una discutida restauració. En resta només la capçalera: els absis romànics (restaurats entre el 1971 i el 1975) i el transsepte, acabat en absidioles. Hom sap, tanmateix, que el temple era basilical, de tres naus. És força curiosa la disposició absidal, de tres absis en creu disposats entorn d’un absis major; interiorment, l’absis central encara té unes altres tres absidioles buidades en el gruix del seu mur. Els capitells del claustre foren elogiats per mossèn Cinto Verdaguer, que hi féu una visita el 1889, i seguidament foren venuts pel rector de la parròquia al col·leccionista del Maricel de Sitges, que se'ls endugué als Estats Units. En procedeix un frontal d’altar romànic, del segle XII, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i altres peces notables, espoliades en els llargs segles d’abandonament de la casa» (enciclopèdia.cat).

Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Mur de façana de l’antiga rectoria amb vestigis de carreus d’una porta de l'església del monestir (catalunyaromànica).

Anys 1970-80. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Vistes del conjunt restaurat, en què s'aprecia la ferrenya base circular de l'antic campanar romànic (fototeca.cat). De l'antic claustre, res no en resta tret d'uns pocs capitells, de curiosa història.

«Hom atribueix a mossèn J. Verdaguer la descoberta, el 1889, que la sala principal de la rectoria era empedrada amb els capitells del claustre romànic desaparegut. Ben aviat aquells capitells foren portats al Maricel de Sitges, els anys 1904-05 hom en publicà estudis a la «Ilustració Catalana», i finalment anaren a parar gairebé tots a Nord-amèrica. La publicitat donada a aquests elements i a aquests fets féu que Walter Muir el 1931 s’interessés per l’estudi del cenobi, si bé en desconeixem els resultats. Finalment, els anys 1971-74 l’arquitecte F. Pons Sorolla, de la Direcció General d’Arquitectura, del Ministeri de l’Habitatge, restaurà les restes del temple. Hom cregué que el monument adquiriria més relleu rebaixant amb màquines uns 3 m les terres del voltant del temple» (catalunyaromànica).

[1851] Les Col·legiates d'Urgell i Pallars

[1907] La Torre andalusina d'Algorfa

1927. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Revista «Vida Lleidatana», núm. 18.
Ben a propet d'Avinganya, al Mas del Violí, les restes de l'antiga torre de guaita i de defensa d'època andalusina feta de grans carreus de pedra i que ha perdurat fins als nostres dies, després de més de deu segles dempeus. Se sol datar al segle X, més de dos-cents anys anterior a la conquesta cristiana de les terres més baixes del Segre cap al 1150. 

1927. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Revista «Vida Lleidatana», núm. 18.
L'autor de la revista, potser el mossèn del poble, escrivia que la torre seguia «admirant els ulls dels passavolants» i que «es mostra en peu solament en sa base ciclòpia i amb la incògnita històrica que l'envolta». Com tantes altres torres i fins i tot accidents orogràfics, la gent dels pobles, quan no en sabia l'origen, penjava la llufa a l'època dels moros. Sembla que aquest article fou la primera notícia publicada de l'existència d'aquesta construcció, «per lo que pugui aprofitar als entesos i excursionistes».

1927. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Revista «Vida Lleidatana», núm. 18.
Detall de la vista interior, on s'hi veu la família de masovers, que aprofitaven la construcció com a magatzem d'eines i llenya o petit corral, juntament amb les construccions que amb el temps s'hi havien anat adossant.

1988. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Clixé: Antoni Pladevall i Font.
La base de l'antiga torre, amb les construccions adossades, ara fa trenta anys.

1990 ca. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Clixé: Jordi Bolós (fototeca.cat).
Les imatges mostren amb claredat la diferència entre els antics carreus i les construccions noves. La torre formava part d'un antic poblat, potser abandonat arran del decret d'expulsió dels sarraïns dels dominis del rei (espanyol) a començament del segle XVII.

«El mas de Violí està format per una sèrie de construccions adossades en diferents èpoques, si bé la major part són d’aquest segle, o com a molt del passat, a excepció d’una estructura de planta quadrangular que se situa al sud del conjunt i que és molt més antiga. 

«Per dins, l’estructura està coberta per un sostre i un pis de canyissos, posats quan fou utilitzada com a mas; a les parets hi ha senyals de moltes modificacions per a adequar la vella construcció als nous usos agropecuaris. D’entre aquests destaca el buidatge d’uns quadrats al mur de llevant per a posar arnes.Es tracta d’una torre amb les cantoneres orientades als quatre punts cardinals: fa 6, 5 m de llargada i 4, 9 m d’amplada. L’únic mur fàcilment visible és el del sud-oest, ja que els del nord-oest i sud-est estan ja integrats en els coberts allí bastits... 

«El mur que dóna al riu està una mica modificat pel cobert que se li afegí. El del pati interior és el que encara té una altura superior als altres a la cantonada nord, però tota la part oriental està refeta amb maçoneria: en aquest precisament es va obrir modernament una porta d’1 m d’ample que permetia accedir a peu pla a l’interior de l’edifici. Aquí es pot comprovar el gruix d’1 m que fan els blocs.

«Al voltant del mas modern hi ha exposades pedres treballades, alguna pica, tambors de columna, etc. Pel camí d’accés a l’edificació s’aprecien encara restes de murs del que devia ser un ampli poblat situat al nord, i del qual entre d’altres coses s’han trobat dues sitges, de forma acampanada d’uns 250 cm de fondària, segons recorda l’actual propietari, Àngel Baró. Més al nord i a l’altra banda del camí, sempre seguint el nivell de l’aterrassament, hi ha la referència d’haver-s'hi trobat sepultures. Actualment en un retall del camp encara es veuen ossos o algunes lloses ja totalment soltes, així com alguna que encara és in situ.
Per referències bibliogràfiques i orals les tombes localitzades són del tipus de llosa i tenen majoritàriament el mort col·locat en decúbit supí, amb una orientació est-oest. No obstant això, a la mateixa zona, fa uns vint anys es va trobar un esquelet posat de costat i amb el cap mirant a l’est, cosa que pot fer pensar que era musulmà» (enciclopèdia.cat).

1936. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
J. de C. Serra-Ràfols, Anuari de l'IEC, VIII, 1927-1931.
En aquella època les terres del Baix Segre eren «dedicades a conreus de secà». S'hi fa una descripció acurada de la vella construcció.  

El nom algorfa, d'origen àrab i que donà la nostra engolfa, golfa, en el sentit primitiu de sala de dalt, sota teulada, per guardar-hi gra, després trastes vells, tindria aquest origen atenent a la definició del DCVB:

«4. Sala o terrat per a recollir-hi i conservar-hi grans (Un Mall. Dicc.).
Fon.: alɣóɾfa (Maestrat); əlɣóɾfə (Mall.).
Var. form.: algolfa, angorfa, golfa.
Intens.—a) Augm.: algorfota.—b) Dim.: algorfeta (doc. a. 1577).
Etim.: de l'àrab al-ġurfa, ‘cambra’, ‘terrat’ («cámara donde dormimos, cámara como quiera», segons P. de Alcalá; «solarium» segons R. Martí Voc.; «chambre du premier étage» a Alger, segons Beaussier Dict. 471)».

Potser no és desaforat pensar que era el lloc del poblat on es guardava la producció de gra per al al consum del poble o del delme al senyor.

1936. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
J. de C. Serra-Ràfols, Anuari de l'IEC, VIII, 1927-1931.
La planta de la Torre dels Moros serosenca, sobre la qual en digueren els pagesos que n'eren propietaris que «havia estat més alta, tenia tres o quatre fileres més, i que ells mateixos l'havien rebaixada feia uns deu anys».

1936. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
J. de C. Serra-Ràfols, Anuari de l'IEC, VIII, 1927-1931.
Descartada la idea d'un sepulcre d'època romana, els estudiosos s'inclinaven d'entrada a veure-hi una torre de guaita per a usos defensius del poblat enmig de la plana baix-segrianenca. 

2013. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Vistes recents de la base que resta de l'antiga torre de guaita. 

[1272] Soses, Gebut i Aitona, 1910