1953. La Font de les Sirenes, Lleida.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
El cap d'una sirena, únic vestigi de la popular i combatuda font del segle XVIII.
1953. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La font de Cardona o de l'Aiguardent.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
Al segle XV, hi havia a la ciutat la Font de Cardona o també dita de l'Aiguardent, que proveïa l'aigua per a les antigues adoberies del carrer Major. Devia ser lloc molt popular i concorregut, atès que al 1482 la Paeria hi va haver de prohibir els jocs de la canalla, «així les festes com dies de feina, en tant les mosses que van per aigua a la dita font no poden passar, o passant los fan molt enuig e les fan trencar los cantes [càntirs] algunes vegades». La font era potent, de quatre canelles.
La font s'hi construí al 1804 per les necessitats higièniques de l'antic Hospital. Durant els anys 40-50 del segle XX, en renovar-se l'edifici, fou traslladada a l'exterior, a l'indret a on encara roman, al lateral del Casal de la Joventut Republicana (propietat municipal per expropiació de 1939 i no retornat als propietaris legítims).
1953. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La Font de l'Hospital.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
L'emplaçament extern de la font de l'Hospital a la paret lateral del Casal de la Joventut Republicana, a l'espai de l'antic Pati de Comèdies lleidatà. Hi fou duta l'any 1944, quan encara ressonaven les bombes feixistes caigudes sobre el Liceu Escolar pocs anys abans. Les víctimes d'aquest horror hi són recordades amb una peça artística d'Agustín Ortega des del 2006, una mena de planxa metàl·lica que, amb estil picassià del Guernika, representa una persona abatuda per l'explosió criminal, en homenatge a cadascuna de les més de cinquanta víctimes allà abatudes.
1953. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La font de Neptú o de les Sirenes, de la plaça Sant Joan.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
1953. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La Font de Neptú o de les Sirenes.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La font de les Sirenes s'inaugurà al 1790, en època del governador (espanyol) Lluís de Blondel. Des de bon començament, el bisbe li va fer guerra per tal com l'aigua brollant dels pits de les dones peix no era considerada una imatge prou catòlica... Així i tot, resistí fins al 1841, que fou traslladada als afores de la Porta de Sant Antoni, indret que es començava a animar una mica des del punt de vista urbanístic, tot i que la muralla encara tancava la ciutat. Al cap de trenta anys més, fou enderrocada i llançada als fonaments d'una de les cases de nova construcció de l'aleshores naixent avinguda de Catalunya.
A la Plaça de Sant Joan, veritable centre de la ciutat, calgué refer-hi una altra font, i fou emplaçada a tocar de l'Hostal del Sol, amb «dos grandes figuras de mujer, una en cada lado». La font fou tombada durant els anys de la Gloriosa, cap al 1868, per ampliar l'accés cap al vell carrer de Fragà.
1953. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La font de Gardeny o del Governador.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La font gardenyenca també fou feta durant els temps de Blondel. Esdevingué lloc de deport i passeig, a peu o amb carruatges, de la petita aristocràcia local i de la classe funcionarial i benestant de la ciutat del tombant cap al segle XIX. Una deu d'aigua, uns bancs amb arbres ombrívols... i la màgia per als enamorats ja hi apareixia... Se'n digué la Font del Governador. Al 1891, la Paeria l'ornà amb l'escut de la ciutat recuperat de l'antiga porta de Boterns i un parell de pedres de cornisa de l'antic safareig que hi hagué allà mateix en aquella entrada de la ciutat. L'escut era datat de 1735, obra de l'escultor targarí Francesc Riudorta.
1887. La font de Gardeny o del Governador.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
La cursa de la cordera travessa bona part de la Lleida de l'època: des de l'extrem de Ferran, banqueta avall per Blondel i carrer Sant Antoni, fins als peus del tossal de Gardeny a l'indret a on hi havia la font. Allà els assedegats corredors s'hi devien refrescar a plaer. Actualment, encara que sense font, hi ha també unes escales enjardinades, just darrere de l'institut dels Templers.
En aquells temps, la Festa Major oferia l'espectacle de l'elevació del globus aerostàtic del Capità Budoy, «en el pedregal, frente a las Casas Consistoriales», o sia, a l'areny de Cappont.
1953. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La font de la Catedral Nova.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
A la plaça de l'Almodí Vell, just a tocar del carrer la Palma. A l'Edat Mitjana, a l'almodí s'hi guardava i venia el cereal. També se'n digué l'alfòndec. La font fou desmuntada cap als primers anys de la postguerra per fer un edifici en aquell racó. Es traslladà a l'altre costat de la Catedral, al solar de l'antiga església de Santa Maria, a sota del convent de Santa Teresa. Tornà a ser-ne foragitada cap als anys 70s, però per sort fou guardada i posteriorment tornada a muntar als voltants del Mercat del Pla. Ara és més coneguda com la Font dels Tritons, pels dos caps de peixot que l'ornen.
1889. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La font de la Catedral Nova.
«Diario de Lérida», de 20 d'abril (FPIEI).
Llavors com ara, les aglomeracions eren perilloses i els lladres se n'aprofitaven. La processó del Divendres Sant era perfecta per a l'ocasió. Ara bé, les solucions eren diverses a les actuals.
1950. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La font de la Catedral Nova.
Revista «Ciudad», gener (FPIEI).
Aquesta font fou de les primeres que Lleida construí. Data del 1789, any de la Revolució Francesa, i època àlgida del neoclassicisme i del despotisme il·lustrat al nostre país.
1953. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La Font de les Piques.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
És una de les fonts més antigues de la ciutat, amb data de 1735, aviat en farà tres-cents anys! Feia les funcions d'abeurador just a l'entrada de la ciutat per la porta de Boters, amb aigua agafada del braçal de Pinyana. En aquells anys 50 fou desmuntada i traslladada al cap del carrer de la Palma, a tocar de la placeta de Sant Llorenç, a on encara l'hi veiem amb son magne escut.
Fou construïda en època del governador (del regne espanyol a la plaça lleidatana) Mateo Cron, «conde de Cron, gobernador de Lérida (1727-1742), era natural de Londres. De familia católica, huyó primer0 a Francia, de donde pas6 a España. Sirvió en el regimiento irlandés de Mahony. No sabemos con quién estaba casado. Su hijo, Gaspar, casó con una Dalmases, sin duda de origen catalán, y murió en la campaña de Orán de 1732» (Los gobernadores de Lérida, Barcelona y Gerona en el siglo XVIII, Jean Pierre Dedieu, Dialnet).
1953. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La Font del carrer Cavallers.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
Una de les darreres fonts monumentals lleidatanes, del 1830, en commemoració de la visita del rei (espanyol) Ferran VII a la ciutat, és adossada encara avui als murs del convent del dominic del Roser. Aviat en farà dos-cents anys, i potser és l'única que no s'ha mogut de lloc. Els estudiants de l'institut de secundària que s'instal·là al convent poc després de la inauguració de la font, s'hi devien amorrar assedegats, però els que hi pujàvem a estudiar a l'Estudi General als anys 80 ja no en fèiem ni cas. Preferíem els tallats i cigalons del senyor Pepito, del baret l'Especial, a la cantonada, ja desapareguda, del carrer del Rosari.
1953. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La Font de les Piques.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La Font de les Piques al cap de la Rambla d'Aragó, poc més o menys a l'actual Plaça de Cervantes, va sofrir diversos desplaçaments. Per al seguiment detallat dels trasllats de les fonts lleidatanes, cal consultar el documentat article Les fonts viatgeres: la font de les Piques com a exemple del moviment de les fonts monumentals de Lleida, «Shikar, Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 5, pp. 19-26, 2018 (enllaç). Del qual m'he permès imitar-ne l'encertat títol de fonts viatgeres.
1965. Les viatgeres fonts lleidatanes.
Revista «Ciudad», abril (FPIEI).
La Font de les Piques fou desmuntada del xamfrà del carrer Jaume I a Boters al 1955 i posteriorment fixada al del carrer de la Palma amb Sant Llorenç. Construïda al 1735 pel Governador (espanyol) Cron (1727-1742), responsable de la prohibició del conreu de l'arròs al Cappont per les noves idees higièniques il·lustrades.
1965. Les viatgeres fonts lleidatanes.
La Font de l'Hospital.
Revista «Ciudad», abril (FPIEI).
Aquarel·la de Roig Nadal de la Font de l'Hospital, amb composició costumista vuitcentesca, quan la font era instal·lada al pati del magne edifici gòtic.
Quina la fem? Canal Whatsapp
