Seguidors

20240127

[2554] Lo firal de bestiar al Cappont lleidatà de la postguerra

 

1956. La fira de bestiar de Lleida a la postguerra.
Revista «Labor», núm. 121, de 10 de març (FPIEI).
Aquesta és una foto que molts lleidatans no volen veure ni reconèixer: la del seu passat agrícola i ramader. La nostra classe dirigent local, botiguera i de professió liberal d'aquest darrer mig segle s'ha avergonyit, de la dura vida dels nostres padrins i padrines. Han preferit passejos a Vielha o Cambrils més que no pas pels camins de l'horta... Ni tan sols un digne Museu de la Pagesia no tenim a la ciutat... Però tot tornarà, el record vull dir, quan alguna generació de renets i renetes voldrà retrobar les arrels. Temps al temps.
El firal de bestiar lleidatà va emplaçar-se a l'altre costat del riu després de la guerra. Va abandonar l'antiga ubicació del Camp de Mart i fou traslladada a l'esplanada del costat de la presa del Canal de Seròs, Camps Elisis enllà, allà a on avui hi ha les firetes de la Festa Major. 
 
1956. La fira de bestiar de Lleida a la postguerra.
Revista «Labor», núm. 121, de 10 de març (FPIEI).
Se celebrava dos dies al mes, el primer dilluns i el dia 15. L'arribada de gent de tota la gran comarca ponentina, des de la Llitera i el Baix Cinca fins a la Segarra, transformava la ciutat, que s'omplia d'ebullició. 
Les terres de Ponent eren les del pla, del Montsec en avall, incloses les d'administració aragonesa. Em fa gràcia —una penosa gràcia— que avui quan moltes autoritats citen les comarques ponentines sempre s'obliden de les terres germanes del Cinca. Solen ser els mateixos que diuen que la culpa de tot és de Madrid.  
En aquells anys 50 del segle XX, la ciutat era en la cruïlla de la modernor. Els vells carros s'aparcaven barrejats amb els automòbils i camionets que proliferaven pels carrers. Aviat, la fira de Sant Miquel, amb la lluent maquinària motoritzada, arraconarà la vella fira de bestiar.

1956. La fira de bestiar de Lleida a la postguerra.
Revista «Labor», núm. 121, de 10 de març (FPIEI).
La fira, més enllà del fet econòmic, era lloc de trobada i socialització. La jornada hi començava a punta de dia, entre les 5 i les 6 del matí, però era a partir de les 9, amb l'arribada dels cotxes de línia, que s'hi començava a fer riuada de gent: «trajes de pana, brusas negras, gorras; de condumio, el atado a un gran pañuelo...», deia la crònica en el castellà oficial i imposat de l'època.

1956. La fira de bestiar de Lleida a la postguerra.
Revista «Labor», núm. 121, de 10 de març (FPIEI).
Fa més de mig segle, la ramaderia lleidatana era 60% vacum. D'aleshores ençà, les granges de tossinos han guanyat la producció per golejada. Al fons, el marge dret del Segre, amb l'avinguda de Tortosa a les beceroles, que tot just agafava forma.

1956. La fira de bestiar de Lleida a la postguerra.
Revista «Labor», núm. 121, de 10 de març (FPIEI).
Els tractes tenien normes no escrites, i eren sagrades. Mai no s'interferia mentre s'estava en tractes, si la compra pujava alguns cents mils pessetes, es donaven paraula per tornar-se a trobar en quinze dies i pagar... sempre trinco-trinco, amb bitllets. Res de pagarés ni xecs bancaris... ni comissions...

1956. La fira de bestiar de Lleida a la postguerra.
Revista «Labor», núm. 121, de 10 de març (FPIEI).
Vacum i porcí eren els reis de la fira. El mercat oví anava de baixa, i el de mules i someres ja només era firat dels gitanos.

1956. La fira de bestiar de Lleida a la postguerra.
Revista «Labor», núm. 121, de 10 de març (FPIEI).
L'examen detingut de l'animal amb la Seu Vella sempre al fons.

1956. La fira de bestiar de Lleida a la postguerra.
Revista «Labor», núm. 121, de 10 de març (FPIEI).
Un meno que canvia de mans. Bona part de la ramaderia era familiar i de subsistència, pas extensiva com l'actual. De fet, a cada poble, ja se compten amb los dits d'una mà les cases que fan matança del porc.

1956. La fira de bestiar de Lleida a la postguerra.
Revista «Labor», núm. 121, de 10 de març (FPIEI).
Les mules afilerades, esperant comprador, s'entretenen amb la vista de la Seu Vella.