Etimologia del mot TOMATA-TOMÀQUET. |
Ara a l'estiu és temps de tomata. No és fàcil avui trobar tomates amb aquell gust i aroma de quan érem minyons. A casa, sempre en fèiem collita, a l'hort que el meu pare havia de cavar a estones lliures mentre portava la terra i els fruiters. Fa quaranta i cinquanta anys, a la plana urgellenca, encara era així: si t'ho podies plantar tu mateix, no calia comprar-ho pas. Actualment, com que les tomates no poden pas treballar-se a cavall del tractor, les noves generacions de productors-empresaris agrícoles (pagesos ja no ho són), no poden pas fer-ne, d'hort, element rural en vies d'extinció, com els galliners, ja desaparegut fa anys per mor d'una llei sanitària extremadament taxativa i afavoridora dels processos industrials.
La tomata rogenca, ben madura i amanida amb oli d'auliva i sal, és una menja celestial. Combinada amb pernil o tonyina, ja passa a ser divina. Per això, els nostres restaurants no la tenen a la carta (amb les excepcions corresponents): se'n guarden el secret per no desvelar-lo als turistes, i serveixen sushis i altres menges delicioses del món mundial. Servir pa amb tomata fa de pobre. Som així, nosaltres, no hi podem gran cosa fer res.
El cas és que entre l'enorme varietat de formes i colors es fa difícil de trobar bones tomates, i, és clar, el gust de cadascú és diferent. I, sobretot, hi ha al mercat molta varietat sense gust ni suc ni olor, sense pena ni glòria, traslladada mil quilòmetres i venuda com de km zero (com passa amb moltes altres hortalisses i verdures: segons alguns supermercats, si són del Rosselló no poden ser de proximitat, però si són de Huelva o Almeria, ah, llavors és diferent). Fa un parell d'anys, però, n'hem descobert una varietat que ens ha retornat el plaer d'assaborir la tomata: l'anomenada èxtasi de Cambrils, que té el seu preu, no ho hem pas d'amagar.
Però anem a la llengua. Les primeres tomates que van arribar del Nou Món, cultivades pels asteques a la regió mexicana actual, eren roges o grogues? A nosaltres ens sorprenen aquestes tomates de color daurat, arribades als nostres mercats no fa gaires dècades. Però sembla que entre els asteques eren tan comunes o més i tot que les altres, i que, portades a Europa des de començament del segle XVI, foren molt tan apreciades com les roges. Sobretot a Itàlia, a on se'n va dir pomodoro, poma d'or o daurada, mot que va quedar com el principal apel·latiu d'aquest fruit. Llegeixo que la diferència de coloració és deguda a la manca d'un parell de pigments que calen per a la maduració. Si es cultiven en àrees amb altes temperatures que s'allarguen en el temps, llavors aquests pigments no s'hi desenvolupen i s'acaben obtenint les tomates grogues.
Encara una altra de sorprenent: les tomates petitones i arrodonides foren conegudes des de l'arribada del fruit a Europa, encara que les cherry semblin tan modernes. En textos catalans del segle XVIII apareix la tomata cirerola o cirerol, en què trobem la mateixa formació semàntica que en el popular, ara, mot anglès.
Dialectologia. Llengua Catalana.
Mapa lingüístic del mot: tomata, tomaca, tomàquet.
Que ningú se m'enfadi, que diria aquell. Representar la variació lingüística en un mapa és tasca complexa, oi tant més en el cas de la tomata. Llavors cal fixar-se un criteri: hi hem recollit les cinc principals formes, i hi hem prescindit de la fonètica vocàlica particular de cada dialecte per relacionar més diàfanament arrels o terminacions. El resultat n'és aquest, tot i la imprecisió inevitable de les línies de frontera. Esperem que amb la IA-intel·ligència artificial, els mapes surtin a la perfecció ben aviat. Mentrestant, ens conformarem amb el present intent. Agafo les dades del mapa de l'ALDC (enllaç) i del DCVB.
- TOMATA: nord-occidental /tomátε//tomáta/, valencià (excepte zona nord i costanera del valencià meridional) /tomáta/, eivissenc i rossellonès /tumátə/.
- TOMÀQUET: català central, tot i altres variants secundàries a la zona interior (Segons DCVB: Ripollès, Berguedà, Osona, Camp de Tarragona: tomaca /tumákə/, o Berguedà, Lluçanès, Solsonès: tomàtic /tumátik/).
- TOMACA: tortosí i zona nord i oest (Sueca a Xixona, d'Alcoi a Gandia, per situar-nos-hi aproximadament) del valencià meridional /tomáka/.
- TOMÀTIGA, DOMÀTIGA, TOMÀTIC: mallorquí /tomátiga/,/domàtiga/, i menorquí /tumátik/,/tumátiga/.
- POMATA: alguerès /pumata/.
És prou sabut que l'arrel etimològica del mot prové (per mitjà del castellà) de la llengua asteca nàhuatl, que encara parlen actualment més de dos milions de mexicans: de tom (gros) i atl (aigua), un fruit gros rebotit d'aigua (veg. etimologías). El mot és documentat en castellà al 1571: «Todavía A. de Molina lo sentía exclusivamente como voz india» escriu Coromines al DECEH. Cosa que probablement vol dir que l'arribada del fruit a Europa no fou majoritària aquell segle XVI, sinó ja al següent.
Segons Coromines, el plural tomates castellà, ja s'adaptava a la morfologia del femení dels dialectes occidentals, del qual se'n va formar per analogia el fem. sing. tomata., expandit fins al Rosselló, cosa que vol dir que abans de la Guerra dels Segadors ja era prou conegut i que el mot tingué una certa continuïtat en el català oriental continental. Probablement al mateix temps, en altres parlars occidentals s'adoptà la forma tomaca, paral·lela de formació i en el temps amb el mot pataca, un altre producte americà que passaria a ser indispensable en l'alimentació catalana. Mentre que en els orientals s'hi desenvoluparia una primera forma masculina tomàtec, paral·lela diu Coromines amb tave>tàvec, rafe>ràfec, etc. Una certa pressió de tomaca propicià la metàtesi tomàtec>tomàquet, considerada vulgar durant molt de temps i, per tant, no recollida en els textos i diccionaris fins a inicis del segle XX. El Diccionario catalán-castellano-latino (1803) de Belvitges i Esteve prefereix la forma tomaca, i el Diccionari Labèrnia (1839) es decanta per tomàtec com a forma principal en dialecte central, i que apareix en la majoria d'escriptors costumistes de l'època.
El nom de la planta derivà de tomaca>tomaquera, de manera que també pogué impulsar el procés de creació de la forma tomàquet al seu moment. Aquesta forma no apareix documentada fins al 1901, ja que «devia ser mirada per molts com a vulgar i silenciada per les fonts escrites», encara que acabà per imposar-se a la capital i la seua zona d'influència. Afegeix Coromines referint-se a la forma tomàquet: «és frívol, i fins i tot ridícul, criticar-ho o regatejar-ho: no cal dir que tomaca, tomata, tomàtiga, són també formes respectables a les regions on predominen» (DECLC).
Finalment, arribat el fruit i el mot a les illes, es convertí ja des del segle XVII, per tancament vocàlic, en tomàtec>tomàtic (també en algun racó del dialecte central interior), predominant a Menorca, mentre que la sonorització del so inicial donà tomàtic>domàtic i d'ací el femení domàtiga, domàtigues, domatiguera a l'illa balear major. Al seu torn, a les Pitiüses, fruit i mot hi arribaren per la via valenciana. En alguerès (com en sard), per la pressió de l'italià, el canvi en p- fou inevitable, pomata.
La manca d'un model uniformador de la llengua culta o estàndard del segle XVII ençà va impedir, als mots arribats en aquells temps, una major confluència i donaren molta més vida i ús als mots dialectals o regionals, que han perdurat fins avui, en ple segle XXI.
Dialectologia. Llengua Catalana.
Aproximació dialectal al mot 'tomata, tomaca, tomàquet'.
A la majoria del domini lingüístic, predominà el canvi a femení amb les formes tomata o tomaca, igual que en occità i francès. Mentre que allà a on tomàtec/tomàtic s'anà imposant, es mantingué el masculí del manlleu castellà (que només a Mallorca passà també a femení, domàtiga) i que presenta també el gallegoportuguès.
Mapa de les llengües romàniques. Mot 'tomata-tomàquet'.
En les llengües romàniques, l'arrel de la llengua original s'hi estengué majoritàriament, també en romanès on tomata resta com a forma secundària, i a on preferiren la denominació del fruit pel color roig. Amb l'excepció comentada de l'italià, deguda a la coloració dels primers fruits arribats. No podem oblidar de comentar el preciós cas de l'occità, a on al costat de tomata també s'hi esbarrià un mot de formació descriptiva: poma d'amor, no sé si viva encara en algun racó del seu domini. Diu la viquipèdia: «La tomata o lo tomati o la poma d'amor es lo fruch de la tomatièra (Solanum lycopersicum), planta de la familha Solanaceae». Un altre bonic nom romànic el trobem en el napolità pummarola.
Mapa lingüístic europeu. Mot 'tomata-tomàquet'.
(maptitude).
En les llengües de les diferents famílies europees, la romànica i la germànica adoptaren la forma amb l'arrel tomat- nàhuatl original, que per influències geopolítiques es traslladà també a Grècia, Mar Negre i Turquia. En canvi, en les llengües eslaves del nord triomfà la forma italiana, mentre que en les eslaves centreeuropees s'hi adoptà la formà germànica alemanya de Baviera i Àustria Paradiesapfel, o poma del Paradís, de formació descriptiva que recull l'apreciació que tingué l'acollida del fruit entre els primers consumidors (nobles i grans burgesos), similar al cas italià. Amb pocs anys, el consum arribaria i triomfaria també entre les classes populars: què en fora de la pizza o de la pasta italiana sense el suc de tomata, i com ens hauríem fet grans nosaltres sense el pa amb tomata, oi?
«L'Informador», de 17 de febrer (enllaç).
En el cas del mot tomata, cal estar sempre al cas de les precisions dels nostres diversos parlars: són pura meravella lingüística, com el tomatos xativins i tomacos d'Aiacor.
.jpg)
Dialectologia. Llengua Catalana.
Aproximació dialectal al mot 'tomata, tomaca, tomàquet'.
(enllaç).
Tomàtic, Super3, Televisió de Catalunya.
Els qui vam criar fills durant els 90 del segle XX, el coneixíem prou bé!
