Seguidors

20160616

[1443] El congost urgellenc dels Tres Ponts

1905 ca. Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Claverol (1854-1921).

L'estret de Tres Ponts en una imatge d'aquest fotògraf, la família del qual provenia de la Seu d'Urgell. El seu pare s'establí de metge a Sant Julià de Lòria, i per això hi nasqué. El fill Valentí (1902-2000), nascut a la capital alt-urgellenca continuà amb la passió fotogràfica de son pare. El seu fons fotogràfic és un dels principals testimonis gràfics del nostre Pirineu del tombant del segle XIX al XX (veg. Fundació Claverol).

L'esplèndida imatge postal, d'aquelles de començament de segle XX que s'escrivien encara per davant (i per això hi deixaven un cert espai lliure), mostra a la marge dreta del riu les torteres del vell camí ral (avui C-14), que deixava pas de carro, doncs, i prou ben recalçat de murs de pedra, en un dels punts més angostos de l'estret. Aquest mes de març de 2016, s'ha aprovat un projecte de túnel perquè el trànsit eviti les corbes de l'estret. Ara fa poc més de cent anys, al 1906, la carretera nova va arribar a la Seu d'Urgell, i això ens pot ajudar a la datació aproximada de la postal.
1905 ca. Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Claverol (1854-1921).

Un dels passos més dificultosos al llarg de l'antic camí que pujava Segre amunt fou aquest de Tresponts. Exercí d'autèntica frontera entre l'Urgellet i el Pirineu al nord, i les valls meridionals del Segre mitjà i fins al segle XX oferí serioses dificultats als viatgers i tractants. Per això, temps era temps, s'hi establí un monestir, dit de Priorat de Tresponts, o de Sant Andreu o Sant Iscle de Centelles.

En aquells antics segles medievals (és datat del segle IX) els monjos s'encarregaren de guardar en cert bon estat el pas a canvi del cobrament del peatge corresponent, fet que devia contribuir al manteniment econòmic del cenobi. Es trobava situat a l'entrada septentrional del congost, on les aigües del riu de la Vansa s'aboquen a l'esquerra del Segre.


«Les escasses restes del cenobi es troben als fonaments de la masia dita el Monestir, al SW del terme. Existia ja el 839, quan el bisbe Sisebut d’Urgell li llegà un llibre de sant Agustí. El 849 el regia l’abat Guisamon, que retornà al bisbe d’Urgell les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Joan de la Vall de la Vansa, que retenia injustament. Al principi del s. X tingué una greu decadència, i el 973 el prevere Bonanat reedificà el monestir i el cedí al seu germà Digne perquè regís la comunitat. D’aquest moment en endavant consta sempre com a Sant Andreu de Centelles o d’Entreponts (1079).

El nom de Tresponts li pervingué perquè hom atribueix al monestir la guarda i manteniment dels tres ponts que tenia ací el camí ral que per Organyà s’enfilava vers la Seu d’Urgell. Després d’una certa vitalitat al llarg dels s. X i XI, es tornava a trobar decadent el 1075. El comte Ermengol V d’Urgell intentà d’unir-lo a Sant Llorenç de Morunys, però es decantà el 1079 per Ripoll, d’on fou priorat a partir d’aleshores. El seu prior és documentat en fonts ripollenques fins el 1192; més tard es perden les notícies i desaparegué la seva comunitat. A la darreria del s. XV es trobava ja del tot enderrocat, però la seva propietat continuava pertanyent al monestir de Ripoll» (enciclopèdia.cat).


«El priorat és documentat fins al 1192, llavors se'n perd el rastre. A començament del segle XVI, bé que encara mantenia el caràcter de priorat de Ripoll, la casa encara es trobava en ruïnes. Hom mantenia el càrrec de prior però com una figura desvinculada del lloc: el 1602 un sacerdot de Roma era prior de Tresponts i no era conegut per la gent de les rodalies. Malgrat la voluntat de restaurar l’església, que ja no tenia culte, el lloc no es va recuperar mai. Més endavant encara esdevingué parròquia, fins al 1904, data en que es va suprimir aquesta. En el seu lloc s’aixecaria el mas del Monestir i després seria ocupat per una pedrera» (monestirs.cat).
Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Durant els segles de l'Edat Moderna, desapareguda la tasca vigilant del cenobi, no hi hagué mai bons camins i la perillositat de tram era manifesta; és probable que això fos intencionat, en el sentit de previndre (de part de les autoritats espanyoles, aleshores dominants del país) ocupacions militars que poguessin baixar de la Cerdanya pel Segre avall. Insignes viatgers, com Antoni Fiter (al seu Manual Digest d'Andorra, 1748), Francisco de Zamora (1787) o com M.C.Langlois (primeria del s.XIX) se'n feren ressò. 
1845. Priorat de Tresponts (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
 L'antic nucli de població a redós del monestir, de cinc cases esbarriades, 6 veïns i 31 habitants.
1910 ca. Els Pontarrons, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).

Un dels ponts romànics de pedra que salvaven una de les estretes valls laterals que desguassaven al Segre. Riu avall, després de la Reula, començaven els pontarrons, en un dels trams més estrets. La carretera moderna passaria per l'altre costat (marge esquerre), i més actualment un túnel de la C-14 n'evita la circulació, cosa que deixa el pas natural lliure de vehicles i de soroll. Pot fer-se a peu, com a ruta senderista: baixar pels pontarrons i pujar per la carretera vella, fins a la Reula. Nom ben indicatiu, segons Coromines: «nom de poblacions situades on hi havia el priorat d'un convent o col·legiata. Prové del llatí REGULA, línia de conducta, regla». 
1910 ca. Els Pontarrons, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).

Detalls de la serra i de la perfecta semicircumferència del vell pontarró romànic. Sembla que el bisbe Sant Ermengol d'Urgell, que visqué a cavall dels segles X i XI en féu construir quatre als Pontarrons per salvar aquests enormes barrancs. 
1910 ca. Els Pontarrons, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).

Detalls del viatjant amb un cavall (potser el propi fotògraf, entenent que disposava d'ajudant), i de la caiguda d'aigua que es veu al fons. La foto és feta des de la nova carretera, recent traçada aleshores, per la marge esquerra del Segre. 

Llegim a 'Els Ponts del Segre', de Romà Pujades Rubies (enllaç):
«Al congost de Tresponts, desxifrar quins ponts hi hagut des dels temps medievals fins ara, on eren i com eren, requeriria una tesi doctoral, començant pel mateix debatut nom: estem parlant de tres ponts o d’entre ponts? El congost es divideix en dos trams, amb un petit eixamplament al mig, on hi havia hagut l’antic monestir de Sant Andreu de Tresponts, del qual no queden pràcticament vestigis. Al primer tram hi trobem els Pontarrons, la història dels quals remet de nou a Sant Ermengol, el bisbe de la Seu d’Urgell tan interessat en l’obra pública a la primera meitat del segle XI i que hem trobat abans al pont de Bar. Els Pontarrons no eren ponts sobre el Segre sinó arcs de pedra que sostenien el camí en els punts més abruptes, sempre a la riba dreta del riu. L’antic camí de traginers és ara un sender turístic ple de petites passarel·les de fusta que va des de la Reula fins al pont de la Torre, una passejada agradable en comparació al perillós camí medieval. Des de l’altra banda del Segre es veuen perfectament les arcades que sustentaven el camí en els trams més verticals».


1910 ca. Els Pontarrons, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).
La mateixa postal sobreescrita, segons el costum de començament de segle, tot i que la postal ja era de doble cara, o sigui, dibuix per una banda i text per l'altra. 
1910 ca. Els Pontarrons, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
L'antic camí de carreter als pontarrons de Sant Ermengol, que baixava per la dreta del Segre, passada la Reula, avall de Noves.
1910 ca. Els Pontarrons, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Detalls del pontarró medieval  i del ferotge aspecte del congost. 
1910 ca. Els Ponts de la Torre, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Al bell mig del congost, en el trencat cap a Montan de Tost, el vells ponts de la Torre: el medieval i el de la nova carretera de començament del segle XX. Actualment, un túnel creua el Segre per aquest mateix lloc i evita el pas per dins del congost. 
1910 ca. Els Ponts de la Torre, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).
Una vista similar amb la perspectiva dels dos ponts consecutius des de baix. El Segre, sense cap regulació encara, baixava a pleret. 
1910 ca. Els Ponts de la Torre, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).
El pont medieval de la Torre retratat des del pont de la nova carretera. 
1910 ca. Els Ponts de la Torre, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).
En aquest punt el camí creuava el Segre i d'enfilava per la marge esquerra. A la imatge, un parell de figurants al costat d'un cavall blanc, com en l'altra postal, sens dubte el transport del fotògraf en aquelles jornades. 

M'explica en Jordi Solé, la família del qual és originària de Sant Tirs, que el Pont de la Torre deu el seu nom a una torre de base circular, d'uns 6 o 7 m. de diàmetre, i situada en un replà a una cota d'uns 25 m. per damunt de l'antic camí ral. Encara se'n poden veure les primeres filades. 
1910 ca. Els Ponts de la Torre, Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).
El Segre vist des del pont medieval de la Torre, amb la carretera que marxa amunt per l'esquerra del riu. 
1910 ca. Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).
La nova carretera a l'entrada del congost baixant de la Reula. 
1910 ca. Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).
Detalls de l'impressionant congost que féu de frontera natural entre l'Urgellet primigeni i l'Urgell de conquesta. Entre la terra alta i la terra baixa urgellenca. 
1910 ca. Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
L'estret de Tresponts al barranc dit de la Pixarrada del Diable, aigües avall del Pont de la Torre i de la cruïlla de Montan de Tost. 
1910 ca. Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Detall del caminant, massa mudat per ésser del país. S'hi aprecia bé l'amplada de la nova carretera i els mollons de pedra que la protegien. 
1910 ca. Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).
A la sortida del Congost, a les envistes del tossal de Santa Fe d'Organyà. 
1910 ca. Congost de Tresponts, Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Àngel Toldrà Viazo (1867-1956).
Detall del Segre i de la carretera que pujava d'Organyà per la marge dreta fins que canviava de costat (esquerre), probablement al Pont del Diable, poc abans del monestir. És ben probable que entre el cenobi, a la  marge esquerra, i l'Hostal Nou, davant per davant però a la marge dreta, hi hagués hagut el pont intermedi del congost, que no trobo documentat ni retratat pels pioners de la fotografia que es passejaren per aquelles terres a començament del segle XX. Se'l degué endur la riuada de 1864, que també sabem que s'endugué el Pont i Hostal dels Espluvins, aigües avall d'Organyà, entre la ribera de Nargó i la d'Oliana. Podria també ésser probable que aquest pont fos de fusta, cosa per la qual no en quedaren rastres per retratar. 

El camí antic, a partir de l'Hostal per amunt, pujava sempre per la marge dreta del Segre, fins que la carretera nova canvià de banda, i tiraria amunt davant per davant dels Pontarrons per la marge esquerra, fins el túnel l'allunyaria del pas per la gola. El vell pont medieval de la Torre donava pas a l'altra marge per comunicar amb el Solà de Montan de Tost.

No hi he pogut trobar explicació millor: si algú la troba en algun dels esplèndids blogs que circulen per aquest món d'internet, que m'ho faci saber sense recança. Corregir és de savis, diuen.

En la comunicació que em fa en Jordi Solé afirma que a l'indret de l'Hostal Nou no té massa sentit que hi hagués existit un pont o palanca, vist que el tram fins al pont de la Torre és curt i de bon passar. Aquest Hostal Nou podria tindre l'origen en el temps de construcció de la carretera, i afegeix: «en el record de la meua família del Pla de Sant Tirs, s'explica que el meu rebesavi hauria treballat a jornal als treballs de la carretera en aquests indrets». Quina baula més emotiva de record i enllaç amb el passat i la terra!

Efectivament, si l'Hostal és nou, com el seu nom indica, no hi hauria motiu perquè hi hagués cap pas envers l'altra marge. al costat del monestir. De tota manera, no acabo de veure clar que el cenobi quedés aïllat a la marge esquerra. Que hi hagués un pont o palanca de fusta per permetre de travessar el riu als monjos, viatgers, mossos i bestiar, no em sembla desassenyat. Si com és documentat, el monestir ja anava de capa caiguda al segle XV, i el lloc ja es deia dels Tres Ponts perquè disposava ja de tres ponts, aquest tercer pont de fusta degué desaparèixer ja fa molt, molt de temps.