1971. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «Carta oberta i bonhomiosa a l'escriptor català en Josep Vallverdú, autor de 'Proses de Ponent'», Guillem Viladot, «Diario de Lérida», 20 de gener (AML). Una carta «de tu a tu, d'amic a amic, de finalista a finalista, d'escriptor a escriptor, d'intel·lectual a intel·lectual», a on l'homenot agramuntí felicita l'homenot garriguenc pel llibre, elogiat pel mateix Pedrolo com a «molt més important que qualsevol novel·la». Un llibre de què Viladot en destaca el «seu emmarcament històric i social d'on emergeix l'home de les nostres terres amb tot el ritme de la seva aspror i de la seva apassionada existència». Efectivament, al jove que jo era llavors, les proses em permeteren d'adonar-me que no veníem del no-res, que la vida de pares, mares, padrins i padrines nostres, una vida dura, tenaç, obstinada, tossuda, ens havia afaiçonat. Perquè nosaltres veníem d'un silenci des del fons dels segles, i aquella realitat per primer cop era digna d'ésser escrita i publicada i pensada. En Viladot destaca la prosa titulada «El riu més llarg de Catalunya» com la més essencial de tot el recull. Així és: el riu que ha conformat secularment el nostre dialecte. Perquè les comarques de la plana ho són perquè hi ha al damunt la muntanya, perquè històricament, demogràficament i en molts adverbis en -ment han begut i beuen de les comarques pirinenques occidentals. Per això la idea de la província triomfà ja en l'època de la Renaixença i els nostres prohoms en foren els primers defensors. La carta vilodiana s'acaba amb la reflexió que el llibre havia de servir al jovent d'aleshores per pensar-se. Així fou en el meu cas. Perquè com diu l'agramuntí, «és que el teu llibre fa pensar». |
1972. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «Lérida y el espíritu», J.A. Rosell Pujol, «Diario de Lérida», 4 d'agost (AML). Les «Proses de Ponent» foren obra finalista del Premi Josep Pla 1970 (que guanyà Teresa Pàmies amb «Testament a Praga»). Moltes veus afirmaren que hauria hagut d'ésser-ne guanyadora: semblà que una obra de temàtica ponentina no tenia ganxo editorial a Catalunya, mentre que l'obra de la balaguerina exiliada tocava un afer molt més general. Escriu l'autor: «A Vallverdú los leeridanos le debemos, por lo menos, el habernos hecho pensar sobre nosostros mismos». A la imatge, el Pont Vell de la postguerra, quan encara feia de carretera de Barcelona, per Blondel, potser ja no pel carrer Acadèmia i ja per la nova Av. de Madrid. Ben just aquell començament d'anys 70 es feu la variant cap al pont dels instituts. I a la marge esquerra, el frondós xoperal a on naixeria en pocs anys l'Aplec del Caragol. |
1972. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «Lérida a vista de hombre: Josep Vallverdú», J.A. Rosell Pujol, «Diario de Lérida», 26 d'octubre (AML). Entrevista a l'escriptor garriguenc, però nascut a Lleida, al carrer del Carme davant per davant del balcó del Serraller. Apunta una de les mancances de la Lleida desmobilitzada del final de la dictadura: «No nos conocemos. Antes, aunque solo fuera por tender la ropa en las terrazas, las familias se intercambiaban relaciones». Defensa la necessitat de pensar-nos, perquè si Barcelona ens oblida «acaso la culpa esté en un cincuenta por ciento repartida». Les associacions culturals nascudes en començant un període que, il·lusos llavors, crèiem de democràcia i llibertat, hi va posar cert remei juntament amb la recuperació de l'Estudi General, esdevingut Universitat amb els anys. Afegeix que «creo que una ciudad de ciento veinticinco mil habitantes, que poseeremos en breve, debe tener una Orquesta Municipal, un Teatro, una vida cultural intensa...» Bona part del full de ruta vallderdunià i de la seua generació d'intel·lectuals lleidatans s'ha acabat fent realitat. Però hi ha mancat un vector: la confiança en la força transformadora del jovent que pujaria ja sense la dictadura (espanyola) a sobre, a través de la formació universitària, de l'Estudi General recuperat primer i de la UdL que el succeiria. I sí, molt del jovent, nois i noies, que en altres temps s'haurien vist abocats al terròs, van/vam tindre l'oportunitat d'allunyar-nos-en, de guanyar-vos la vida com a bons menestrals. Però, ai las, els signes hedonistes dels temps van fer de molts de nosaltres homes i dones afuncionariats o amb professions liberals de bons ingressos, que s'ocuparien més de la hisenda pròpia que de la del comú. Darrerament, potser també això està evolucionant, i tenim un jovent més compromès amb els valors, amb l'acció sociopolítica, amb la lluita pel medi, per la igualdat de la dona, per la república. Esperem, doncs, que sa força transformadora es noti socialment i nacional. Vallverdú adverteix que veu arribar un gran desenvolupament econòmic (així va ser), que si no s'acompanya del corresponent desenvolupament espiritual pot produir un efecte catastròfic. En una bona part això, a Lleida ciutat, ha estat així: mostres de nou ric arreu. La butxaca ha crescut molt més de pressa que els valors i que el sentiment de capitalitat d'un gran ponent català fins bens endins l'Aragó, i no s'ha sabut articular una capitalitat social i cultural amb els pobles més enllà de l'administrativa o oficial, i ben just, i potser sovint només per àmbits d'oficialitat, amb els pobles de les comarques administrativament d'aquí. La gent dels pobles sí que venen a Lleida, però a la inversa encara costa molt, massa, en excés. És clar que a tocar dels cinquanta anys de les proses, caldria repensar alguns dels angles i premisses. Mig segle no passa en va. Fora el millor homenatge a les proses vallverdunianes: que trobéssim la manera de redescriure'ns, redefinir-nos, repensar-nos com a lleidatans i ponentins enmig dels embats de llibertat republicana que anhelem. Recordo la manifestació del 3-O del 2017 des de Balmes fins a la Paeria: un autèntic riu ponentí, de ciutat i de pobles, amb els tractors al capdavant, empenyen com un sol cor, o també la gentada que omplí la canalització per la mani de l'11-S del 2016: el Ponent lleidatà existeix. Cal que tothom hi creguem i que es pugui dir: els lleidatans, els ponentins, fan coses. |
2010. «Cuina i rebost de les Proses de Ponent», Josep Vallverdú. Enllaç al blog (ací) del nostre Homenot, en què rememora el temps en què escrigué el llibre per a la reedició en la celebració del 40è aniversari de la publicació. Ara que de seguida arribarem al 50è, hauríem d'anar no només rellegint les Proses vallverdunianes, sinó repensant-les per explicat com volem que sigui el nostre Ponent republicà. |
2010. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». Portada de la reedició del 40è aniversari, amb algunes proses més completes de com aparegueren en la primera edició. «Encara hi ha un factor de confecció, a les Proses, que és molt personal i no puc transmetre’l verbalment amb tota la seva intensitat, i és la consciència que en mi creixia d’estar fent una obra que em sortia de dins, una crònica que era una confessió i un vessament. Podia aparèixer als ulls de molts lectors com un reportatge a estones líric, d’altres pintoresc, descriptiu, de la meitat occidental de les terres catalanes. Ho era, i una part de la gràcia li venia de la prosa deseixida de molts dels seus capítols, el fraseig desimbolt i àgil, ressaca positiva de la confecció paral.lela, més periodística, de Catalunya Visió. Jo hi posava, tanmateix, un entusiasme de neòfit, d’algú que, enfonsant les arrels novament a la seva terra, feia més robusta la carcanada del llibre: jo em declarava militant del Ponent, testimoniava que m’hi havia reincorporat, adult, jo que n’havia sortit adolescent. Que hi estava en disponibilitat des del modest lloc d’escriptor, d’ensenyant, de testimoni sempre a punt de declarar, un testimoni innegablement apassionat i reivindicatiu. Enllaç al blog (ací). |