 |
| 1970. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». Edicions Destino. La primera edició d'un dels grans llibres vallverdunians, o si voleu, dels més influents i decisius per a la conformació de la Lleida contemporània del darrer tram del segle XX, després que la ventada feixista (espanyola) havia volgut segregar la consciència nacional dels lleidatans per mitjà del 'leridanismo', una doctrina sociopolítica creada ad hoc per a explotar els greuges i aïllament que com a perifèria teníem amb la capital barcelonina i per incorporar-nos al 'Valle del Ebro' com a espanyols amb tots els ets i uts, desnacionalitzats i folkloritzats fins al moll de l'os. La conjunció d'una colla d'homes i alguna dona de la terra, d'homenots i donotes en el sentit planià del mot (Farreny, Lladonosa, Sistac, Viladot, Sirera, Cristòfol, Miquel, Gabernet, Porta i molts altres), feu que la resposta intel·lectual, i social i tot, fos contundent, que es desemmascaressin els confabuladors (el president de la Diputació, José M. de Porcioles i sequaços, alguns dels quals, com sempre passa en les dictadures, de la mateixa terra, com ara en Sangenís, Montaña, Areny...), i que s'obrís la porta d'entrada de Lleida i les seues comarques a la plena ciutadania catalana (Lleida, problema i realitat, 1967, en fou el primer esglaó). La creació del terme Ponent, terme geogràfic que no deixa dubtes de la nostra adscripció geopolítica, ens reingressà definitivament dins el conjunt nacional. Definitivament? Darrerament, una colla de 'ciutadanos' tornen a empènyer per la nostra desnacionalització a través de l'espanyolització indissimulada. Per tant, ull viu!, a cada generació ens pertocarà sempre lidiar amb el percentatge corresponent de botiflerada fins que no arribi l'alliberament nacional republicà definitiu.La meua lectura de les proses ponentines vallverdunianes fou d'adolescent. Un joveníssim Miquel Pueyo, avui primer Paer en Cap republicà del segle XXI, les havia posades de lectura obligatòria a l'assignatura de Llengua a l'institut, al «Màrius». Ell mateix reblaria el clau contra el «leridanismo» l'any 1984, amb el premiat assaig: «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols». També una bona relectura per als temps que corren. Devíem ser cap a l'any 81 o 82, i els seus alumnes érem a punt de fer 18 anys. Per a alguns, la lectura vallverduniana significà la descoberta intel·lectual de la nostra consciència social, geogràfica i nacional a través d'un llibre senzill, fluent, sense pretensions excessives. L'any vinent acomplirem el cinquantenari de l'obra: mig segle dona per fer balanç de com hem afermat aquesta consciència o com és encara prima i necessitada de suport. |
 |
| 1970. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». Edicions Destino. «El meu naufragi és terra endins, cap a ponent. Sortosament, aquí tenim grans rius i, aleshores, tant se val que llanci la garrafa al Cinca, com al Segre, o a qualsevulla de les Nogueres». El Ponent català, entès culturalment, lingüísticament, socialment i dins el conjunt nacional abasta totes les comarques del pla, tant se val si sota administració provincial d'ací o d'allà. Aquest principi d'incloure les comarques de la Franja (de la Noguera Ribagorçana, de part del Cinca, fins de part de l'Isàvena i de part de l'Éssera) en l'àmbit de la nostra petita pàtria no sé si ara el té clar gaira gent a Lleida mateix. Més aviat crec que hem renunciat com a ciutat a ésser la capital d'una gran regió ponentina, per esdevindre el centre d'una comarca, certament molt poblada, però que no pot explicar-se per ella mateixa sense l'aportació històrica i actual de totes les de son voltant. Massa sovint, encara, massa lleidatans-es són desconeixedors de la gent i maneres de viure i de fer dels nostres pobles i poblets, i més interessats a passejar per Cambrils i Salou que no pas tastar les vívides i populars festes majors que els envolten per tots quatre cantons ponentins. |
 |
| 1970. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». Edicions Destino. Els textos del llibre se centraran sobretot en les nostres comarques ponentines, «aquest sector tan allunyat d'unes realitats que molts prenen per generalitzadores, perquè Barcelona les ha divulgades tradicionalment, i que podem circumscriure al culturalisme, l'industrialisme, la marina i l'agrarisme de masia i aprisió. Res d'això no predomina a la terra ferma, i els dos darrers conceptes hi manquen totalment». O sigui que «aquest volum descriu, valora, ensuma, divulga i discuteix fragmentàriament unes terres ponentines i la seva gent» i la manera que un ponentí té de veure la resta de la nació. Això que sembla tan simple i senzill, doncs gairebé no ho havíem fet o pogut fer gairebé mai des de 1707, només amb l'excepció dels anys republicans del segle XX. |
 |
| 1970. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». Edicions Destino. «Un predomini d'ambientació camperola discernible en les planes que segueixen és explicable per la pesant realitat de l'agricultura en les terres ponentines i l'escassa amenitat de la vida social i les seves manifestacions en els àmbits ciutadans». Afegeix: «voldria donar testimoni del peculiar ritme de la vida en comarques occidentals, bàsicament agrícoles, ritme servit pel paisatge, la climatologia, per la incorporació de l'home als atuells generalitzadors, pel canvi generacional, per la presència de la dona, la incipient industrialització, el desvetllament cultural, tot inserit dins un marc històric i social que n'ha fet la Catalunya Nova». Ara, rellegint i assaborint les proses de Vallverdú després de quaranta anys que ho fes per primer cop, també he de deixar constància de la principal manca, del llibre i de la societat lleidatana d'aquestes darreres dècades. I com a estudiant de filologia primer, i com a professor de secundària després, me'n faig autocrítica per la part que em toca: l'únic que no vam saber, potser encara no en sabem, fou reivindicar el nostre dialecte. Trobar un subestàndard que ens permetés, dins la unitat de la llengua, una expressió més directa i pròpia de la nostra manera de parlar. És obvi que durant aquestes dècades no hem tingut grans mitjans de comunicació, però cada cop en tenim més i publiquem molt, i no som capaços de trobar la nostra veu, sotmesos encara a la vergonya de què diran (a Barcelona). Darrerament, ho hem fet visible a tall de 'postureig', però cal que passem de la folklorització a l'oficialització plena del nostre dialecte, escrit i oral, amb ses variants pròpies, morfològiques i de vocabulari. Feina, doncs, per a la propera generació. |
 |
| 1971. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «Carta oberta i bonhomiosa a l'escriptor català en Josep Vallverdú, autor de 'Proses de Ponent'», Guillem Viladot, «Diario de Lérida», 20 de gener (AML). Una carta «de tu a tu, d'amic a amic, de finalista a finalista, d'escriptor a escriptor, d'intel·lectual a intel·lectual», a on l'homenot agramuntí felicita l'homenot garriguenc pel llibre, elogiat pel mateix Pedrolo com a «molt més important que qualsevol novel·la». Un llibre de què Viladot en destaca el «seu emmarcament històric i social d'on emergeix l'home de les nostres terres amb tot el ritme de la seva aspror i de la seva apassionada existència». Efectivament, al jove que jo era llavors, les proses em permeteren d'adonar-me que no veníem del no-res, que la vida de pares, mares, padrins i padrines nostres, una vida dura, tenaç, obstinada, tossuda, ens havia afaiçonat. Perquè nosaltres veníem d'un silenci des del fons dels segles, i aquella realitat per primer cop era digna d'ésser escrita i publicada i pensada. En Viladot destaca la prosa titulada «El riu més llarg de Catalunya» com la més essencial de tot el recull. Així és: el riu que ha conformat secularment el nostre dialecte. Perquè les comarques de la plana ho són perquè hi ha al damunt la muntanya, perquè històricament, demogràficament i en molts adverbis en -ment han begut i beuen de les comarques pirinenques occidentals. Per això la idea de la província triomfà ja en l'època de la Renaixença i els nostres prohoms en foren els primers defensors. La carta vilodiana s'acaba amb la reflexió que el llibre havia de servir al jovent d'aleshores per pensar-se. Així fou en el meu cas. Perquè com diu l'agramuntí, «és que el teu llibre fa pensar». |
 |
| 1972. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «Lérida y el espíritu», J.A. Rosell Pujol, «Diario de Lérida», 4 d'agost (AML). Les «Proses de Ponent» foren obra finalista del Premi Josep Pla 1970 (que guanyà Teresa Pàmies amb «Testament a Praga»). Moltes veus afirmaren que hauria hagut d'ésser-ne guanyadora: semblà que una obra de temàtica ponentina no tenia ganxo editorial a Catalunya, mentre que l'obra de la balaguerina exiliada tocava un afer molt més general. Escriu l'autor: «A Vallverdú los leeridanos le debemos, por lo menos, el habernos hecho pensar sobre nosostros mismos». A la imatge, el Pont Vell de la postguerra, quan encara feia de carretera de Barcelona, per Blondel, potser ja no pel carrer Acadèmia i ja per la nova Av. de Madrid. Ben just aquell començament d'anys 70 es feu la variant cap al pont dels instituts. I a la marge esquerra, el frondós xoperal a on naixeria en pocs anys l'Aplec del Caragol. |
 |
| 1972. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «Lérida a vista de hombre: Josep Vallverdú», J.A. Rosell Pujol, «Diario de Lérida», 26 d'octubre (AML). Entrevista a l'escriptor garriguenc, però nascut a Lleida, al carrer del Carme davant per davant del balcó del Serraller. Apunta una de les mancances de la Lleida desmobilitzada del final de la dictadura: «No nos conocemos. Antes, aunque solo fuera por tender la ropa en las terrazas, las familias se intercambiaban relaciones». Defensa la necessitat de pensar-nos, perquè si Barcelona ens oblida «acaso la culpa esté en un cincuenta por ciento repartida». Les associacions culturals nascudes en començant un període que, il·lusos llavors, crèiem de democràcia i llibertat, hi va posar cert remei juntament amb la recuperació de l'Estudi General, esdevingut Universitat amb els anys. Afegeix que «creo que una ciudad de ciento veinticinco mil habitantes, que poseeremos en breve, debe tener una Orquesta Municipal, un Teatro, una vida cultural intensa...» Bona part del full de ruta vallderdunià i de la seua generació d'intel·lectuals lleidatans s'ha acabat fent realitat. Però hi ha mancat un vector: la confiança en la força transformadora del jovent que pujaria ja sense la dictadura (espanyola) a sobre, a través de la formació universitària, de l'Estudi General recuperat primer i de la UdL que el succeiria. I sí, molt del jovent, nois i noies, que en altres temps s'haurien vist abocats al terròs, van/vam tindre l'oportunitat d'allunyar-nos-en, de guanyar-vos la vida com a bons menestrals. Però, ai las, els signes hedonistes dels temps van fer de molts de nosaltres homes i dones afuncionariats o amb professions liberals de bons ingressos, que s'ocuparien més de la hisenda pròpia que de la del comú. Darrerament, potser també això està evolucionant, i tenim un jovent més compromès amb els valors, amb l'acció sociopolítica, amb la lluita pel medi, per la igualdat de la dona, per la república. Esperem, doncs, que sa força transformadora es noti socialment i nacional. Vallverdú adverteix que veu arribar un gran desenvolupament econòmic (així va ser), que si no s'acompanya del corresponent desenvolupament espiritual pot produir un efecte catastròfic. En una bona part això, a Lleida ciutat, ha estat així: mostres de nou ric arreu. La butxaca ha crescut molt més de pressa que els valors i que el sentiment de capitalitat d'un gran ponent català fins bens endins l'Aragó, i no s'ha sabut articular una capitalitat social i cultural amb els pobles més enllà de l'administrativa o oficial, i ben just, i potser sovint només per àmbits d'oficialitat, amb els pobles de les comarques administrativament d'aquí. La gent dels pobles sí que venen a Lleida, però a la inversa encara costa molt, massa, en excés. És clar que a tocar dels cinquanta anys de les proses, caldria repensar alguns dels angles i premisses. Mig segle no passa en va. Fora el millor homenatge a les proses vallverdunianes: que trobéssim la manera de redescriure'ns, redefinir-nos, repensar-nos com a lleidatans i ponentins enmig dels embats de llibertat republicana que anhelem. Recordo la manifestació del 3-O del 2017 des de Balmes fins a la Paeria: un autèntic riu ponentí, de ciutat i de pobles, amb els tractors al capdavant, empenyen com un sol cor, o també la gentada que omplí la canalització per la mani de l'11-S del 2016: el Ponent lleidatà existeix. Cal que tothom hi creguem i que es pugui dir: els lleidatans, els ponentins, fan coses. |
 |
| 2010. «Cuina i rebost de les Proses de Ponent», Josep Vallverdú. Enllaç al blog (ací) del nostre Homenot, en què rememora el temps en què escrigué el llibre per a la reedició en la celebració del 40è aniversari de la publicació. Ara que de seguida arribarem al 50è, hauríem d'anar no només rellegint les Proses vallverdunianes, sinó repensant-les per explicat com volem que sigui el nostre Ponent republicà. |
 |
| 2010. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». Portada de la reedició del 40è aniversari, amb algunes proses més completes de com aparegueren en la primera edició. «Encara hi ha un factor de confecció, a les Proses, que és molt personal i no puc transmetre’l verbalment amb tota la seva intensitat, i és la consciència que en mi creixia d’estar fent una obra que em sortia de dins, una crònica que era una confessió i un vessament. Podia aparèixer als ulls de molts lectors com un reportatge a estones líric, d’altres pintoresc, descriptiu, de la meitat occidental de les terres catalanes. Ho era, i una part de la gràcia li venia de la prosa deseixida de molts dels seus capítols, el fraseig desimbolt i àgil, ressaca positiva de la confecció paral.lela, més periodística, de Catalunya Visió. Jo hi posava, tanmateix, un entusiasme de neòfit, d’algú que, enfonsant les arrels novament a la seva terra, feia més robusta la carcanada del llibre: jo em declarava militant del Ponent, testimoniava que m’hi havia reincorporat, adult, jo que n’havia sortit adolescent. Que hi estava en disponibilitat des del modest lloc d’escriptor, d’ensenyant, de testimoni sempre a punt de declarar, un testimoni innegablement apassionat i reivindicatiu. Enllaç al blog (ací). |