 |
| 1980. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «Amb solta i sense volta», Joan Barceló, «AVUI», 13 de gener (Arxiu de Girona). Una entrevista breu amb el nostre malaguanyat poeta de Menàrguens sobre la seua literatura, on ell mateix classifica l'obra literària feta: «els llibres que en dic de comarques (geografia i país) i les narracions per a la canalla». I hi comentava les característiques de son estil: «sempre tinc en compte el plasticisme als meus textos: sóc un guionista nat de cinema i televisió... A dotze anys ja escrivia narracions i revistes que m'il·lustrava jo mateix». |
 |
| 1978. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «Diario de Lérida», 3 de març (AML). Aquella dècada dels 70 convertiria Josep Vallverdú en el nostre gran escriptor de referència per encarar el final de segle XX, tot i que l'adscripció que la crítica en feu dins l'apartat de la literatura juvenil semblava que deixava un dels nostres millors escriptors en una segona fila permanent. |
 |
| 1980. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «El manxol de Puiggròs», Guillem Viladot, «AVUI», 10 de febrer (Arxiu de Girona). «D'uns dies ençà, en Pep Vallverdú ha esdevingut 'El manxol de Puiggròs'. L'analogia cervantina derivava del fet que «treballant en feines agropecuàries relliscà i es fragmentà l'extrem baix del radi. I ara només pot escriure amb una mà». A màquina, és clar, que és com es feia abans de les pantalles d'ordinadors. L'altre homenot nostre, l'agramuntí, confessava: «Sovint, quan sóc davant d'en Pep Vallverdú, em quedo tallat. Vaig tan ple de coses que el pap se'm sobta i tinc una mena de digestió literàrio-camperola... el que em passa és que em trobo davant d'un home que sempre he considerat un mestre». |
 |
| 1983. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «L'obra de Josep Vallverdú», Ramon Miró, «AVUI», 14 de desembre (Arxiu de Girona). L'obra de Vallverdú anava creixent any rere any i cap als seixanta anys començaven els llibres més de confessió personal, de mirada enrere, a vegades més clara a vegades més boirosa. |
 |
| 1983. Josep Vallverdú. «Proses de Ponent». «Les terres de Ponent com a tema», Isidor Cònsul, «AVUI», 2 de juliol (Arxiu de Girona). El silenci dels cenacles literaris amb Vallverdú «s'explica per la seva dedicació a la narrativa infantil i juvenil. Justament per aquest motiu, un autor que ha assolit un considerable i específic prestigi internacional no ha tingut, entre nosaltres, el ressò que es mereix i caldria». El canvi social i urbanístic imparable d'aquells anys feia revalorar les obres vallverdunianes: «per potenciar el component costumista... un costumisme sense nostàlgies, resultat d'una observació alhora penetrant i perspicaç, que el transcurs dels anys ha accentuat». A les portes del cinquantenari de l'obra, més que mai apareix destacada com el pal de paller a partir del qual es forjà la identitat de la Lleida finisecular, i la relectura té un regust, almenys per a mi, de retorn a la senzillesa de la terra de la nostra infància, i a la dissecció dels principals desafiaments, alguns dels quals encara vigents, de la nostra ciutat gran, és a dir, no només com a Lleida closa i sola, sinó com a gran capital oberta i radiant del Ponent català. |
 «La lluita contra l'oblit», Joan Triadú, «AVUI», 14 de maig (Arxiu de Girona). La persistència, tenacitat i esforç de l'obra vallverduniana, igual que la del vell pagès de nostres terres, acabà tenint recompensa. Finalment, els cenacles de la capital nacional se n'acabaren fent ressò. Aquell any 2000, l'homenot de les Garrigues fora encimbellat al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Escriu en Triadú sobre l'obra assagística: «l'obra de Vallverdú és una mirada humanista sobre la condició humana en general amb una aplicació expressa a Lleida, però també sense fragmentar amb un localisme excessiu el conjunt de Catalunya». Vet-ací un dels mals de la nostra intelligentsia nacional: la por al terròs. La falta d'una capitalitat estatal per la Barcelona nacional ha fet que des d'allà només es mirin i remirin el melic, amb la por constant d'ésser considerats massa locals, rurals, floklòrics..., i això ha portat a on som avui: una gran ciutat cosmopolita de febles arrels nacionals, que té la Catalunya interior com el seu pati de lleure i vacances. |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. La prosa vallderduniana dedicada a la nostra capital ponentina. «A Lleida, són la Seu Vella i el riu els qui en defineixen la silueta... La ciutat ha romàs amb l'estampa que tenia, tan repintada com vulgueu, per la banda del riu vora el pont: s'ha eixamplat per darrere el tossal de la Seu... són ciutats que no han passat el riu, sinó que se n'han allunyat». Allò que era cert per a aquella primera gran embranzida urbanística de la postguerra, va deixar de ser-ho cap a finals de segle passat i començament de l'actual. |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. «Lleida és una ciutat sense detalls de tradició, detalls urbans: a penes un arc, a penes portals nobles, a penes escuts...», cosa ja esplanada per Josep Lladonosa i que té a veure amb «el martelleig que cada guerra ha sotmès Lleida». |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. «El casc antic ens diuen els documents que era solemne, i tenia cases sòlides, avui malauradament perdudes. Aquesta muntanya, aspra i pelada, i amb restes de barbacanes i forts, contenia el rovell de l'ou de la ciutat medieval i, en part, renaixentista». Ja en temps de guerra contra el rei Joan II, el setge de la ciutat li costà l'afectació de quatre-centes cases. |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. La Guerra dels Segadors li comportà a la ciutat una altra operació d'estètica, amb tres setges més en un espai de vint anys. «Tot el barri superior de la ciutat restà destruït, la Seu Vella separada de la ciutat, situada ara a baix, mentre també eren arrasats tot de pobles que havien crescut a l'horta». Però encara mancava l'assalt del 1707, de la Guerra de Successió: «els habitants de la ciutat només eren 300 després de l'assalt filipista. A la Catedral, s'hi instal·laren soldats, que hi romandrien 250 anys, fins als nostres dies». La conseqüència d'aquesta derrota fou socialment molt dura: la classe dirigent emigrada i exiliada, «Lleida resta reduïda a la menestralia i a la pagesia». Però encara al 1810, la guerra contra Napoleó hi deixà un altre setge. La voladura del polvorí de la Seu danyà la catedral i destruí més de 90 cases. Sorgeix el barri pobre del Canyeret, i «aquesta Lleida entra al segle XIX afeblida, sense universitat, amb la Catedral profanada i oblidada -'lo Castell' en comença a dir la gent-». |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. Al segle XIX s'inicia l'«emigració sostinguda cap a llevant», cap a la Catalunya que s'industrialitza. «Aturada i pintoresca, Lleida espera ja el segle XX». |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. «Quan el lleidatà vol expressar enyorament, abans que l'evocació de l'aire concret dels carrers, de la gràcia de la llum o el moviment humà, abans fins i tot que el riu, es refereix a la Catedral, primordialment al campanar». |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. L'evocació de les 'torres' de l'horta lleidatana esteses als quatre punts cardinals més enllà de la ciutat. «Els burgesos i comerciants benestants de Lleida es feien bastir també torres. Però aquestes eren la caseta i l'hortet del diumenge, de les caragolades i les amanides, de la minsa, pretensiosa avinguda i el minúscul porxo». |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. Enllà «d'aquesta evocadora bohèmia comença un altre tipus de conreu, el modern, asèptic, rígid, quadriculat, netíssim: els fruiters d'avui, la pera llimonera, la blanquilla, la canyella, la poms Starky, la Golden, la Bellesa de Roma, els presseguers... Menuts motocultors i motocavadores estosseguen bancals endins». |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. En aquell temps, però ja no pas ara, a Lleida «no hi ha cinturó industrial, manca la línia de fàbriques de l'entrada». Els polígons de llavors ençà, primer lentament, després massa de pressa, no han parat d'envoltar-la. Ja no queda cap fàbrica ni artesanal dins la ciutat. La darrera, potser la de les pastes Virgínia, s'ha venut i tancat aquest 2019! |
 |
| 1970. «Lleida»: Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Edicions Destino. La costa de la Magdalena, que des d'aquest carrer s'enfilava al Canyeret també és ja història. Molt ha canviat, certament, la ciutat des que fa 50 anys l'homenot i mestre Vallverdú la va radiografiar per retornar-li el pols, lluny del leridanismo espanyolista que l'ofegava. D'aleshores ençà, a la plana ponentina, s'ha aturat l'emigració, s'hi ha creat riquesa i els fills dels pagesos hi hem pogut trobar formació i feina. Però no n'hi ha hagut prou: la creixença material ha d'anar acompanyada d'una renovació espiritual i cultural, d'un moviment de reconeixement de la terra, la tradició i del dialecte sense prejudicis ni vergonyes. Perquè enriquits, pròspers i sense passar gana, no hem sabut reconèixer les penúries dels lleidatans que ens han precedit ni les dels que van haver de marxar. Més aviat tot al contrari, les hem volgudes amagades i oblidades, com si no haguessin existit, ofegades en les mariscades a les platges de la Costa Daurada. Potser era inevitable que, freudianement parlant, haguéssim de matar el pare, però ara que ja el tenim gairebé oblidat, potser fora hora que els lleidatans i lleidatanes, no només els de la cinquena ciutat de Catalunya, sinó els de tota la plana ponentina amb tots els seus petits i grans pobles -de Cervera a Fraga-, sabéssim fer les paus amb el passat i, envigorits sobre les mil·lenàries arrels, encarar aquest segle XXI, ja ben mossat, sabent actuar global sense avergonyir-nos de pensar local. |
 |
| 1994. Josep Vallverdú, «Proses de Ponent». Editorial Barcanova. Després de l'edició del 86 a Edicions el Mall, Barcanova tragué al mercat escolar aquesta nova edició l'any 94, a cura d'en Josep Borrell, àmpliament comentada i elaborada. Només que, de tant mastegada de notes i comentaris per als joves lectors, (em) va resultar il·legible. Prova, a més, de la degradació acadèmica indeturable fins avui del sistema educatiu en temps de màxima inversió econòmica, darrerament amagada sota la necessitat de l'aprenetatge emocional i tecnològic dels xics i xiques. Com si el llegir hagués de fer perdre l'escriure: que els déus ens salvin un dia o altre, que de moment no en fa pinta, dels 'pseudopedagogs'! |
