Seguidors

20231208

[2538] Antics hostals lleidatans

 



1952. Hostals lleidatans.
«Ciudad. Cuadernos de divulgación cultural leridana», 
volum IV, quadern V (FPIEI).  
Antic hostal al camí d'Alpicat, en fotografia anterior a l'època de la guerra. També dit Hostal del Ramon i, després, del Lluc. 

1952. Hostals lleidatans. 
Revista «Ciudad», volum IV, quadern IV-V (FPIEI).
Des de temps antics, els hostals foren una institució social imprescindible al llarg de les vies romanes i dels camins i carreteres que les succeïren. Oberts a viatgers de tota mena i condició, en especial als traginers o portadors de mercaderies d'ací cap allà. També les fires atreien gent amunt i avall. En fi, la humanitat sempre n'ha estat delerosa, d'anar i tornar. Tot i que, fins fa quatre dies, no era pas una activitat senzilla, sinó del tot incòmoda i perillosa i tot.

1952. Hostals lleidatans. 
Revista «Ciudad», volum IV, quadern IV-V (FPIEI).
L'antic Hostal del Batlle, prop de la Creu del Batlle, a l'entrada occidental de la capital ponentina.
1992. L'Hostal del Batlle, Lleida,
Romà Sol i Carme Torres, «Diari de Lleida», de 21 de maig (AML).
Un dels primers hostals de la ciutat, a la cruïlla del camí de Butsènit, amb arrels al segle XVI. Els hostals fora muralla donaven aixopluc als qui no arribaven a temps per entrar a la ciutat. Al 1790 s'inaugurà el més glamurós, l'Hostal de Sant Lluís, a sota del carrer Sant Antoni. I dos anys després, al 1792, el del Garrut al lloc d'aquest nom, que era el cementiri, a la cruïlla de les Tres Carreteres.

1952. Hostals lleidatans. 
Revista «Ciudad», volum IV, quadern IV-V (FPIEI).
Les autoritats de tostemps sempre han estat amatents al que s'hi coïa, als hostals. No vull dir pas al menjar, sinó a les transaccions que hi podien arribar a fer-s'hi, i les ordinacions han sigut constants. De manera que les lleis sobre garanties de viatgers i trànsit d'hostals dels Usatges de Barcelona «son anteriores en más de 140 años a las similares que constan en la famosa Carta Magna de Inglaterra».

1952. Hostals lleidatans.
«Ciudad. Cuadernos de divulgación cultural leridana», 
volum IV, quadern V(FPIEI).
El trànsit incessant de carruatges i passatgers era la característica principal dels hostals, que és la cosa més pareguda a un motel de carretera de pel·lícula americana que hem tingut al nostre país. Moviment a fora i moviment a dins, a on s'hi barrejaven per unes hores però dia rere dia tots els estaments socials. Amb l'arribada dels vehicles motoritzats i la pèrdua de la tracció animal, els hostals també anaren minvant fins a la desaparició, per deixar pas a estacions de servei i hotels de pas.

L'article cita, entre els més destacats hostals de les comarques lleidatanes, l'Hostal de la Cirera, L'Hostal Nou, el de Colomers, el de Folqué, el de Noves i l'Hostal Roig al Montsec. A les envistes de Lleida, després de la guerra del segle passat, encara s'hi reconeixien l'Hostal del Batlle, l'Hostal d'Alpicat (a prop de les futures Basses), les runes de l'Hostal del Garrut a tocar del cementiri, i runes de l'Hostal de Térmens, «puesto de cambio de tiro de la diligencia ochocentista».

A dins de la capital ponentina, en destacaren una vintena cap al 1871. No endebades, la nostra ciutat sempre ha sigut en la ruta de Catalunya cap a les Espanyes:
  • l'Hostal de la Barca a la carretera de Blondel, 
  • l'Hostal dels Tres Reis al carrer Major, 
  • l'Hostal de Sant Joan, que donava a Cabrinetty (la rambla de F.Macià actual), 
  • l'Hostal de Sant Miquel al carrer de Segarra, 
  • l'Hostal del carrer Ballester, 
  • l'Hostal del carrer Cubell, 
  • l'Hostal del carrer Company, 
  • l'Hostal del Pàmies al Clot de les Monges, 
  • l'Hostal d'Olives i l'Hostal de Vilanova a Blondel,
  • l'Hostal de D. Joan del Rei a la Redola o antigues escales de Sant Joan,
  • l'Hostal de Casanoves, a l'arc de Vilagrassa,
  • l'Hostal de Barberà, l'Hostal de Josep Ibars, i l'Hostal de Simó, al Joc de la Pilota,
  • l'Hostal del Guasch, al carrer Fragar,
  • l'Hostal de Sant Antoni, a la plaça Sant Joan,
  • l'Hostal dels Lleons o del Sol, i
  • l'Hostal de Sant Lluís, que ja arribava a la categoria de fonda, a l'antic convent mercedari que hi hagué a Blondel. 
Anys 1915 ca. L'Hostal del Roig de Cappont, Lleida.
(Font: col·lecció làmines diari Segre).
 Alguns dels hostals de la capital subsistiren fins aquella primera mitat del segle XX. Els dels afores oferien espais més grans d'estables i ramats, com l'Hostal del Roig de Cappont, o el del Jardí o de la Fam a Cabrinetty, i més antigament a la ciutat se'n conegueren d'altres, com l'Hostal del Tupí, la Posada Catalana, o ca l'Aragonés. 
L'Hostal del Roig lleidatà, segons Lladonosa (Els carrers i places de Lleida a través de la història, 2008, reedició traduïda de 1961), fora l'hereu del més antic Hostal de la Nau, i, encara més enrere, de l'Hostal de la Ratera, que recularia fins als temps medievals.

1952. Hostals lleidatans.
«Ciudad. Cuadernos de divulgación cultural leridana», 
volum IV, quadern V (FPIEI).
L'entrada de carruatge al gran mas de Margalef, a prop de Torregrossa. A dins, una ampla escalinata permetia els estadants de pujar al pis. La planta baixa era per als estables, cuina i serveis. Diu que va pertànyer a la Casa ducal d'Almenara Alta, títol creat al 1830 pel rei (espanyol) Ferran VII. Fou feta anar d'hostal, però només per a distingits viatgers.

1952. Hostals lleidatans.
«Ciudad. Cuadernos de divulgación cultural leridana», 
volum IV, quadern V (FPIEI).
Els preus solien rondar, al tombant del segle XX, la mitja pesseta per nit, gratuït si es dormia a la pallera, deu cèntims un porró de vidre, cinquanta l'estada de la cavalleria... Les menjades se solien fer en taules rodones, en comú. El joc (i altres distraccions indecents, segons la moral del moment) hi eren taxativament prohibits des de començaments del segle XIX, i igualment s'obligava a fer la papereta diària dels estadants per al control de part de les autoritats. Tampoc, és clar, podien soplujar fugitius de la justícia.
El pas del temps en tancà de manera definitiva les portes, fins i tot de la denominació tradicional: posades, hostals, fondes... han donat pas a bars, restaurants i hotels. 

1918. «Etimologies romanes», Francesc Carreras i Candi,
«Butlletí de l'Ateneu Barcelonès», núm. 14, abril-juny (ARCA).
Segons aquest autor, l'origen del nom comú hostal és idèntic al d'estable, del llatí STABULUM, que també va donar el mot establiment. Els romans l'esbarriarien al llarg i ample d'Europa mitjançant les vies que hi construïren, a les llengües germàniques i tot. Eren, doncs, establiments per a estabular-hi animals... i persones. Passa només que, segons tants altres etimòlegs, els mots hostal (i hotel, aquest a través del francès) provenen del llatí HOSPITES, que volia dir hoste, foraster en darrer terme, i d'on també en deriva el mot hospital. És probable que la proximitat de conceptes provoqués certes interferències mútues i que antics estables de camí acabessin com a hostals.

1916. «L'Hostal de la Pera»,
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», núm. 214, de 28 de desembre (FPIEI).
Una cançoneta popular, a tall de romanço, sobre uns lladregots que volien desvalisar l'hostal, que fou salvat per la xafarderia de la minyona, la Roseta. De versions del romanço, n'hi ha per tota la geografia catalana, a Mallorca i tot. Alguns coneguts, com de la Peira, o sia, de la pedra o rocam a la vora del qual s'hi aixecà l'hostal. Aquesta versió fou recollida a principis de segle XX d'una informant de Mollerussa, però només en recordava o n'hi havia arribat una versió breu i escapçada de la història. En tot cas, il·lustra la prevenció que durant segles hi hagué sobre els hostals, establiments a on els perills sempre hi rondaven.

La forma donave recull la tradicional pronúncia dialectal lleidatana, i també les autèntiques i genuïníssimes formes aurix i aurirà, d'un verb aurir<obrir, en què aquest hauria perdut la bilabial, i la vocal o, sovint pronunciada u en posició pretònica, hauria diftongat amb a (del pronom la u(b)rirà>l'aurirà), i de les formes verbals se'n feu l'infinitiu i tota la conjugació d'aurir. Verb habitual a casa nostra (ço és, a la dels meus pares), avui en desús entre els propis autòctons per ultracorrecció del (gairebé) vulgarisme.






Quina la fem? Canal Whatsapp