De l'auto al cotxe.
Mapa etimològic (enllaç).
Sembla prou probable que, en la majoria de llengües europees de totes les famílies lingüístiques, el primer mot que aparegué per a designar el nou invent fos automòbil, en el sentit de 'cotxe de tracciól automàtica, per motor d'explosió', com escriu Coromines. Afegeix que en francès s'usava en aquest sentit des de 1876, i «substantivament des dels darrers anys del segle. en català abans de 1909», i que es modelà a imitació de locomòbil, que s'havia usat des d'inicis de segle XIX com a variant de locomotora.
En la nostra llengua «s'usà exclusivament en la forma plena fins prop de 1920, i des de llavors s'abreujà com a auto, que en pocs anys se li va superposar fins a tornar-lo un mot antiquat». O sigui que la substitució d'automòbil per auto fou absoluta. Aquesta és, doncs, la paraula que aprengueren els nostres pares, encara nascuts abans de la guerra. Així la vam sentir a casa en la nostra infància, tot i que ja com a mot secundari de cotxe. La meua mare va aguantar-la més que el pare, potser perquè els homes, en aquesta temàtica, anaven més al dia en aquells anys, i les novetats lingüístiques se'ls empegaven primer (a través del castellà, és clar, sota obligat règim dictatorial espanyol, ara trasmudat en constitucional).
En aquells anys 20 d'ara en fa cent anys, començaren també a aparèixer nous autos: «autocamió, autotransport, autòdrom; i d'altres, com autoòmnibus: en una conversa filològica, cap a 1923-25, PFabra desaprovà de la forma abreujada autobús que s'estava generalitzant per imitació del fr. autobús [1908], compost amb bus, forma mutilada d'òmnibus, que s'havia estès en anglès i francès... més tard s'ha propagat l'anglès autocar [format amb l'anglès car, 'auto, camió'] per als que no són de servei fix». Per això, en aquells anys 20 i 30, entre nosaltres hi hagué certa restitució de la forma plena autoòmnibus, que no quallà. Prova que els parlants no sempre fan cas dels mestres, oi?
La forma auto restà majoritària a les llengües germàniques i eslaves (en aquestes, sovint en forma plena, automòbil, com en rus). És molt divertit el cas de les llengües nòrdiques, en què l'escurçament del mot original es feu per darrere: bil o bill, en danès, suec, noruec i islandès.
En anglès, però, arribà la substitució per car (del fr. medieval i del llatí CARRUM en darrera instància), atès que auto, com a prefix, present en altres neologismes, resultava poc precís. Ja s'havia fet servir durant tot el segle XIX per als vagons de tren, i des del 1896 per als automòbils, i que entre nosaltres va donar carro i carreta, motocarro. La influència de l'ang. car es desplaçà fins al portuguès, però pas fins al gallec, sota influència lingüística de l'espanyol peninsular, atès que a les Amèriques fou carro el mot triomfant.
De l'auto al cotxe.
Mapa etimològic (enllaç).
En italià i romanès, també en sard (però en aquest a través de l'italià), la paraula per a recanviar automòbil, massa llarga en el moment que comença a popularitzar-se l'ús de la màquina, i per recanviar també auto, prefix que s'anava acoblant cada cop a més màquines, fou simple i òbvia: hi esdevingué la macchina per excel·lència.
En canvi, és curiós que a les Garrigues, la màquina o maquineta per excel·lència durant la segona meitat del segle XX i fins a l'arribada de vanos i vibradors de recol·lecció automàtica de l'auliva, ha sigut el rascador o raspa o pinte o sarpa que es feia, es fa servir per arrancar l'auliva de la rama i fer-la caure sobre la borrassa. A casa, guardem com a relíquia la col·lecció que en tenia el pare, les més noves ja amb les pues de plàstic. Cada terra fa sa guerra.
Segle XX. De l'auto al cotxe.
Mapa dialectas (enllaç).
Com en gallec, en els territoris de la nostra llengua sota administració política espanyola, el mot auto fou substituït per cotxe, sota la influència de l'espanyol. En canvi, als parlars septentrionals, sota règim politicoadministratiu francès, el substitut adaptat fou votura < fr. voiture, igual que en els dialectes occitans, en què s'adaptà com a veitura. Excepte en aranès, que per adscripció administrativa a l'Estat espanyol, també ha anat incorporant el mot del castellà, eth coche. Prova que la via d'entrada dels neologismes a les llengües minoritzades sempre és la llengua dominant, i que en el contacte de llengües —per dir-ho suaument— la llengua de l'Estat sempre imposa la seua llei. Fins i tot en basc, kotxea ha anat imposant-se a la major part dels parlars èuscars al primer autoa.
Pel que fa al mot cotxe, el tenim documentat al segle XVI, és clar que com a vehicle de tracció animal. «No gaire més tard apareix la variant vulgar cotxo, deguda a un fet de fonètica popular, normal en els parlars orientals», escriu el nostre gran etimòleg, «i que encara sentírem a Barcelona en les primeres dècades del segle XX (jo l'havia oïda sovint a parents meus)». Però aclareix: «la gent fina deia cotxe, fins en la frasologia popular: 'creu-t'ho i aniràs en cotxe!', irònic per als de gran bona fe... No ha estat gaire diferent a Mallorca, almenys fins al principi d'aquest segle [XX]... i encara vaig sentir cotxo a Pollença (1964) a gent no pas ordinària».
L'altra gran qüestió al voltant del mot cotxe, n'és son origen, aclarit per mestre Coromines: «sobre si el mot ve de l'hongarès o del txec, vaig donar la bibliografia i les dades màximes al DCEC (I, 831). Els testimonis contradictoris s'expliquen per la confusió corrent a l'Oest entre Hongria i Eslovàquia, que és on sembla que apareix el primer document del mot (escrit koczi en un text alemany), l'any 1440, a la ciutat de Kósice (uns 200 km al NE de Budapest i a 25 de la frontera txecoslovaca-hongaresa); seria potser contracció del nom de la ciutat mateixa?» Per tant, ni txec ni hongarès, sinó d'origen eslovac! (moltes fonts, però, donen com a origen la ciutat hongaresa de Kocs). Els carruatges foren anomenats sovint segons el lloc d'invenció, com ara berlina o landau.
També fou a la base de l'ang. coach, un llarg carruatge de quatre rodes cobert, però allà restà circumscrit als vagons de trens, sense que arribés a fer el salt a la carretera. Potser perquè la gran rellevància del ferrocarril, tant a Anglaterra com a Amèrica, ho impedí.
