1976 ca. Alcoletge, el Segrià.
Meravellosa vista del poble de la meua infantesa des del tossal del camp de futbol, ara mirador. Llavors no hi havia cap pi, i la vista era oberta, amb els dipòsits vells en primer terme. Durant tot el segle XX, el poble havia begut del Canal d'Urgell. Una canonada feta a pic i pala, fonda de nassos, feia sifó per deixar-hi arribar l'aigua. Ara, però, d'ençà d'uns quants anys, potser ja vuit o deu, l'aigua de boca arriba de l'altre costat de riu: de la Noguera Ribagorçana, després de l'obra que el Consell Comarcal -crec- va fer per millorar la portada i distribució d'aigua de Pinyana a la capital i pobles veïns. Sempre anàvem a guaitar-hi: us asseguro que mai no ens hi vam banyar i molt poques vegades hi vam saltar. Sempre hi rondava l'agutzil, encara que la veritat era que els dipòsits ens feien respecte.
Dipòsits amunt, hi havia i hi ha el camp municipal de futbol, de terra i amb una graderia de formigó coberta amb un teulat de bigues i uralites. Des de darrere la porteria est, hi havia una costa de set o vuit metres fins al tros de presseguers que, per darrere les escoles, arribava a baix al carrer, i que es veu molt bé a la imatge. En aquesta costa, argilosa, hi cavàvem uns aragalls i, després d'aviar-hi aigua, hi relliscàvem a tota velocitat.
En aquest mateix tros de presseguers, ara s'hi aixeca, com sabem, el gran pavelló poliesportiu, de començament dels 80, aprox, pagat en part per subscripció popular de les famílies del poble, que pagaren certa quantitat (qui la deu recordar?, potser deu mil ptes) a canvi de gaudir d'una llotja durant la festa major per una colla d'anys, deu o dotze. Des dels peus del pavelló i fins al raval («l'arrabal», en dèiem llavors, ara Miralbò), s'hi feren les piscines (al voltant dels anys 90). Eren més que suficients en aquells primers temps, però amb els anys s'han anat quedant esquifides davant el desorbitat creixement de la vila, sobretot durant la darrera bombolla immobiliària (que sort que va petar, oi?). Els dipòsits vells van perdre la funció i foren colgats. Al pati que hi quedà, s'hi ha fet ara recentment una nova pista només coberta, sense laterals.
1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
A la primera edició d'aquest anuari, s'hi fa constar que el poble tenia poc més de 900 habitants. La distància de 6 quilòmetres a Lleida havia de ser pel camí de la partida de Granyena, amb la qual Alcoletge estava molt unida, i a on s'hi feia el romiatge de la festa major de setembre, encara després de la guerra i tot. Tot i que hi passa el Segre, el riu fa de límit del terme, però el poble és al peu del tossal, i fins al riu hi havia una bona estona a peu. Amb bicicleta, de petits, la baixada era estupenda, a tot pedal avall. Però la tornada era ben bé una altra cosa...
L'agricultura i ramaderia eren de subsistència en aquells temps. És curiós que s'hi citi, entre els conreus, el de la barrella, una planta punxosa que es feia anar per fer cendres riques de sosa (carbonat de sodi). S'havien de crema i la sosa servia per a fer sabó i vidre. No crec pas que se'n cultivés, sinó que es devia recollir pels secans, i la gent la devia usar per al sabó casolà. No fa pas tants anys, entre trenta i quaranta (o potser sí que ja en fa una colla, d'anys), encara n'havia vist fer a casa nostra.
S'hi citen tendes de queviures («abacerías» en el castellà obligat de l'època), un paleta, un ferroveller, dos fusters, un taller de carros, l'estanc, dos ferrers, i un molí (ara mateix no sabria dir a on, propietat de casa Mor i Mo). Hi havia escola de xiquets i xiquetes, separades és clar, amb la Raimunda Reig i el Josep Bieto al capdavant, un metge i un sagnador (infermer, com si diguéssim, amb perdó dels infermers). S'hi fan constar cinc grans propietaris urbans i vuit terratinents, tres dels quals eren vídues.
1896. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
La «Guia General de Catalunya» contenia milers de dades en relació amb el comerç, els oficis, la indústria, la propietat urbana, rústica i pecuària, demografia, geografia i altres. Fou idea d'Eduard Riera Solanic. Era una mena d'almanac o directori d'informacions locals. L'èxit de vendes, tot i tractar-se de volums de 1.000 pàgines i més i tot, faria que a partir de 1901 passés a ser d'àmbit estatal (espanyol), que duraria fins al 1911. Des d'aquest any, i conjuntament amb l'altra gran empresa d'anuaris estadístics, de Bailly-Ballière, passarien a editar el «Anuario General de España», que perdurà fins al 1978.
La informació la donaven una gran colla de corresponsals, de manera altruista, com els secretaris d'ajuntaments, mestres, llibreters, directors de diaris locals..., gent amb coneixements de lletra i ben informada o amb accés a bones fonts d'informació. L'edició era gruixuda i, per tant, cara. Se sufragava amb nombrosos anuncis i propagandes inserits a les pàgines. Una mica, salvant les distàncies, com les famoses pàgines grogues dels anys 70 i 80 de la Telefònica...
1911. Alcoletge (el Segrià).
«Anuario Riera» (BDH).
Al darrer anuari Riera, la població es mantenia estable. S'hi fa indicació dels cinc quilòmetres de distància fins a l'estació de ferrocarril de Bell-lloc, a la línia de Lleida a Barcelona. El tren de la Pobla, no es faria fins al 1924 i només fins a Balaguer al principi. La vella festa major era pel 8 de maig, que era l'antiga festivitat de Sant Miquel Arcàngel, patró de la parròquia. També hi llegim els càrrecs municipals d'ara en fa poc més de cent anys.
Hi destaquem, com a novetat, una farmàcia, un parell de barberies, tres cafès, dos sabateries. Amb la mateixa població, també s'hi anoten dos metges. Molt curiós és l'apartat dedicat als productors de vi. De veritat, que no ho havia sentit mai a dir, que al poble s'hi haguessin fet vins. Suposo que la fil·loxera els devia anorrear les vinyes. Al segle XX, al terme s'hi farà remolatxa, i arròs. A banda dels conreus tradicionals. Fins al monocultiu de la fruita, en el qual seguim.
Ja hi havia enllumenat elèctric, amb alguns llums de plat, d'aquells d'abans, als carrers principals, tot i que potser moltes cases no s'hi havien endollat encara. Però sí que tenien servei de cotxe de línia fins a Lleida: de carro de línia, hauríem de dir pròpiament, que sortia a les 9 del matí i cobrava 75 cèntims de pta per passatger. No tant barat com sembla, però no sabria dir si era anada i tornada.
1913. Alcoletge, el Segrià.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda»
per Ceferí Rocafort.
Plànol del poble a començament del segle XX, segurament no gens diferent del poble retratat per Madoz a mitjan segle XIX. Al llarg del segle XX, una mica de variació, però gens fora mida, com ara el carrer de casa nostra, al darrer del Major, i que se'n digué de les Eres, perquè d'allà per avall el poble sobre a llevant, a la plana urgellenca, per on arribava la marinada: «a les quatre, agafa el ruc i ves a batre», fou frase ben repetida fins a la mecanització del cultiu del cereal.
Al plànol s'hi aprecia la rotllana que delimitava la bassa dels animals: Per això del carrer que hi baixava se'n digué, i se'n diu, de la Bassa Bovera, per a bous i mules. Més o menys, a tocar del cal Fusteret (els Mobles Prat d'avui). L'església (3) donava al darrere a un carreró que pujava, costerut a collons (dit popularment), igual que els altres (2, 4, 5), fins a mig aire del tossal, a on hi hagué el cementiri vell, ben visible a l'entrada del poble per la carrerada que pujava de Granyena.
De fet, la casa que cap al 1963 els meus pares compraren a l'una punta del carrer de les Eres, fou de les primeres que s'hi aixecà, just a la corba que hi fa el carrer cap a la carrerada. La caseta, de planta baixa, amb jardinet reixat, molt boniqueta, encara hi és, amb el magatzem al darrere que la mecanització imposà en lloc del corral. Aquests dies se n'està pavimentant el carrer del darrere, que donava als horts. A preu desorbitat per als veïns, tot s'ha de dir (i algú ho havia de dir).
Els grans canvis, per a bé i per a mal, vindrien al tombant del XX al XXI amb la construcció desbocada, que va comportar l'aparició de nous carrers, de blocs, d'adossades... que han més que triplicat la població del poble. Ho deixo aquí, per avui, sense altres valoracions.
