 |
| 1992. Miquel Pueyo. Diari «AVUI», de 27 de desembre (AdG). Retrat del nostre actual Paer en Cap, aleshores un jove intel·lectual, professor universitari i d'incipient carrera política. |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu). Un jove Miquel Pueyo que llavors començava la seua carrera professional com a docent, va veure guardonat aquest treball, que significà el tancament de la qüestió del 'leridanismo' i l'impuls de la capitalitat lleidatana de les comarques de Ponent. Els joves agafaven el relleu a les aportacions dels més bregats, Vallverdú, Lladonosa, Porta, Farreny, Miquel, Sistach, i tutti quanti, que havien obert el contraatac als intents del règim franquista (espanyol) de despenjar el territori de la resta de Catalunya i annexionar-lo al Valle del Ebro... Un parell d'anys abans, i mentre un servidor feia el COU, vàrem tindre'l com a substitut al Màrius, en una de les primeres feines com a professor, i devia tindre poc més de mitja dotzena d'anys més que nosaltres, els alumnes. Després el retrobàrem al Roser. Jove, vital i amb les idees clares, esdevingué per a molts de nosaltres, un referent de compromís amb la llengua i el país. Mirat amb perspectiva, després dels anys, tot sembla que hagi tingut un fil, des d'aquells anys primerencs fins i aquella recerca de l'ànima col·lectiva i nacional dels lleidatans, fins ara que ha esdevingut el nostre Paer en Cap, oi? |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu). La breu ressenya biogràfica de l'aleshores jove autor a la contraportada. La col·lecció «Llibres a l'abast» funcionà en aquells anys com una autèntica estructura d'Estat, amb publicacions d'autors nacionals i internacionals de prestigi sobre temes molt diversos de ciències socials, literatura, filosofia, etc. Havia estat inaugurada al 1962 per «Nosaltres, els valencians», de Joan Fuster, i al 1964 s'hi publicà el best-seller de la col·lecció, «Els altres catalans», de Francesc Candel. |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Diari «AVUI», de 9 de desembre (AdG). La composició d'un jurat realment de prestigi per al VII Premi Xarxa d'Assaig, amb què fou premiada l'obra. La remuneració, prou interessant en aquells temps en què un quart de quilo (250.000 pta) eren encara molts diners. |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu). Josep Vallverdú en signava el pròleg. Ell mateix des dels anys 60 havia estat un dels primers a denunciar «les persones que dirigiren la vida social i cultural de Lleida en els primers anys de postguerra i que instal·laren una mediocritat uniformada», i que Miquel Pueyo acabà de retratar en el seu assaig. Llavors, començada la transició al règim (espanyol) del 78, només algunes ments clarividents s'adonaren de «la parcial supervivència encara avui» (mitjans dels anys 80!) d'aquelles nocives actituds espanyolistes i feixistoides. Avui, gairebé quaranta anys després, ho sabem ja tothom del cert: ni a Catalunya ni a Lleida, els vells ressorts del règim dictatorial han desaparegut, només s'han ciutadanitzat, i continuen la seua croada alienadora i espanyolitzant, ara ja no geogràfica però sí nazionalsocial. |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu). Teniu el llibre a l'abast per a lectura completa a l'enllaç que donem. L'estructura temàtica de l'assaig: l'abast (II) centrat en els temps del franquisme i l'àmbit lleidatà, la Lleida capital del Ponent català (III), la repressió espanyola de postguerra (IV), les aberracions del leridanismo (V), les institucions culturals d'aquells temps amb el «Caliu Ilerdenc» i l'IEI al capdavant (VI), la disgregació de Lleida cap al Valle del Ebro (VII). El títol jugava amb la frase feta tradicional ni blanc ni negre, és a dir, ni una cosa ni una altra, en referència a una Lleida entre catalana i aragonesa, per tal de voler dir que sempre española, segons visió d'aquells dirigents de la Lleida sota dictadura franquista. |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», «IV. Autoritarisme, repressió i cultura», pp. 76-80. Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu). El capítol dedicat a la repressió franquista (espanyola) a la nostra ciutat, una època de «retorn dels aspectes més reaccionaris i irracionalistes de la vida social i política d'Espanya del segle anterior: les fórmules totalitàries, les ingerències militars i eclesiàstiques en la societat civil, el centralisme més asfixiant...» |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», «IV. Autoritarisme, repressió i cultura», pp. 76-80. Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu). Una persecució nacional de gran abast, tot amanit amb «la repressió cultural, la falsificació de la realitat, la difusió desvergonyida d'una ideologia cavernícola, la misèria moral d'una cultura encotillada o simplement suprimida, quan la seva llengua d'expressió no era la de l'Estat». En aquesta nova ensulsiada social i cultural, hi prengueren també part, per força, «organismes i personalitats... que la seva funció principal era... la mateixa d'un gos en una establia: ni fer ni deixar fer». |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», «IV. Autoritarisme, repressió i cultura», pp. 76-80. Col·lecció «Llibres a l'abast», núm. 189, Ed. 62 (Academia.edu). El col·laboracionisme d'una part de la classe dirigent local en aquesta tasca desnacionalitzadora és fenomen universal i ben estudiat arreu. A Lleida, «la nova classe dominant va estructurar-se a l'entorn dels administradors i funcionaris enviats per governar la província, de les autoritats eclesiàstiques, i d'una crosta autòctona d'arribistes, petits burgesos i, fins i tot, trànsfugues de l'antic electoralisme caciquista i de la Lliga». La llista de personalitats i institucions que en aquella Lleida morta es dedicaren a fomentar «l'allunyament [de Lleida] de les supervivències de la catalanitat cultural i fins i tot administrativa» serà desgranada pel treball en els dos documentats capítol següents. A la Lleida dels vuitanta del segle XX, encara pervivia en llocs de cert ressò social «més d'un lleidatà amb una significació cultural democràtica i catalana [que] envermelliria si... es retraguessin avui alguns textos seus de fa quinze o vint anys». Trenta anys més passats, alguns dels fills d'aquests surten desvergonyidament dels quarters d'hivern, sota la protecció de les estructures del (seu) Estat (des de la corona al poder judicial i policial) per tornar a embrutar l'essència nacionalment catalana no ja només de la nostra ciutat, sinó de Catalunya sencera. Ull viu, doncs! |
 |
| 1983. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Diari «AVUI», de 11 de desembre (AdG). L'elenc de premis de la Nit de Santa Llúcia d'Òmnium Cultural, amb Jaume Cabré com a Premi Sant Jordi de novel·la. Eren temps que a Argentina, l'esquerra arribava al poder i volia acabar amb la impunitat dels responsables del règim dictatorial viscut, derogant la llei que els amnistiava. A l'Estat (espanyol), ben a l'inrevés, passat de poc l'intent de cop d'Estat, es preparava la recentralització i s'assentaven les bases del pacte no escrit entre els poders de l'Estado (Corona, classe polític, casta econòmica, poder judicial) al servei de l'España eterna. |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Diari «AVUI», de 13 d'abril (AdG). La presentació de l'edició l'obra guanyadora a la mítica Sala Europa del carrer Ballester, amb un col·loqui amb Ernest Lluch, Josep Vallverdú i Josep M. Figueres. Després hi degué haver gintònics a pleret, costums d'època... |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Diari «AVUI», de 9 de maig (AdG). Una obra d'autor i tema lleidatà entre les més venudes del país aquella primavera. Cosa inaudita en la nostra història cultural i literària, crec. A Lleida, les dades arribaven de la coneguda Llibreria Guimet, als porxos de dalt de la Paeria. |
 |
| 1984. Miquel Pueyo, «Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols?», Diari «AVUI», de 17 de maig (AdG). Presentació al Cercle Comarcal Lleidatà de Barcelona, amb els mateixos tertulians que a Lleida. Pueyo hi reconeix la influència de mètode de Joan Fuster: «recordar els intents despersonalitzadors i potenciar els homes que els han contrarestat». Després de la guerra, Lleida passà de 40.000 a 25.000 habitants, prova de la magnitud del daltabaix històric. La dimissió de la burgesia (local i catalana) en favors del funcionariat arribat d'Espanya per al regiment de la cosa pública, acabaria d'ensorrar ciutat i país. Repassat el passat, sembla improbable un nou intent de disgregació de Lleida com a part constituent de Catalunya. La vertebració com a comunitat envigorida de les comarques del Ponent podia servir, segons Pueyo, com a «pont entre el Principat, la Franja de Ponent i el País Valencià, un pont que no s'ha aprofitat gaire i que ara encara és més difícil de passar perquè les fronteres que delimita l'actual Estat de les autonomies són molt més estrictes que durant el franquisme». El temps ha donat la raó a les paraules al nostre actual Paer en Cap, qui des de l'actual responsabilitat haurà de provar de refer algun dels pilans d'aquest pont. Si el coronavirus ho permet i amb permís (o potser no) del virus de la corona. |
 |
| 1992. Miquel Pueyo, «Llengües en contacte de la comunitat lingüística catalana», «Ciència i docència de la lingüística», Josep Bargalló Diari «AVUI», de 27 de desembre (AdG). Una important contribució de Pueyo als estudis sociolingüístics, en una ressenya de la mà de l'actual H. Conseller d'Educació. També amb bona visió de la situació, s'hi argumentava que calia deixar-se d'històries i baralles improductives (sobre el nom de la llengua), i guanyar la batalla de l'ús. Cosa que encara estem lluny d'aconseguir. |
 |
| 1989. Isidor Cònsul, «Lletres de Ponent», Diari «AVUI», de 20 d'agost (AdG). Alguns dels paladins de la primera reconstrucció cultural en clau nacional a la Lleida subjugada de la postguerra,en una foto dels anys 50. |
 |
| 1989. Isidor Cònsul, «Lletres de Ponent», Diari «AVUI», de 20 d'agost (AdG). Encara que fos article de ple mes d'agost, tota una pàgina dedicada a la renaixença cultural i literària lleidatanes en un diari d'abast nacional era un èxit. Durant aquells anys 80, s'anaren deixant enrere mentalitats acomplexades, i el sorgiment de noves empreses culturals fou constant. El desaparegut crític bellputgenc en fa un bon repàs al llarg de l'article. Tot començà amb la recuperació de l'Estudi General al 1968, llavor de l'impuls intel·lectual local dels 70 i 80, i amb l'asssaig (1983) de Miquel Pueyo, que tancà el debat absurd i estèril dels decennis passats, i obrí, per això mateix, la porta al futur. |
 |
| 1989. Isidor Cònsul, «Lletres de Ponent», Diari «AVUI», de 20 d'agost (AdG). Seguiren la creació del premi d'assaig Josep Vallverdú (1984), la col·lecció «Autors de Ponent» (1986-87) de Llibres del Mall, la refundació de l'IEI també amb Pueyo al capdavant, i les iniciatives editorials sorgides a la pròpia ciutat (Dilagro, «La Banqueta» de la Paeria de Jaume Magre, regidor). Potser hi afegiria la renovació del periodisme local, amb el diari «Segre», amb totes ses mancances, però manifestament millorat amb els anys i amb l'adopció de l'edició catalana (1997) i tot el seu grup televisiu. Dertament, la nòmina d'escriptors locals de gran volada no ha parat d'augmentar des de llavors, mentre que la influència de la UdL ha basculat més cap a la banda econòmica que cap a la cultural. Però, i és opinió personal, s'ha perdut aquella xispa iniciàtica de l'època disco ponentina, tenyida pel pas dels anys amb la pàtina de l'acomodament, la funcionarització i el viure bé, i la reproducció a escala local de les capelletes culturals a l'estil barceloní. Ei, potser m'erro. |
 |
| 1989. «Aproximació a una literatura perifèrica», David Castillo. Diari «AVUI», de 20 d'agost (AdG). La màgia literària dels «Bot de Pernes», la col·lecció «Les Telúries» de la valencina Ed.3i4, foren altres reivindicacions literàries ponentines. Acabarem amb la definició vallverduniana: «L'escriptor de Ponent és sempre una mica, no diré detonant, però sí brillant, enlluentit i enèrgic». Que sigui per molts anys! |
