 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Gàrgola del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat, convertit en Audiencia pels Borbons (espanyols) després de l'ocupació de 1714. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). De l'explicació de la necessitat estructural d'aquestes peces arquitectòniques a la descripció d'una colla de les més significatives, curioses i precioses. La mateixa fàbrica de l'art gòtic feu que les gàrgoles fossin imprescindibles per traure l'aigua de les teulades per camí més curt possible. La veu 'gàrgola' sembla de llunyans orígens onomatopeics, probablement agafada a través del francès (gargouille), que imitaria el repic del borbolleig de l'aigua a terra en caure. En alemany, Wasserspeier, o vomitador d'aigua; anglès, gargoyle (del francès), i en italià, derivat de doccia 'dutxa', doncs doccione, una dutxassa com si diguéssim. De manera més popular, se n'ha dit carasses, per la manera grotesca i distorsionada d'estrafer cares i figures, sobretot d'animals. «Prompte els arquitectes del segle XIII, conegueren que hi havia un avantatge considerable en dividir les caigudes de la pluja recollida sobre els edificis. Per ço les reduïren a un petit fil d'aigua que no podia malmetre les construccions inferiors. Se multiplicaren, doncs, les gàrgoles, i multiplicant-les se les pogué esculpir més fines, més esveltes, i els escultors s'empararen en aquestes pedres sortints per fer-ne un motiu de decoració dels edificis». Però per què s'imposà la moda de fer totes les gàrgoles com a carasses de lletjor? La resposta, encara que sembli mentida pels temps (de coronavirus) que corren, no s'ha establert amb certitud. Nasqueren, cresqueren i moriren amb l'art gòtic, i durant quatre segles a partir del s.XIII, aquestes carasses, figures sovint híbrides, fantàstiques i irreals, estigueren en ús arquitectònic. El cas és que la lletjor, per a l'home medieval, fou un atribut del dimoni, i lligada a la funció residual i expulsiva de les canaleres, s'aprofità per a la representació de l'imaginari medieval de l'irracional, la paor i la brutor mundanals. Al meu esperit, la vista de les carasses amb la boca sempre del tot oberta, per qüestions tècniques òbvies de desaiguar, m'ha semblat sempre espordidora, com una representació dels suplicis soferts pels condemnats d'aquesta religió ofegadora, invasiva, controladora, dominant, que fou el cristianisme medieval. És encara? Figues d'un altre paner que el d'aquesta empostada. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Classificació de les gàrgoles per tipologies d'imatges que representen. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). La gran varietat de gàrgoles i quantitat de gàrgoles dels edificis gòtics. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles simbòliques. Claustre de la Seu de Barcelona. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles simbòliques. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de dracs. Façana de la Seu de Barcelona. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles simbòliques. Claustre de la Seu de Barcelona. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de dracs. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de dracs. Claustre de la Seu barcelonina. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de dracs, les predominants a la Barcelona gòtica, gairebé el 40% de les que s'han conservat. Es poden distingir a primer cop d'ull per la presència d'ales, o bé de rat-penat o bé d'àguila. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de dracs. Claustre de la Seu barcelonina. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de dracs. Claustre de la Seu barcelonina. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de dracs. Claustre de la Seu barcelonina. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de lleons i àguiles. Claustre de la Seu barcelonina. Per a l'autor, i igual que les dels dracs, simbolitzaven feren malignes en l'esperit popular. De gàrgoles alleonades, a la ciutat, en compta 24, un respectable 10%, i la majoria molt ben afaiçonats. En altres casos, també són símbol dels evangelistes Sant Marc i Sant Joan. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de gossos. Contrafort superior de la Seu barcelonina. L'autor en compta 14 (sobre el 6%) i la gran majoria esculpits ben secs, «extremadament secs... puix a tots ells se'ls hi poden comptar les costelles, com vulgarment se diu». |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de gossos. Absis de la Seu barcelonina, aquest amb collar. |
 |
| 1898. «Les gàrgoles de Barcelona», Norbert Font i Sagué. (Fotos de l'autor i dibuixos de Josep Garriga) (Archive). Les gàrgoles de porcs. Claustre de la Seu barcelonina. Els tocinos s'han considerat des de sempre com a animals bruts i rastrers, com es demostra que el nom «s'aplica... a les persones que... no llueixen per lo compliment de les regles de bona criança. També se'l mira com a un animal golós, i per aquest motiu se'l fa servir de símbol dels qui tenen aquest pecat». En compta 8 (3%) sobre el total de conservades. El porc fora més aviat símbol de gola, i el senglar de fera demoníaca, com altres bèsties. |
