 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. Fundat al 1923 pels 'saltataulells' o dependents del comerç i de la indústria, de clara vocació reformadora i nacional (veg. viquipèdia), jugà els partits al camp de futbol que hi havia des de feia alguns anys al Camp de Mart, al peu del turó de la Seu Vella. És probable que la imatge sigui del servei d'honor a l'inici d'algun dels partits que s'organitzaven per la Festa Major, però no tenim a mà cap constància de la data ni del rival, potser algun altre dels clubs de la ciutat. S'hi observa bé el bastió de la Seu Vella que dona a Sant Martí. L'edifici que s'hi veu podria ésser el del parc dels bombers lleidatans d'aquell temps, que, si no m'erro, estigué instal·lat en aquella zona. |
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. El fet que hi hagués l'ensenya nacional a la tanca de la graderia potser ens podria portar als anys 30, un cop passada la dictadura primo-riverista (espanyola). Els Calaveres anaven abillats de rigorós color negre, amb la característica calavera amb ossos a sota, típica de la bandera pirata. Qui sap si el nom sorgí del fet que la majoria dels seus primers integrants eren, precisament, uns autèntics calaveres, joves solters (o no), molt sortidors i sense gaire seny. |
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. Detall de la graderia i de la tanca amb la senyera nacional. Sembla que la tanca és feta de fusta. S'hi observa el bonic detall de la nena asseguda damunt. En aquells temps, l'alè del públic era a tocar de la mateixa ratlla del terreny de joc. |
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. La vestimenta de l'equip, negra de cap a peus, amb detall de les sabatilles esportives i de les mitgetes. La sanefa blanca del coll de pic i de les mànigues curtes feia que el negre encara fos més contundent. [M'escriu Josep M. Ruiz Bernabéu: «En primer lloc felicitar-lo pel reportatge dels Calaveres. El jugador de la dreta a la foto de la sacada d'honor és el meu sogre Josep Bonet Miret, sobrenomenat el Rosset. En gairebé totes les fotos és fàcil de reconèixer-lo perquè solament ell tenia els cabells rossos. Salutacions». Us agraïm aquest retorn d'informació]. [M'escriu Josep Florensa Miret: «Equip històric a la meva família! En Lluís i Josep Florensa, el primer porter i el segon davanter, tots dos germans del meu pare, el també històric porter del Lèrida Balompiè, Leridano, UD Lérida, Tànger, Sabadell.... en Pere Florensa Martí, futbolísticament a Lleida era conegut com a 'Manotes'». Us agraïm aquest retorn d'informació]. Per posar-nos en antecedents sobre les primeres passes del futbol lleidatà, val molt la pena la lectura d'aquest article excel·lentment documentat d'en Vicent Macià (2012): |
Antecedents i orígens
«Situada a la comarca del Segrià i banyada pel Riu Segre, la ciutat de Lleida és la localitat més important del ponent català i de les terres de l'interior allunyades de la Mediterrània, la Terra Ferma, essent des de temps remots un gran nucli de comunicacions i més recentment de serveis que abasta no només l'àmbit provincial, sinó que estén la seva influència cap a terres limítrofes aragoneses.
«La seva connexió amb el futbol arrenca al 1903 quan el 14 de setembre, dins el programa de les festes i fira del bestiar de Sant Miquel, va ser concertat en els en aquells dies descampats del Camp de Mart situats a peus de la Seu Vella, una trobada d'exhibició entre concurrents desconeguts dels quals mai se'n va saber gran cosa. Anys després, concretament al 1910, es tenen notícies d'una segona escomesa amb l'arribada a la ciutat del jove navarrès Prudenci Manuel Azoz Arizcuren, modest futbolista format en el conjunt barceloní Salut Sport Club, qui va establir les bases per a la seva consolidació. En principi, resultaven estranys seus entrenaments en solitari al costat del Camp de Mart i, una mica després, un cop divulgats els secrets d'aquest desconegut esport, molt atractiu tant per als joves com per a soldats residents a la caserna veïna, els quals no van dubtar a sumar-se a aquestes pràctiques.
«Paral·lelament a aquests esdeveniments, un altre moviment esportiu es va anar gestant, però ara des de l'àmbit educatiu. Instal·lats a Lleida al 1895, els Germans Maristes primerament es van acomodar en un modest habitatge a la Plaça de Sant Joan per després, al 1901, construir el Col·legi de Nostra Senyora de Montserrat, espaiós recinte on es podia proporcionar ensenyament a centenars de nens. L'activitat física, en correspondència amb la seva doctrina, tenia un paper significatiu en el currículum, i el futbol en fou una activitat destacada que solia practicar-se als plans de Gardeny. Part del seu alumnat, després d'uns anys d'instrucció i sempre gràcies a la tasca del professor de gimnàstica Joan Manuel de Sales, al gener de 1913 van fer els seus primers passos futbolístics amb la irrupció de dos grups, denominats respectivament Català i Espanyol, formats per set jugadors cadascun, que corrien per Gardeny, i que van consolidar a les poques setmanes el Montserrat, primer club de la ciutat i llavor d'una associació esportiva que durant dècades seria una de les principals pedreres tant de futbolistes com d'aficionats.
«Tal com anaven avançant els temps, el futbol va anar convertint-se a meitat dels anys deu en un esport enormement popular. Al 1914 va tenir lloc la disputa d'una copa de plata entre les societats barcelonines Universitari F.C. i Internacional F.C. amb motiu de les festes patronals lleidatanes de maig, i al juny d'aquest mateix any sorgia el Club de Foot-ball Lleida, conegut també com a Associació de Foot-ball de Lleida, amb millors dots organitzatives que els col·legials i en un primer moment amb Manuel Andreu de president, mentre Carles Larrosa n'era vicepresident, Emili Pardinyes hi feia de tresorer, i Josep Vera i Josep Llorens eren vocals. Unes setmanes després, amb la incorporació de nous socis fins arribar a un total de seixanta, el club canviava el seu òrgan intern: Màrius Sol president, Sr. Armengol vicepresident, J. Verdú secretari, J. Franco vicesecretari, J. Salvat tresorer i Carles Larrosa comptable, i establien al terreny habilitat a la plana del Gardeny el seu camp.
«A partir de 1915 i des de l'Ajuntament, amb motiu de les festes de maig es va promoure la disputa anual d'un trofeu, sorgint en aquesta mateixa data el club de l'Associació Cultural Catalanista, partit de caràcter conservador vinculat a Unió Catalanista i al 1916 les societats Club Colonial, amb operaris de la Barcelona Traction, Light & Power, Ltd. participada pel Banc Hispano Colonial i comunament reconeguts com la Canadenca, que treballaven en la construcció d'embassaments i el Athlètic Metal·lúrgic, les tres amb activitat al Camp de Mart.
«La presència de diversos corrents polítics era molt habitual a principis del segle XX i el futbol, com a mitjà captador de joves, va ser un vehicle ideal al qual recorregueren diverses formacions. Al 1917 diversos jugadors del Athlètic Metal·lúrgic no van dubtar, d'acord amb alguns membres del Partit Republicà Radical, en constituir el C.D. Lleidatà. Encara més destacada fou l'actuació de Joventut Republicana, partit que va aixecar el 1918 al nord de la ciutat, a la carretera d'Osca, un important i modèlic Stadium denominat Camp d'Esports, dels més importants d'Espanya pel seu abast. Va costar al voltant de cent mil pessetes, amb camp de futbol, piscina, sanatori, velòdrom, camp de tir, pistes per a frontó i patinatge, a més d'un espai per a jocs infantils. El seu principal inquilí en fou el Joventut F.C., amb samarreta i pantalonets blau fosc, constituït al 9 de novembre de 1918 i debutant amb motiu de la inauguració del recinte l'1 de gener de 1919 davant del Centre d'Esports Cerverí (1-3 per als forasters).
Anys 1920
«El fervor que els aficionats lleidatans i els respectius d'altres localitats de la província sentien pel futbol van contribuir l'any 1920 a crear a la ciutat una delegació de la Federació Catalana. El comitè va assignar-hi dues categories en funció de la vàlua dels clubs, el Grup A i el Grup B, inscrivint els clubs locals en aquest organisme. L'efecte crida va ser immediat i nous clubs i penyes d'amics vinculats a diversos sectors van crear els seus propis equips, primer de forma aventurera, després de forma oficial. D'aquesta manera al 1922 van néixer el Dependents, organitzat pel sindicat català de comerciants, que després al 1923 va derivar en el club denominat F.C. Calaveres del C.A.D.C.I. (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i Indústria), i la Penya Esportiva Salvat, amb seu al bar del mateix nom a la Plaça de Sant Joan i filiació amb la Lliga Regionalista, partit conservador catalanista, que acabaria constituint el 8 d'abril de 1923 el F.C. Lleida, potent societat que marcaria una època.
«L'existència del Camp d'Esports i la radicalització d'ideals polítics va impulsar a la resta dels clubs a construir-se, si podien, els seus propis camps. D'aquesta manera la directiva del C.D. Lleidatà n'endreçà un al barri de Pardinyes, el Camp de la carretera de Corbins; després, el F.C. Lleida va erigir el seu a l'altre marge del Riu Segre al costat del curs fluvial, el Camp de Cappont. Les tensions polítiques entre els blaus del Joventut F.C. i els blancs amb punys i coll vermells amb pantalons blaus del F.C. Lleida es van manifestar en diverses ocasions dins i fora dels terrenys de joc, i calgué que en més d'una ocasió el Comitè provincial actués per resoldre tals desavinences amb sancions econòmiques.
«Durant la temporada 23/24, dins del Grup A lleidatà, va esdevenir-se un fet inusual al mes de març, que va arribar a oïdes de la Federació Catalana i va suposar un tràgic desenllaç per al Joventut F.C. Detectada una venda il·legal d'entrades per aquesta societat, el màxim organisme regional va sancionar el club amb una multa i el tancament del Camp d'Esports per un any. Disconformes els blaus amb la decisió, aquests van portar a la Federació als tribunals, tot i l'advertència dels federatius als dirigents del club abans de celebrar-se l'acte de conciliació que, si no retiraven la denúncia, serien expulsats. La directiva republicana, ferma en la seva resolució, no va moure fitxa per un càstig que estimaven massa sever: el club resultà expulsat i els directius inhabilitats a perpetuïtat. Finalment, dictada la sentència, els republicans van ser readmesos, però mai no van arribar a ser els d'abans.
«En la campanya 24/25 el C.D. Lleidatà va passar a ser denominat C.D. Juli Cèsar, i tant Joventut F.C. com F.C. Lleida van començar una lenta decadència producte del professionalisme marró, que va deixar-los molt tocats a tots dos, especialment als blaus republicans, els quals llavors van concentrar tota l'energia en una poderosa pedrera formada per vint clubs infantils, mentre els blancs fitxaven jugadors forasters. La penosa situació econòmica de tots dos va anar de mal en pitjor i entre 1926 i 1927 des de la premsa es va incentivar la fusió de tots dos. Tot seguit els respectius directius emprengueren unes negociacions que mai van culminar en acord. Les diferències polítiques, gairebé insalvables i excusades en una cosa tan banal com l'elecció d'un nom que fos del gust de tots, es van imposar lamentablement a l'interès del futbol lleidatà en general i si al 1927 va desaparèixer el Joventut FC, un parell d'anys més tard ho va fer el FC Lleida.
«No obstant això la ciutat no es reduïa a aquests dos clubs; hi havia molt més pòsit. Una de les principals fonts d'on rajaven gran quantitat de jugadors era l'àmbit educatiu. El marista Col·legi de Nostra Senyora de Montserrat havia estat pioner amb la constitució del primer club i, de les seves arrels, va nàixer al 1925 la A.E.M. (Associació de Exalumnes Maristes), que va comptar en aquesta data amb una societat denominada Clavé F.C. la qual, al poc temps, va adoptar en 1927 el definitiu de A.E.M. i que jugaria al Camp de la carretera de Corbins.
«També en el món pedagògic altra institució va resultar fonamental, el Liceu Escolar, col·legi amb moderna doctrina fundat al 1906 vinculat a la Joventut Catòlica, que va arribar a posseir un gran centre educatiu a l'Avinguda del Blondel, molt pròxim a la seu de Joventut Republicana i un terreny per a l'activitat esportiva a la carretera de Saragossa, el Camp Escolar, on un professor d'educació física, Antoni Sabater Mur, va ensenyar l'esport de la pilota a centenars d'alumnes fins al punt de ser requerit pels republicans per organitzar, prenent com a base el Camp d'Esports, campionats anuals per a infantils. De la seva tasca van nàixer l'Esportiu F.C. i el Catalunya F.C. que després es van fusionar com a Catalunya Esportiu F.C., el Camps Elisis F.C., el Mercuri F.C. o l'Ardits F.C., tots ells de grat record per a molts aficionats d'aleshores.
Anys 1930
«A principis dels anys trenta, el Comitè Provincial de Lleida, dependent de la Federació Catalana, era tot un èxit amb la presència de multitud d'afiliats a totes les localitats que en nombre significaven el segon pel que fa a importància després de Barcelona. El gran inconvenient era, contra pronòstic, la singular absència de clubs de la capital del Segrià.
«Desaparegut el F.C. Lleida, al 1930 el qui va ser secretari d'aquesta societat, Joan Solé, va constituir al costat d'altres aficionats un club poliesportiu, el Centre d'Esports Lleida, fent ús del Camp d'Esports i formant entre les seves seccions, un club de futbol, que el 1932 va acabar donant-se d'alta a la Federació Catalana per competir en el campionat provincial. Conclosa la temporada 32/33 aquesta secció necessitava aire propi per respirar i, després de consensuar la seva decisió amb els directius del C.d'E. Lleida, es va independitzar constituint-se en F.C. Joventut per militar a Segona Categoria Ordinària durant la campanya 33/34, torneig després del qual va trobar molts problemes i que acabà en desaparició al poc temps.
«Enmig de tanta frustració i projectes sobtadament inacabats, al 1935 va semblar recompondre la situació amb la constitució de dues noves societats que heretaven part de la història recent; d'una banda el Lleida Sport Club, presidit per Jaume Pirla, amb seu al bar Salvat i els que es van construir un terreny de joc més enllà de Cappont, al Camp de la Bordeta, vestint jersei vermell amb pantalons negres i, d'una altra banda, l'Associació Esportiva Lleida, formada per antics socis del F.C. Calaveres del C.A.D.C.I. presidits per Julià Mangrané i amb seu a la barberia Asarta i que, amb el pas dels anys, donaven peu a una segona generació de futbolistes jugant íntegrament de negre arrendats al Camp d'Esports. Tots dos clubs es van convertir en els màxims exponents del futbol lleidatà competint conjuntament a Segona Categoria Ordinària durant la sessió 35/36 fins que al juliol de 1936, com va passar a la resta de l'Estat, va esclatar la Guerra Civil.
«Durant el conflicte armat, posicionada Lleida en el bàndol fidel a la República, la ciutat va ser objectiu de l'aviació del bàndol nacional en diverses ocasions, tot quedant gravat l'atac del 2 de novembre de 1937 protagonitzat per l'aviació italiana que va deixar diversos centenars de morts, entre ells prop de cinquanta nens al Liceu Escolar. Presa la ciutat pels nacionals el 3 d'abril de 1938, la Falange Espanyola Tradicionalista i de les J.O.N.S. va passar a ocupar llocs significatius en tots els estaments convertint el Camp d'Esports, un cop finalitzada la guerra i retirat tot el parc automobilístic que ocupava les instal·lacions, en clar objectiu per als seus interessos, sobretot com a centre d'activitats esportives tant per a l'equip del SEU (Sindicat Espanyol Universitari) com per als altres organismes juvenils dependents del partit.
«La societat lleidatana havia quedat fragmentada en dos bàndols i, des d'un d'ells, promogut pels Germans Maristes a través de la seva associació d'exalumnes, on cal destacar la tasca del Pare Gabriel Castresana amb la cessió de les dependències del Col·legi per dur a terme les reunions, es van intensificar a l'abril de 1939 les negociacions amb antics dirigents dels diferents clubs existents al 1936 per dotar la ciutat d'una nova societat futbolística que la representés a nivell federat. Els exdirectius de l'A.E. Lleida i Lleida SC, conscients que no podien sobrepassar les purgues establertes pel Consejo Nacional de Deportes, van delegar la seva confiança en els maristes i cediren part dels seus jugadors en actiu, mentre els col·legials hi posaven el Camp de la carretera de Corbins, propietat de l'empresari Antonio Torres Panadell. Així va constituir-se el 22 d'abril el Lleida Balompié-AEM» (traduït de la futbolteca).
D'aquí al naixement de la Unió Esportiva Lleida, al 1947, la història del futbol lleidatà, i de tot Catalunya, entra en una altra època, de dolorós record social, cultural i nacional.
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. El servei d'honor de la dama convidada. Una altra vista del terreny de joc del Camp de Mart, cap a la banda de baix, gairebé tot revoltat de xops. |
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. Detalls de l'equipamenta dels equips i del camp de futbol al peu de la Seu Vella. |
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. Fotografia de l'equip, aquí amb l'escut ben gran al centre del pit. |
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. La calavera de l'escut havia per força d'ésser blanca damunt de la samarreta negra, però a l'uniforme del porter era a l'inrevés, negra sobre fons blanc. |
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. L'equip dels saltataulells retratat amb un trofeu. Destaca el maletí de l'entrenador, a on s'hi veu amb netedat el nom i escut de l'equip. |
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. Detall del maletí amb l'escut. |
 |
| 1930 ca. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. Un dels futbolistes de l'equip, amb la tanca de fusta de la graderia del Camp de Mart. Tan de bo en poguéssim saber el nom! |
 |
| 16-03-1929. FC. Calaveres, «La Vanguardia». |
 |
| 29-04-1936. FC. Calaveres, «La Vanguardia». |
 |
| 1935. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. Festa Major de Maig. El partit de festa major el disputaren el FC Calaveres, campió amateur de 1935, amb un equip de l'Escola del Treball, al millor camp de la ciutat, el de la Joventut Republicana.  1935. F.C. Calaveres, CADCI-Lleida. A partir del setembre d'aquell mateix any en què s'havia proclamat campió amateur de Lleida, l'equip canvià de nom, i passà a dir-se A.D.Leridana o A.E.Lleida—Associació Esportiva Lleidatana. |
 |
| 2011. «Sense partit», Jordi Guardiola. Novel·la del periodista lleidatà que té com a protagonista l'Anastasi, un jugador del FC. Calaveres. |
«L'Anastasi Puigfarré, fill d'un forner del carrer Sant Antoni de Lleida, juga amb l'equip de futbol dels Calaveres, però el dia del gran partit, en què poden proclamar-se campions, se suspèn per l'aixecament militar dels feixistes de Franco. A partir d'aquí l'Anastasi i una àmplia colla de personatges reals i ficticis viuen i malviuen per culpa de la Guerra Civil espanyola i la trista i dura postguerra.
«Aquest és, de manera senzilla, l'argument que planteja el periodista Jordi Guardiola (Lleida, 1973) en la seva primera incursió en l'ofici d'escriptor. És la primera novel·la d'un professional de la comunicació especialitzat en la narració radiofònica de partits de futbol (14 anys seguint la UE Lleida i ara gaudint del Barça). Però també és el resultat del seu interès per la història recent, l'estima per la seva ciutat i un recull de vivències de familiars, sobretot del seu padrí Ramon.
«Sense partit, publicat per Alfazeta, és segons el seu editor Txema Martínez, una gran novel·la que combina el relat, amb la història àmpliament documentada, acurades descripcions de la vida lleidatana i de la ciutat i aportant diàlegs amb el lleidatà que es parlava (i alguns encara utilitzen), allunyat del normatiu o estàndard. Per Martínez, 'inclou passatges d'alta literatura', segons va dir dijous durant la presentació del llibre a la Casa de la Volta de la Seu Vella amb més de 120 persones que van omplir aquesta redescobert espai.
«Guardiola va explicar que va començar a escriure per divertir-se i com un repte per veure si era capaç d'articular un relat prou digne. Després d'una dècada d'anar fent escrits, Alfazeta va apostar pel projecte de Guardiola. L'autor també va explicar que hi ha una gran part de personatges i situacions de ficció, però emmarcats en un moment històric i amb personatges locals reconeguts, destacant-hi Víctor Torres, Lluís Companys, Eduardo Aunós o Antoni Creus Pacheco, futbolista i després massatgista i tota una institució a la UE Lleida.
«Una descripció, una aventura i un homenatge als lleidatans del carrer que van haver de patir una cruel i trista guerra a Lleida» (AVUI, enllaç).
 |
| 1939. «Lérida Balompié» — AEM. Escut de l'equip de futbol fundat a l'abril del 39, tot just acabada la guerra. La dictadura (espanyola) arrasava tota la tradició esportiva de la ciutat i del país, i calia subsistir per mitjà del franquisme local col·laboracionista. |
