|
1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
A l'obrador dels torrons, ell amb el porgador triant les avellanes i ella batent les clares d'ou, a punt per fer la barreja a la caldera damunt del foc.
Torronaire, torronera, a cada ull tens un estel i als llavis una cirera que tapa un potet de mel.
|
|
1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
L'autor de l'article troba referència dels torrons de mel d'Agramunt en un tractat de 1847, «Tratado completo y práctio de Confitería y Pastelería», amb la recepta corresponent, cosa que testimonia que ja eren coneguts i apreciats. L'avellana era del Camp de Tarragona i la mel, això sí, del Montsec. A vegades, també amb ametlla. |
A Agramunt tot l'any
fan torrons les noies,
torrons d'Agramunt,
menjar de la glòria:
no hi ha res tan fi
ni dolçor tan bona.
El sistema d'elaboració era el tradicional: amb paciència i bona mà. Mel a la perola i que bulli, després remena que remenaràs durant dos hores i mitja, apagar el foc i temperar per afegir-hi unes quantes clares d'ou ben batudes. Afegides a la caldera, tornar a posar-hi foc ben viu i remenar dues hores més! Fins que s'obtenia una pasta prou espesseïda per afegir-hi l'avellana. De seguida, abuidar la barreja sobre la taula per tallar les peces, rodones però també quadrades, al pes, empaquetar-les i llestes per vendre!
|
1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
La confecció de les 'coques', els típics torrons rodons (i quadrats) de mel i avellanes agramuntins.
Dels rovells no se'n feia res en el procés d'elaboració dels dolços, però eren aprofitats per fer bons berenars per a la canalla i els gran, amb uns granets de sal i per sucar-hi pa...
La crònica era de l'escriptor tarragoní Lluís Bartran i Pijoan (1891-1959), de fortes conviccions catalanistes i catòliques, redactor a La Veu de Catalunya, fundador del Borinot, però que la guerra portà al col·laboracionisme amb el feixisme (espanyol).
|
|
1930. Agramunt (l'Urgell).
Revista «Estampa», núm. 154, desembre.
Remenar durant dos hores i mitja a foc lent el gran perol o caldera amb la dolça pasta.
La recepta dels torrons de mel i avellanes ja és present al manuscrit del segle XIV, Llibre de totes maneres de confits, aplegat dins el Llibre del Sent Soví. Cosa que testimonia que eren prou coneguts i populars arreu de les terres catalanes:
«Per fer torrons d’avellanes torrades amb mel i fer-ne tauletes, pendràs les avellanes i les torraràs; quan siguin torrades les faràs ben netes amb un troç de vidre i que siguin ben netes. Després pendràs la mel, tanta com n’hauràs de menester, en la proporció d’una lliura de mel per cada lliura d’avellanes, la posaràs al foc amb poc foc i la remenaràs bé, després la treuràs del foc i hi afegiràs un blanc d’ou (clara d’ou batuda a punt de neu) per lliura de mel, quan la mel sigui tèbia, i llavors ho remenaràs fortament una llarga estona. Ho tornaràs al foc i que cogui fins que sigui cuita, remenant sempre amb poc foc.
Per conèixer quan la mel és cuita és explicat al capítol de la pinyonada. (Per conèxer quan la mel és cuita, agafaràs la mel i la posaràs en una escudella d’aigua freda i aquella mel que hi hauràs posat s’ha de trencar com a vidre; així mateix n’hi ha alguns que la masteguen amb les dents, i si s’empega a les dents no és cuita, però si és cuita no s’hi empegarà, sinó que es trencarà com a vidre). Cuita la mel la treuràs del foc, agafaràs les avellanes les hi afegiràs i ho mesclaràs bé. després ho estendràs tot i en faràs tauletes de calent en calent de la mida que vulguis».
|
|
1930. Agramunt (l'Urgell). Revista «Estampa», núm. 154, desembre. Una de les fàbriques de torrons de la vila, que algun agramuntí-na podrà entretindre's a explicar-nos quina és. |
|
1930. Agramunt (l'Urgell). Revista «Estampa», núm. 154, desembre. |