[2640] «Ponent, cultura i lletres», 1990 (i)

 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

Tota una colla d'estudiosos i autors lleidatans col·laboraren en aquestes pàgines per definir l'estat cultural i literari de la ciutat de Lleida a 15 anys de la mort del dictador (espanyol). En aquells anys de pujolisme sociopolític, ja era clar que la llibertat recuperada no podia pas ser sencera (i, per tant, no era llibertat en majúscules, si és que pot haver-hi llibertat en minúscules...), i que la recuperació cultural, lingüística i nacional era tasca complexa. 

El primer article, d'en Manuel Lladonosa, en feia una retrospectiva històrica des dels anys de la dictadura, de la recuperació cultural i literària lleidatana.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

Més enllà de les iniciatives de resistència antifranquista, los anys seixanta i setanta tingueren com a protagonistes tot un conjunt de grups culturals i entitats cíviques que teixiren una destacada xarxa associativa a la ciutat, també en altres pobles ponentins, que empenyé la normalització nacional en aquells anys. A partir dels 80, aquella xarxa fou progressivament rellevada per «una nova generació intel·lectual, potenciada per les diverses instàncies educatives i culturals de la ciutat, formada, entre altres, per un bon segment de la nòmina d'escriptors joves, professors de diversos nivells educatius, originaris de la ciutat i de fora, promocions investigadores i universitàries recents i animadors culturals que poden contribuir notablement a la renovació de la vida ciutadana».

I, efectivament, així fou: els joves protagonistes d'aquella renovació van convertir-se en classe dirigent en pocs decennis, i la funcionarització cultural [sense cap sentit pejoratiu] ha esdevingut, des d'aleshores i passats ja més de trenta anys des d'aquella mirada del 1990, la tònica dominant de la gran majoria d'agents culturals de  Lleida i de Ponent. La llarga corrua de càrrecs i llocs directius o simplement empleats de l'administració a tots nivells que empeny la vida cultural n'és una constatació, la nombrosa nòmina d'escriptors publicats i en actiu n'és un producte verament feliç, i la inauguració recent del Museu Morera, una cirereta del pastís llargament esperada.

Ara els va arribant la jubilació: en aquest impàs ens trobem, sense (gaire) recanvi, sense moviments renovadors o rellançadors, tot just ara que ens creixen males herbes per arreu: lo neofeixisme europeu, americà i espanyol i el seu negacionisme històric, lo neonacionalisme repressiu judicial (espanyol), la pressió immigratòria incessant, los perills climàtics dels excessos empresarials, turístics i personals, la desaparició de la pagesia (i del seu món) rellevada per grans empresaris agrícoles i ramaders, la desferra del bonisme de la societat del benestar de les esquerres (pròpies i europees), la reculada lingüística (malgrat la mal anomenada immersió escolar), la victòria pírrica del procés independentista que ha anat de derrota en derrota per la repressió (espanyola) i les baralles internes... La crua realitat ens troba, a lleidatans i catalans, sense pas (impàs) o amb el pas canviat. Quan hi ha hagut força associativa calia conquerir les institucions, i un cop assolides, el múscul s'ha destensat o acomodat. Ei, potser m'erro. 

Els reptes són grans, molt grans: per una banda, la necessitat de decreixement econòmic controlat, de substitució del PIB com a mesura única del progrés comunitari, de retrobada socioeconòmica local de debò, d'abandó del globalisme universalista i de l'exacerbació capitalista...; per l'altra, tornar a reconèixer-nos en la història pròpia, compartir un projecte social de benestar i catalanista en una societat ara irreversiblement diversificada i no només catalana, abandonar el pes de la diglòssia lingüística i impulsar decididament i fermament la llengua com a punt de trobada de la vida pública, reconquerir Barcelona com a capital del país, promoure polítiques d'integració de la Tabàrnia sociològica, deslligar-se del políticament correcte per construir tots plegats un imaginari col·lectiu de futur republicà... Reptes encara poc formulats o no encetats ni a les nostres comarques ni arreu dels nostres països. 

Per acabar i perdoneu la llauna, la desafecció o allunyament del jovent de la vida cultural i política no és gaire bon senyal. Encara menys, si ens atenim a la gran baixada de la natalitat i el recanvi demogràfic derivat de l'arribada de nous nouscatalans. Per un exemple, als nostres pobles ponentins, sense excepció, la rigidesa urbanística (i les necessitats de benestar volgudes dels joves) provoquen actualment la fugida massiva dels autòctons i la substitució, en les cases velles i de segona mà buides, per nouscatalans arribats a la recerca de millors condicions de vida. Los nostres fills i filles encara no saben que, parafrasejant lo mestre de Sueca, tota política que no se facin ells mateixos serà feta... 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

Un dels enigmes a la Lleida del tombant de segle, segons Lladonosa: «Molts es pregunten per què la Universitat no té més ressò a la ciutat i al territori, per què no incideix més decisivament sobre els índexs de lectura, l'activitat de les entitats o el públic del teatre, la música, etc.» Així hem transitat decenni rere decenni... Allà on diu Universitat, posem-hi qualsevol altra institució cultural lleidatana... 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«Cultura i societat civil a Lleida», Manuel Lladonosa i Vall-llebrera.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

Sentencia lo nostre catedràtic historiador: «Convindria, per un altre costat i malgrat tot, no confondre la cultura amb la política cultural, ni els projectes 'ambiciosos' amb el 'màrketing'». O barrejar índexs de lectura amb rànquings de venda de llibres, que és lo que només sabem fer per Sant Jordi... o és que alguna institució ha promogut clubs de lectura per a adolescents per festejar lo dia del llibre i la rosa? Dic això per dir alguna iniciativa real i directa de les infinites que podrien haver-se fet des de les institucions conquerides, però picar pedra és molt cansat. Tenim alguna Història de la literatura lleidatana i de Ponent? Tenim alguna col·lecció de consens sobre los millors autors i les obres imprescindibles de la nostra terra? Els homenatgem com cal, o enguany hem passat lo cinquantenari del Mecanoscrit pedrolià com si ni lo llibre més venut de la literatura catalana no fos d'arrels lleidatanes? Del subestàndard lleidatà ja ni se'n parla...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

L'Aplec del caragol quan es feia al xoperal, a tocar del riu als peus del Pont Vell. La festa popular més gran i coneguda de la ciutat, que va passar a l'esplanada de la fira a on se celebra actualment encara, molt més organitzada, regulada i oficial...

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

Les plataformes culturals i literàries (in)existents en aquells anys setanta i vuitanta del segle XX, amb notòries i meritòries excepcions, com l'Ateneu Popular de Ponent. Sia la Universitat lleidatana sien les instititucions culturals oficials van quallar en uns temps en què començava a abandonar-se la militància i l'activisme i s'imposava la funcionarització que hem heretat i a la qual ens hem acostumat tots en aquest primer quart del segle XXI. 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

Quan fem una ullada enrere ens adonem de la ingent tasca endreçada. Però ocorre com amb los rèdits: qualsevol guany passat no garanteix rendiments futurs. Oi tant més ara, amb la societat capgirada com un mitjó per la base, mentre les institucions segueixen pensant la cultura (i la llengua) ben bé igual que fa deu, vint, trenta anys. Ni la coneguda i llarga manca de docents de llengua ha fet reaccionar ningú al món polític i universitari d'aquestes darreres dècades... 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

Sens dubte, lo Ponent literari s'ha guanyat un lloc en la literatura catalana del tombant al segle XXI, mai no prou reconegut per la capital del país. Però ara los nostres estudiants de batxillerat desconeixen lo significat i abast cultural i polític del mot Ponent.

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«L'Horta de Lleida: un desert en infrastructura literària», Esther Castellà, Josep Llop, Helena Mesalles, Antoni Miralles, Josep M. Pinós.

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

 Com diu en Xavier Macià a la introducció: «primer cal conèixer la pròpia història i la pròpia realitat, fer balanç de la tradició i comprendre el moment present». Tasques urgents a Lleida i a tot el país, a tots los nostres països. Ara no hi ha canvi de règim (lo 2017 no va poder ser), però els canvis socials, lingüístics i culturals són més profunds i transformadors que no van ser al 75. Cal agafar lo toro per les banyes, que diu lo refrany. 

1990. «Ponent, cultura i lletres»,

«Serra d'Or», núm. 370, d'octubre (BVC). 

Entre el pensament políticament correcte, és possible debatre avui sobre la immigració com ara fa trenta anys? S'és forçosament d'ultradreta per voler-ne debatre i regular-la? Es pot estar d'acord amb l'arribada d'immigrants i alhora desitjar una arribada no traumàtica (per al país de rebuda, però sobretot per a les persones que s'hi han de jugar la vida en condicions infrahumanes)? Es poden denunciar públicament casos d'abús de subsidis d'aquestes persones igual que denunciem los traspassos de llei de les persones autòctones? En definitiva, poden la política i la cultura parlar del que comenten totes les sobretaules familiars: lo fenomen sociodemogràfic més determinant en la història recent de Catalunya i resta dels nostres Països? Quan això no passa, i no està passant, i les esquerres encara no volen que passi per purisme i bonisme, llavors la resposta social es decanta cap a l'extrem, cap a l'altre extrem: és lo que veiem a les urnes de tot Europa i Amèrica, ben aviat a les nostres. 

«Ponent, cultura i lletres», 1990 (ii)