.jpg)
1962. Fraga, lo Baix Cinca.
La magnífica vista de la Fraga autèntica, que Jordi Viladric pintà durant la seua estada a la vila. Nascut a Fraga, era el fill primogènit del pintor Miquel Viladric, que hi residí abans de la guerra (del segle XX).
.jpg)
Anys 1900-1930. Fraga (lo Baix Cinca).
Foto acolorida (Lopontdeferro) de la vila fragatina, amb lo pont de ferro (que no pas del ferrocarril), inaugurat al 1883 i que substituí al bell però efímer pont penjant. Lo Cinca en tingué la culpa. Durant segles, i fins al XX, lo riu ha anat tombant pont rere pont, tots els que els fragatins aixecaven. De manera que decidiren d'alguna manera unir-se al riu: que tombo los ponts que vulgo, però els refarem de fusta amb la nostra maça, que els permetia de refer la part trencada subaquàtica de manera molt ràpida i eficient. Al 1938, no fora lo Cinca, sinó la guerra, qui tombaria aquest bell pont de ferro, de part de les tropes republicanes en l'intent desesperat d'aturar l'onada feixista (espanyola).
.jpg)
1883-1938. Lo Pont de Ferro, Fraga (lo Baix Cinca).
Gravat bellíssim des del marge dret del Cinca, amb la vila a l'altre costat del magne pont de ferro fragatí.
La frase feta deia: sembla la maça de Fraga, que alça pols davall de l'aigua. Recollida per Amades (1935), Refranys, Ed. Selecta-Catalonia, de significat figuradament escatològic: se deia quan algú se fotia un gran pet, sorollós i estrident, i es deia que havia semblat com un cop de la famosa maça (enllaç). No sé pas si algun padrí fragatí mos ho podria confirmar... ni si encara la frase s'hi sent a dir.
La maça de Fraga.
Heus-la ací, la maça, a l'entrada de casa de la vila, a on s'hi estigué molts anys.
Desconec si encara la hi tenen allà.
1845 i ss. Fraga, lo Baix Cinca.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
En aquells temps, calien quatre horetes de carro per atansar-se a Lleida. Lo poble era prou important, amb 800 cases, «y casi todas de 2 o 3 pisos de elevación, distribuidas en más de cien calles estrechas y pendientes, empedradas, aunque de piso algo incómodo». Les dos places més destacades eren les de Sant Pere i la d'Obradors, i una tercera, la del Cegonyer, «por medio de la cual atraviesa la carretera general». Fins després de la guerra, quan se faria la circumval·lació, l'N-II passava per dins lo poble.
Afirma l'autor que l'església parroquial s'aixeca damunt l'antiga mesquita sarraïna, en la qual església destacava un orgue «en el mejor uso». Tres antics convents mostraven ruïna des de la desamortització, i dos ermites dins la vila eren tancades. Emperò, el convent dels Escolapis oferia en la part del convent encara habitable un parell d'aules per a fer-hi escola a més de 400 xiquets! Fins i tot, hi havia una tercera aula de «latinidad», que interpreto com una mena de secundària a partir dels 10 anys. I encara dos aules més «en el local propio de las maestras» per a les 360 xiquetes del poble «en que se enseña a parte de las labores propias de su sexo, a leer, escribir i contar».
El cementiri ja havia sigut traslladat a fora vila, a uns mil passos de distància. També als afores «sobre una alturita» hi havia les restes de l'antic convent dels caputxins.
Ara bé, «lo que sí merece mencionarse es la antigua maza de Fraga, que según el adagio vulgar, inventado como para detonar el peso enorme de este gran martillo, se dice que saca polvo debajo del agua». La descripció de l'artefacte és clara: «este instrumento de formas idénticas a las de un mazo es de figura cuadrada, si bien tien más de ancha que de larga; está forrada de hierro y se empleaba...» Per a què s'havia d'emprar? Doncs per a refer lo pont de fusta cada cop que lo Cinca se l'enduia. A tal efecte, se muntava en un aparell format de dos bigues de molta alçada. Quan la maça era a dalt de tot, se deixava anar amb tota la força, sempre guiada entre les dos bigues, per picar contra l'estaca que calia clavar. D'aquesta manera, se n'avançava molt, a refer lo pont. Però en el temps que Madoz va publicar el seu Diccionario, la maça ja no se feia anar, atès que «el puente ha sido sustituido por uno colgado de mayor consistencia». Cosa que pocs anys després d'escriure's, se demostraria que no era veritat.
1845 i ss. Fraga, lo Baix Cinca.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
El riu també se feia servir per moure lo molí olier i un parell de fariners. Cita l'autor tres ermites esbarriades pel terme i quatre llogarets amb església pròpia: Mirasol (l'autor no va entendre Miralsot), Mont-ral, Torreblanca i Cardiel. La fèrtil horta fragatina no era pas com avui plena de nectariners i arbres fruiters, ans de vinya i auliveres, que n'eren els conreus principals. Tot i que, és clar, no hi faltaven pas fruiters ni hortalíssia. El fet que la part més gran de l'horta fos al marge dret del riu, convertia el pont en estratègic. Si no n'hi havia, com passava prou regularment per mor de les riuades, els pagesos (i animals) havien de travessar en barca, fet que dificultava i alentia la comunicació.
S'hi explica la necessitat del nou pont, que substituí el llarguíssim pont de fusta de vint arcades! Lo nou pont s'inicià a l'agost de 1845 i s'inaugurà a l'abril de 1847. Diu que era un dels més sòlids i elegants que hi havia a l'època: «se compone de un solo tramo de 600 pies de abertura entre los paramentos de los estribos, y es de hierro con fuertes tablones de madera sacada del Pirineo, y sólidos machones de piedra caliza de las canteras que hay en las inmediaciones de la población».
La població era eminentment agrícola, amb molta i variada producció. En destacaven, és clar, les figues! Molt ben comunicada i amb presència notable de menestrals (espardenyers, fusters... i xocolaters, diu), i de gent de lleis (escrivans, procuradors, advocats...). Un poble de molta vida i per on —sembla— hi circulava el diner.
.jpg)
1850. Lo Pont penjant sobre lo Cinca, Fraga (el Baix Cinca).
Genaro López Villaamil y Duguet, Museo del Romanticismo de Madrid (enllaç).
La pintura mostra un pont de tres trams amb dos pilans enmig de la llera, i no es correspon amb la descripció d'«un solo tramo de 600 pies» feta per Madoz. Ja ho hem dit i ho repetim: tampoc fou prou fort per a l'ímpetu
1845 i ss. Fraga, lo Baix Cinca.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Les fires tradicionals eren per Pasqua de Resurrecció i per Sant Agustí, a l'agost. Fins i tot hi havia botiga de «géneros para vestir». Acaba l'article amb un breu resum històric que remunta a la Gallica Flavia i al temps dels ilergets. Dedica més línies i èpica a la derrota d'Alfons I, que a la victòria i conquesta efectiva de Ramon Berenguer IV. Tampoc s'hi esmenta la parla pròpia i mil·lenària dels fragatins. Tampoc mai en cap altra vila, poble o ciutat inclosa a l'obra: l'adoctrinamento n'era part dels objectius.
1920 ca. Fraga, lo Baix Cinca.
Lo carrer Major, empedrat, amb els petits pedrissos al costat de les portalades per seure a la fresca. Lo retrato va causar molta sensació
1845 i ss. Partit judicial de Fraga, lo Baix Cinca.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Interessant quadre amb les distàncies (horàries, a ritme de carro) entre Fraga i altres poblets del partit judicial i les capitals. S'hi destaquen els dos rius importants que creuen aquestes terres: el Cinca i l'Alcanadre. Amb el reg que proveïen i la força motriu per alimentar molins, esdevingueren el pilar fonamental de l'economia del Baix Cinca, diòcesi de Lleida des de feia mil anys.
.jpg)
1845 i ss. Partit judicial de Fraga, lo Baix Cinca.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Fraga tenia cap a mitjan segle XIX 3.648 hab., repartits en 590 llars o caps de família, fet que fa una mitjana de 6 persones per casa. La seguien Bellver i Albalat de Cinca, amb poc més de mil, i Saidí, que no arribava als nou-cents.
(Cliqueu la imatge per veure-la més gran).
.jpg)
1930 ca. Fraga, lo Baix Cinca.
Lo vell castell fragatí. A la postal, hi apareix amb un nom gens popular, com a Castell d'Urganda, que és referència culta a alguna de les novel·les de cavalleries castellanes del segle XV i començament del XVI. Nom que algun il·luminat li va posar, a l'estil romàntic, sense encomanar-se a ningú. Com a residència del pintor Viladric, la foto remet a l'època anterior a la guerra, quan Viladric hi pintà els murals.
1901. Fraga, lo Baix Cinca.
«Anuario Riera» (BDH).
En cinquanta anys, el poble gairebé doblà la població, tot guanyant tres mil habitants i passant a 6.792. No poden estar-se d'anomenar les figues de Fraga, «que se exportan a los mercados consumidores del interior y a los países de América». De tots els càrrecs públics, probablement només l'alcalde era del país.
Disposava la vila de quatre cafès, un parell de funeràries, quatre espardenyers, deu botigues de queviures, un parell de fusters... Ja hi havia tres molins d'oli... i quatre advocats!
1901. Fraga, lo Baix Cinca.
«Anuario Riera» (BDH).
Més dades: escoles municipals de xiquets i xiquetes, tres estancs, tres farmàcies, quatre guarnicioners (per als estris que calia per vestir els animals de treball), tres molins fariners, quatre metges, sis merceries, cinc botigues de roba, veterinari, un parell de fabricants de cadires (majorment de bova), tres sastreries, sis perruqueries... Notari, procuradors... En fi, tot el que un poble gran, i amb calés, necessitava.
Això sí, els editors continuaven sense entendre el topònim de Miralsot.
1732. Lo vell pont de fusta de Fraga.
«Varios planos del puente de la ciudad de Fraga y su reducto de la cabeza de él,
y parte del río Cinca» (BVD).
Fragment del plànol a on s'aprecia la ubicació i llargada de l'antic pont de fusta. La major part de l'any, la llera era un sorral. Però quan els desgel o les pluges pirinenques descarregaven de valent, el riu abastava tot aquest ample llit. La força més gran del corrent impactava sobre el cap del marge dret, i allà sovint se n'enduia uns quants arcs.
