 |
| 1984. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene. Diari «AVUI», juliol-agost (AdG). ENLLAÇ AL TEXT A l'estiu d'aquells anys 80, el primer diari nostre de la post-postguerra i primer de l'època històrica del règim (espanyol) del 78, publicava als estius, en fulletó diari, una novel·la, se suposa que per entretindre els lectors sense fer-los pensar gaire en aquelles caloroses migdiades estiuenques. A casa nostra, però, eren dies d'anar a collir, tasca sobretot familiar en aquells temps. Arribats del tros, mentre esperàvem l'hora de dinar, la lectura del capítol diari era una refrescant tradició, al costat de la cervesa amb graciosa (a temporades fèiem aigua amb sidral), i una de les millors hores del dia. Sovint, les novel·les triades eren de gènere detectivesc. Com donant a entendre que, entremig d'aquelles calors, aquestes narracions eren lleugeres, no calia que ens fessin pensar i se'ns feien agradoses de llegir. Certament, sempre s'ha tingut la novel·la detectivesca, policíaca, espiesca, negra, com un subgènere minoritzat, tot i que per nombre de vendes i títols deu estar a l'alçada, o més i tot, que altres novel·les de temàtiques considerades més serioses. Però si una cosa aprèn el lector amb els anys, és que no hi ha subgèneres millors o pitjors malgrat la dèria classificadora (a la qual contribuïm per necessitats pedagògiques els profes), sinó bones o no tan bones obres. |
 |
| 1981. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene. Diari «AVUI», de 17 de novembre (AdG). De la ploma traductora de Josep Vallverdú, arribava a la nostra llengua després de gairebé un quart de segle de la publicació de l'obra original al 1958, la novel·la d'espies més 'divertida' del gran escriptor anglès. Era la setena obra que se'n traduïa: l'eclosió de la seua carrera durant la postguerra, per al nostre país plena de dolor profund i repressió ferotge, no afavorí una arribada més a temps d'un dels eterns candidats al Premi Nobel. L'obra era traduïda de l'any 1970, però no fou publicada fins onze anys després. Si bé el to sempre és ferm i formal, esperable en una trama espiesca a l'ús, el contrast amb el plantejament, les situacions i la intenció no deixa lloc a dubtes: en plena guerra freda, fent ell mateix d'espia al servei de Sa Majestat (britànica), s'hi fa una còmica befa dels serveis secrets, anglesos i de tot arreu per extensió, i del zel sense sentit, i de sa increïble credulitat, i dels informants desinformats, i d'espies que són gent de carrer, i d'imatges mal descodificades, i tota mena de situacions sense solta en un ofici, el de l'espionatge, tan secret i tan sensible per a l'equilibri geopolític i la pau del món mundial. L'acció transcorre durant l'últim any de l'era dictatorial de Batista, que funcionava a la pràctica com un estat més dels EUA sense cap dels seus avantatges. Fidel Castro i cia. entrarien a l'Havana l'any següent. Greene coneixia bé aquella Cuba proamericana on havia viscut algun temps, i també flirtejà amb la Cuba castrista. Amic personal de Fidel i de Gabriel Garcia Márquez, hi rodaria el film de la novel·la només dos mesos després del canvi de règim cubà aquell 1959. |
 |
| 1981. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene. Diari «AVUI», de 19 de desembre (AdG). L'esplèndida col·lecció «Biblioteca A tot vent», d'Edicions Proa. |
 |
| 1981. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene. Trad. de Josep Vallverdú, «Bibliteca A tot vent», 195, Ed.Proa. La característica edició carabassa amb la coberta. A partir dels anys 80 comença la incorporació del gruix de l'obra de Greene, fins aleshores bàsicament només disponible o en llengua original o a través de la llengua oficial del Estado. Les traduccions primerenques d'«El fons de la qüestió» (1967) de Pau Romeva, i la d'«El poder i la glòria» (1965) de Ramon Folch i Camarasa, de l'any 1965, n'obriren el camí en els anys foscos. |
 |
| 1959. «Our man in Havana», de Carol Reed i protagonitzada per Alec Guinness. |
 |
| 1992. «El nostre home a l'Havana», Graham Greene. Diari «AVUI», de 8 de setembre (AdG). La pel·li de la novel·la fou molt primerenca, filmada pocs mesos després de la publicació. En aquella Catalunya sotmesa, doncs, arribà molt més abans als cinemes que a les llibreries. I en la llengua, és clar, del nostre benvolent Estat. Ah, i en blanc i negre. La protagonitzà Alec Guiness, que amb els anys, es convertiria en l'espia preferit de tantes pel·lícules del gènere. La comicitat que presenta la trama de la novel·la té una certa explicació històrica: els serveis secrets sortien d'una guerra mundial que va decantar-se per la intervenció decisiva d'en Garbo i de la informació falsa amb què va enganyar la Gestapo sobre la data i el lloc del Dia D. Des d'aleshores, l'engany i la desinformació foren pràctica habitual de l'ofici. De manera que discriminar el gra de la palla es feu un objectiu gairebé impossible. Quan la informació procedia, però, dels naturals del lloc, saltaven totes les alarmes i la confiança dels serveis secrets en aquestes fonts era desmesurada. Per cert que Greene i el nostre Josep Pujol es varen conèixer a la Lisboa de la guerra mundial. Greene encara aportà una premonició: com si fossin míssils, els plànols d'una aspiradora serveixen al protagonista per aportar dades a l'MI6 i traure's d'aquesta manera un bon sobresou, que la filla és molt malgastadora. Amb això, s'avança a la immediata i real crisi dels míssils cubana amb què el president Kennedy toparia tot just tres anys després. Aquesta simplicitat en la motivació del treball de l'espia, que no es basava en cap ideal ni ideologia, sinó en la natural i planera necessitat de cobrir les despeses familiars, fou una altra de les grans aportacions de l'obra. En un món inflamat, com sempre, d'ultranacionalismes (estatals) i proclames pro- i anti- blocs, la defensa de les raons de l'home senzill esdevé una arma contra la manipulació. A mi, em recorda la riota que es recull en les nostres velles rondalles, en les quals un advocat o procurador vol enganyar un pobre i ruc pagès, que es presta al joc fent-se l'ingenu, però que acaba essent ell qui enganya a l'enganyador. Ep, i la novel·la l'escrivia un espia, suposadament o almenys fins feia poc, en actiu! La versió catalana de la pel·li fou passada per TV3 al 1992. No crec que n'existís cap d'anterior. Són els petits inconvenients d'una cultura sotmesa i minoritzada, oi? |
