Seguidors

20200225

[2093] Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella al Crist del Miracle de Sant Llorenç

Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

El característic Crist amb la mà abaixada, talla romànica venerada a Sant Llorenç, procedent, segons l'historiador Lladonosa, de la capella dels Santcliment, a l'extrem sud de l'ala est del claustre, i que hi era conegut com a Sant Crist dels Claustres (Josep Lladonosa i Pujol, Llum i fundacions pies a la Catedral vella de Lleida, dins El bisbe Ferrer Colom, la llum, els tapissos i les portades plateresques de la Seu Vella, Lleida, 1992).
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

La imatge hauria format part d'un davallament romànic, per la qual cosa mostra el braç caigut, per agafar-se o repenjar-se sobre alguna altra imatge, com s'aprecia en altres davallaments similars. 
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

El sant crist de la vella catedral lleidatana fou portat a Sant Llorenç des de l'ocupació de la Seu Vella al 1707 per les tropes borbòniques (espanyoles). 
Anys 1920. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida.

La imatge venerada des del segle XVIII a Sant Llorenç fou cremada en els aldarulls anticlericals de 1936. 
1892. Del Sant Crist dels Claustres de la Seu Vella
al Sant Crist del Miracle de l'església de Sant Llorenç, Lleida (Sol-Torres, UdL).

Sembla que el 24 de gener era el dia de culte principal al Sant Crist, amb «misa solemne a toda orquesta» al matí, i rosari cantat a la tarda. No cal dir que aquesta mena de religiositat, com és ben notori, ha passat a millor vida, a la vida de la història. Esperem que per no retornar mai més, i en castellà encara menys. L'església sempre ha sigut una de les vies de castellanització lingüística i espanyolització espiritual del nostre país, malgrat totes les excepcions que calgui citar, com ara en època franquista. I encara no n'ha demanat perdó.
Segles XII-XIII. Davallament d'Erill la Vall (la Ribagorça).
La reconstrucció de les figures romàniques trobades a començament del segle XX a l'església d'Erill la Vall, on el Crist s'hi veu en posició descendent de la creu, ajudat per altres figures de la composició. El Sant Crist lleidatà hauria pogut formar part d'un d'aquests quadres, que potser en algun moment, de tants com n'hi ha hagut a la ciutat, de guerres o setges, hauria quedat fet malbé, amb la sola pervivència de la talla del Crist. 


El davallament de la Seu Vella podria pertànyer a l'escola de la Vall de Boí, autora dels de Durro i Taüll (Els davallaments romànics a Catalunya i l'heretgia albigesa, Josep Bracons i Clapés, dins Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, I, 1998).