1980. «La Cendra», Guillem Viladot, Col·lecció Nova Terra, Ed. Hogar del Libro, 2a edició. Rependre un escriptor polifacètic, experimental i sorprenent com fou aquest agramuntí il·lustre (1922-1999), no és tasca fàcil. Hom pot sentir-se aclaparat per la nombrosa, variada i heterogènia producció literària d'aquest homenot de Ponent del segle XX.
Escriu Josep Miquel Garcia: «Viladot va deixar publicada una producció literària realment extensa, amb vint-i-cinc llibres de narrativa, amb obres de capçalera com Temps d’Estrena (1959), La Cendra (1972), Ricard (1977), Memorial de Na Nona (1983), Joana (1991), Carles (1994) o Ruth (2000)..., set contes infantils, dos llibres d’assaig, i, a més, les edicions de llibres de Poesia Visual, i la seva tasca d’articulista a Destino, la seva secció de la Finestra Induïda a El Correo Catalan, i els milers d’articles diaris a La Mañana, que va iniciar l’any 1988 i va mantenir fins uns dies abans del seu traspàs».
Com ho farem, doncs? Doncs res millor que començar pel començament, per allà a on vaig trobar-lo per primer cop, amb poc més de vint anyets complerts. Per això poso en primer lloc la portada de la segona edició, la que reconec entre els plecs de la memòria, la que em descobrí el món clos i mortificat d'una postguerra que, més enllà d'oïdes del que en deien els pares i els oncles, no només havia estat de passar gana, sinó que també havia sigut anorreadora d'esperit, ànima i voluntat.
Així ho resumeix Josep Miquel Garcia: «La Cendra és una novel·la que, ultra les seves qualitats literàries, té la d’agafar-nos
per sorpresa. Amb la veu d’una noieta que no acaba d’entendre ben bé allò
que conta, l’autor ens fa seguir les peripècies de la més gran tragèdia que ha viscut el
nostre poble. Però no es tracta simplement d’acostar-nos a la guerra civil per fer-ne
de cronista, l’autor ha anat més enllà. Ha traçat, amargament i, a vegades, amb uns
elements que semblen pintorescos, la tragèdia de la frustració, de la repressió sexual,
de l’autopunició que ha conformat els homes i sobretot les dones, educats sota el signe
del penediment.
Dins La Cendra el novel·lista s’ha atrevit a molt. S’ha atrevit a posar el dit a la
plaga de la mesquina moral imposada per la por, a la terrible plaga de l’adaptació al
medi ambient. Mai en la nostra literatura no s’havia parlat amb tanta tendresa, amb
tanta lucidesa de la terrible renúncia a la felicitat, característica dels nostres temps».
Avui que tothom esgrimeix el dret a ser feliç, que quan es pregunta al jovent què volen ser de grans, responen que sobretot feliços, que fins i tot el sistema educatiu preveu fer nens feliços més que no pas savis o crítics... saber que hi va haver una generació que va haver-hi de renunciar ens transporta als límits d'allò imaginable actualment, però que, tanmateix, fou cert i veritable. I res del que ha passat resta exempt de tornar a passar.
Ho hem notat des del passat 1-O en una part de la gent de la nostra societat: tendència a l'autocensura, ressorgiment del sentiment de por per les opinions, contenció en la manifestació de gestos comprometedors... Inicis i indicis de l'alienació interior que, com als temps retratats de La Cendra, deixa la persona reduïda a això: cendra i no res més. Potser les causes són diverses. Ara no és la religió (nacionalcatolicista), la que en comptes de servir l'home el vol destruir (Viladot dixit, i darrera ensenyança de la novel·la), però sí encara el mateix Estat (espanyol). De la mateixa manera que ens vàrem alliberar d'aquella ara toca acabar de desempallegar-nos-en del tot, del seu Estat.
|
1972. «La Cendra», Guillem Viladot, Ed. Nova Terra, 1a edició. |
|