 |
1913. El Soleràs (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista de la vila, antic domini de Poblet, amb una creu de doble braç. Ara fa un segle, grafiat com al Soleraç, però corregit després amb -s com a col·lectiu del topònim molt comú el Soler, solerars, terreny adient per a l'edificació.
|
 |
1913. El Soleràs (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La plaça de davant l'església, amb una típica tartana de l'època.
|
 |
1913. El Soleràs (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Al llindar dels mil habitants durant el pas del segle XIX al XX, ara fa cent anys la vila assolí son màxim grau de desenvolupament, que certificà la construcció cooperativa del gran molí d'oli de Cèsar Martinell. La ressenya fou feta abans de l'aixecament d'aquest gran temple solerassenc del segle XX.
«Lo seu terme quasi tot de secà, puix sols rega uns hortets a la part baixa de la vall, produeix gra, oli, poc vi, llegums i pastures per al bestiar». Vol dir pastures de garriga. Però ja amb aigua aconduïda amb diferents fonts públiques i la gran bassa típica dels pobles on sobretot s'abeurava el bestiar. Amb escola de nois i de noies, un molí de farina i dos d'oli, i a una hora per camí carreter de la Granadella. |
 |
1913. El Soleràs (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
El carrer Major, davant de cal ferrer, segons les eines amuntegades a les vores, una pollegana de llaurar a l'esquerra, un carro i diversos cèrcols de roda a la dreta. L'expectació per retrat fou total, i segurament el fotògraf hi disposà els figurants.
|
 |
Anys 1920-20. El Soleràs (les Garrigues).
Diversos detalls de la magnífica imatge, que retrata la vida popular, senzilla, del tot rural, de la vila i de les Garrigues de fa cent anys, amb diversos detalls com les padrines al balcó, la somera i la mula, la reparació de carros, el gos fidel que acompanya el pagès que ve de l'hort, les dones amb davantal o mocador al cap, les portalades rodones de gairebé totes les cases. |
 |
1935. El Soleràs (les Garrigues).
Tota la canallada de la vila, els xiquets a primeres files, les xiquetes i noies al darrere, davant la porta de l'església amb mossèn Ramon al mig. |
 |
1937. El Soleràs (les Garrigues).
Bitllets de 5 i 50 ctms. emesos per l'ajuntament durant la Guerra, amb un toc déco en el disseny, amb aquestes figures geomètriques centrals i la tipografia. |
 |
1938. El Soleràs (les Garrigues).
Els bombardejos feixistes sobre la vila, des del mateix avió italià, probablement al 25 de novembre d'aquell 1938, el mateix dia que les bombes caigueren sobre la capital garriguenca de les Borges. S'hi veu la carretera de banda a banda de la imatge, que és la que puja cap a Juncosa, i la que baixa cap al peu, que és la de Bellaguarda. Del poble, se'n reconeix el molí, a l'entrada del poble, el llarg i sinuós carrer Major, el nucli dels ravals a l'esquerra de la vila, i una taca blanca a dalt, que era la bassa del bestiar. |
 |
1939. El Soleràs (les Garrigues).
En acabada la guerra, torna mossèn Ramon. Ara la foto, a la plaça, darrere la font, probablement davant l'escola, incorpora dos grans rojigualdes a costat i costat, i a damunt la porta s'hi llegeix: «En la España de Franco no se blasfema». La repressió nacionalcatolicista feixistoide (espanyola) fou molt forta en els pobles de les Garrigues. La pau arribà per victòria dels uns i derrota dels altres. El meu padrí Daniel, retornat de l'estada a la presó per rojo i separatista, havia d'anar cada divendres a la nit a portar dos pessetes a mossèn Ramon, per tal que no el tornés a denunciar i fer-se perdonar els pecats de republicanot. No cal explicar com costava de fer dos pessetes en aquells temps i alhora tirar endavant casa i família. Fins que no canvià el capellà al cap d'uns anys, no s'acabà aquest impost religiós als vençuts, que, a més, els volien humiliats. |
 |
Anys 1940-50. El Soleràs (les Garrigues).
La costa que puja cap al carrer la Bassa, sense asfaltar. A baix a la plaça, davant l'església, hi parava l'auto de línia. A les parets, les antigues argolles per lligar la mula, reconvertides per penjar-hi les galletes de la brossa. Llavors, encara que ara sembli mentida, l'escombriaire passava casa per casa.
|
