2016. La Bretxa de Roland, Góriz (Ordesa, Sobrarb). Tres dies fabulosos tombant amunt del Canó d'Ordesa, fins als peus del Mont Perdut, al refugi de Góriz, a gairebé 2.200 m. per tal d'assolir la Bretxa de Rotllà (2.804 m.) al dia següent. La famosa escupidera del Mont Perdut enguany encara té bastanta neu, i, per tant, la deixarem per una altra ocasió. Tot i que anem ben fornits de grampons i piolets, tanta neu no està feta per a nosaltres.
La vall d'Ordesa està preciosa de cap a cap, però en arribar a la Cua de Cavall, la vessant de solana és plena de coixinets de monja florits, aquesta mena d'argelagues d'un groc intensíssim en contrast amb el verd relluent dels prats. La pujada del primer dia fins a Góriz la fem per les ziga-zagues del Pas de les Mules, per evitar les Clavilles de Soaso carregats amb la motxilla. Una ruta espectacular, amb vistes magnànimes per avall a Ordesa i cap amunt al Mont Perdut.
Al refugi de Góriz ja li toca renovar-se, cosa que no impedeix que estigui ple de gom a gom, i revoltat d'un campament de tendes. El menjar, molt correcte: molt millor el sopar que l'esmorzar, més justet. Les lliteres, prou còmodes... i caloroses en aquestes nits. Allò més plaent: fer-te una cerveseta (3€) a la terrassa, prenent el solet, amb vistes privilegiades.
L'endemà, direcció Bretxa de Rotllà. Un espectacular tall a la serra de 40 m. d'amplària per 100 d'alçada, que separa l'Aragó de la Gavarnia occitana, i que llegendàriament s'atribueix al nebot i paladí de l'emperador Carlemany. En ésser nomenat cavaller va rebre l'espasa dita Durandal, que l'acompanyaria en totes ses gestes. Després de lluitar contra els sarraïns de Saragossa, l'exèrcit franc tornava per Roncesvalls cap a França i fou objecte d'una emboscada per part dels bascons (altres cançons diuen que de part dels sarraïns a qui s'havia venut el traïdor cavaller cristià Ganeló). Abans de morir, Rotllà va voler fer perdre la seua espasa virtuosa perquè ningú no se la pogués quedar. Per això va donar un gran cop contra la roca de la muntanya, tan gran que va obrir-hi la Bretxa, però no es va pas trencar, sinó que fou recollida per l'arcàngel Miquel, el cavaller celestial.
La ruta passa pels peus de tots els cims del Marboré al llarg dels sis quilòmetres fins a la Bretxa. El paisatge és gegantí, la mesura humana diminuta. Trobem a l'obac del Casc encara molta neu, gelada de bon matí, i decidim abandonar el Pas dels Sarrios, i pujar per entremig del rocam de l'antiga morrena del circ, més amunt convertit en una immensa tartera amb una pala final de neu, més assequible. La Bretxa és molt freqüentada pels muntanyencs que pugen de Serradets cap al Taillon, ruta que en una altra ocasió ens plaurà de fer. La tornada cap al refugi no és menys espectacular: ara la llum de tarda il·lumina tot el Món Perdut, la tremenda Escupidera, les altres Serols i tots els altres colossos d'aquesta pètria megalòpoli al cim del Pirimeu, avui combinada amb un nítid i celestial blau cel. |