Seguidors

20140801

[790] Ascendeixo al Monteixo

2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
La gran i espectacular pala del Monteixo (2905 m), indret llegendari de la Cuita del Sol dels fadrins de la Vallferrera. Què no s'ha de fer per la més guapa de la vall!
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Ascensió al Monteixo (2905 m) per la vall d'Aixeus, després d'agafar la pista (aneu-hi amb compte si no porteu 4x4) que surt d'Àreu cap al Pla de la Selva i d'allà a l'aparcament del Pla d'Aixeus, amb sis llargues esses que us deixen a gairebé 2100 m. (aneu-hi encara amb més compte). Allà comença l'ascensió pel bellíssim bosc d'Aixeus.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Un cop a l'aparcament ho trobareu indicat. Una mica més de 800 m de desnivell en tres kilòmetres, bastant dret en molts trams. Segons el rètol, 1h fins a l'estany i 3h al cim. Nosaltres xino-xano hi emprem gairebé mitja horeta més (mapa: www.centpeus.cat ).
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Segons en Coromines, Aixeus és un mot provinent de dues arrels basques (etxe-ib, n'estalvio l'explicació evolutiva), que volen dir casa i aigua. És a dir, aquesta vall fou coneguda des dels temps preromans com la Casa de l'Aigua. I el mont més alt que tenia a la capçalera, doncs fou anomenat Monteixo (Mont d'Aixeus). A mesura que pugem, el neret es fa l'amo de la vall. Quina pena que la florida ja va de baixa!
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Arribats a l'estany d'Aixeus (a uns 2350 m), us reben una estació meteorològica, la Pica d'Estats al nord (tot i que durant la part alta de la pujada a la vall ja us acompanya), i el circ glacial d'Aixeus, format amb tota perfecció, amb el Sentinella damunt l'estany, el Noris al mig, i el Monteixo a la dreta. En aquesta darrera foto, el Monteixo apareix al centre, just al damunt meu, però no es pot ascendir per la pala, molt dreta i pedregosa, sinó que cal vorejar cap al sud-oest. El camí és traçat i marcat amb fites. S'aprecia al prat de la dreta.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Un circ glacial ben format. Per arribar-hi, a la part de dalt d'Aixeus, se'n travessen les pedres de la morrena de la vall glacial que començava a formar-se. La manca de neus perpètues des de moltes èpoques enrere en degué la impossibilitar la formació.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Emprenem el segon terç de l'ascensió, que puja dret per un paratge lunar o potser marcià, ple de pedres esbocinades entre grans moles de rocs ferrenys o ferrencs, vull dir, de ferro.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Les fites del camí són abundants, però les trobem molt desfetes. N'anem refent les més malmeses. La veritat és que amb aquesta mena de pedruscall costa de fer-les aguantar.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Sempre entre aquesta llei de terreny, ens acostem al coll que dóna a Socarrats, ja a més de 2700 m.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
La vista ja és espectacular. Tot el Pirineu, des de la Pica al nord-est fins a les Maleïdes i l'Aneto al nord-oest. Tots i cadascun dels cims pallaresos davant dels ulls. I al darrere, una immensa, enorme punxa de blocs i pedres esberlades us espera.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
La paret nord que dóna al circ és inaccessible. En canvi, sembla una opció estudiable (en una altra ocasió) fer el tomb pels cims del circ i baixar per l'altre costat de l'estany d'Aixeus.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
De pujada costa veure les fites, ja que a contrallum es barregen amb el caos i el desordre de la pedruscalla i el rocam. Però hi són: hi ha un camí només arribar a la base de la piràmide, i s'enfila bastant dret, sense fer gaires esses cap a la dreta. Vigileu de no perdre-us-hi. Mentre anem fent pel senderó pedregós, aquest darrer terç d'ascensió encara és prou suportable.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Detalls florals de la pujada.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Una cresta petitona... i ja som al cim de la Vallferrera.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
En deixem constància retrats al costat dels estels de llibertat i assaborim llargament l'horitzó. Des de la vall de Tor i els cims andorrans fins als Besiberris, el Montardo, les agulles bessones dels Encantats..., i la majestuosa glacera de l'Aneto al darrere. Els mirem i remirem un cop i un altre, mentre fem l'obligat piscolabis reparador de forces. La banda més propera a Andorra fou terra de maquis, i per això el règim franquista espanyol hi construí uns quants búnquers dins del projecte, anomenat Línea Pirineos, de control ferri del territori per part de l'exèrcit franquista espanyol.


Les obres foren realitzades per soldats de lleva del Regimiento de Zapadores de Fortaleza núm. 1, 2ºBatallon, 1ªCompañía. Els anys 1968, 1975 i 1985 es porten a terme inspeccions de visita. (La Vall Ferrera. Recull d’història, geografia i cultura, escrit per Xavier Sudrià i Andreu, 2011. El CR-73 Monteixo consta de diversos assentaments a ambdues bandes del riu Noguera de Vallferrera. El búnquer que us proposem visitar es troba a la banda esquerra del riu (segons pugem d’Àreu cap al Pla de Boet). Els assentaments situats a la banda dreta són força més difícils de trobar, degut a la vegetació que ha anat cobrint els camps, però amb paciència es poden trobar. Per a poder visitar totes les construccions que hi ha a la zona us proposo que seguiu un track on hi ha els diversos waypoints de les posicions. 

2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Detalls florals de la baixada.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
I ara per avall. Ens n'anem a dinar a la vora de l'estany, que des d'ací dalt sembla un tros de paradís, amb son fort color de verd maragda. Aprofitarem la baixada per relatar la llegenda de la Cuita del Sol (convertida en cursa de muntanya al 2003, i enguany substituïda per la primera Milla Vertical), segons que escriu Pep Coll:
... sembla que la vigília de la festa major del poble, els nois solters feien una cursa fins al Monteixo, sortint de la plaça major coincidint amb la posta del sol i per tant es tractava d'arribar a dalt abans de que s'amagués el sol, el premi era elegir la noia amb la qual ballaria tota la festa major.

L’any 1989, quan m’empescava la trama i els personatges del relat L'home que corria més que el sol, poc m’imaginava que la tarda del 12 de juny de 2004, la colla de fadrins corredors de Malpui, amb el Quim de l’Aubach al capdavant, prendrien forma a la plaça d’Àreu, després d’haver dormitat al llarg de quinze anys dintre de les pàgines del llibre L’edat de les pedres, editat per Empúries. En arribar a Àreu i trobar-me aquell enrenou, tota aquella multitud d’espectadors i d’atletes omplint els carrers del poble, vaig tenir una sensació estranya. Una sensació diferent a la que pot sentir el dramaturg o el guionista, veient com per obra i gràcia del director, els personatges prenen cos i actuen dalt de l’escenari o davant la càmera. Vull dir, que els personatges al cap i a la fi, actuen, és a dir, fan veure que s’enamoren o que riuen o que moren, però en realitat es tracta tan sols d’una simulació. 
En canvi, els 180 corredors de la 1a edició que omplien com un ou la plaça d’Àreu no estaven a punt de simular que correrien, sinó que era de debò que suarien la samarreta costes amunt, tan aviat com l’ombra arribés a la ratlla que s’havia marcat al terra de la plaça. Sortirien corrent cap al Monteixo, amb la intenció d’arribar al cim abans de la posta del sol. Caldria superar en menys de dues hores i mitja un desnivell de 1.700 metres. El Feliu Isard, autèntic creador i mestre de cerimònies de tot aquell muntatge, em va demanar que adrecés unes paraules als participants. Volia que fes, va dir per convèncer-me, com el capellà d’un poble dels Alps de Suïssa que té el costum d’engegar un sermó abans que els participants surtin disparats muntanya amunt cap a les glaceres. No vaig gosar negar-m’hi i ja em teniu enfilant-me a la tanca d’un jardí que donava a la plaça, baladrejant amb un altaveu, si fa no fa aquestes paraules:
Bona tarda, corredores i corredors del sol! Aprofito l’ocasió que m’ofereixen els organitzadors de la cursa per parlar-vos en aquest moment tens de nervis i de concentració. En primer lloc, vull que quedi clar que jo no tinc la culpa que vosaltres avui hagueu de suar la cansalada muntanya amunt. Jo només vaig escriure una història, han sigut uns altres, els amics del Centre Excursionista de Lleida, els qui han volgut que els personatges de la història es convertissin en persones de carn i músculs com vosaltres. 
(font: http://aureli51.blogspot.com.es/2013/08/monteixo-cuita-el-sol.html ).
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Baixem tota l'estona de cara al Pirineu. Un mirador inacabable amb els núvols sobreeixint de la banda nord.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Més mostres florals de la baixada, amb més bones condicions de forta llum blanca de migdia per al retrat en detall.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Ens acomiadem de l'Aneto i ens fixem en l'objectiu, que la gana ja apreta
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
El paradís d'Aixeus. De seguida comprenem, i sense paraules, per què els antics moradors d'aquesta vall van dir-ne la Casa de l'Aigua.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
El banyet és obligat. La gelaor aguda. Un cop a fora, hom se sent refet del cansament i de l'esforç. Segons que deia la padrina, si a l'estiu us banyeu a la muntanya, a l'hivern no us refredeu al pla. Enguany ho comprovarem...

2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Una migdiadeta curteta després d'endrapar, i la darrera ullada: fins a la propera, gran Monteixo!
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
Detalls florals d'Aixeus.
2014. El Monteixo, la Vallferrera (el Pallars Sobirà).
La farga és una fornal on s'escalfen els metalls per forjar-los, molt típica per tot el Pirineu, composta essencialment d'un fogó especial i d'uns grans malls moguts per força hidràulica, per a l'elaboració del ferro i eliminació de l'escòria. Al DCVB, Francesc de Borja-Moll ens en fa una descripció molt acurada:
La farga catalana, avui desapareguda gairebé completament, s'estenia per tota la regió pirenenca, com ho demostra la toponímia, en la qual abunda el nom de La Farga, Farga nova, Farga vella, etc. 
Els elements fonamentals de la farga catalana eren el forn i els malls. En el forn es reduïa el metall per l'acció del corrent d'aire produït per la trompa i conduït por la tovera. El forn consistia en una cavitat en forma de piràmide truncada i invertida, amb les parets revestides en part de pedra silícia i en part de ferro: la paret adossada al piec del foc, que servia de punt de sustentació a la tovera, es deia les porgues, i la paret oposada a les porgues s'anomenava el contravent; una i altra estaven revestides de peces de ferro sobreposades; les parets laterals del forn es deien la cava i el lleteirol, la primera feta de pedres fogueres i el segon compost de dues peces de ferro empotrades a terra una mica més d'un pam. Els malls eren grans peces de ferro massisses, subjectades a l'extrem de grossos mànecs de fusta que anaven articulats a uns suports i es posaven en moviment mitjançant una roda hidràulica; un dels malls servia per a forjar el masser i l'altre per a estirar-lo en barres. 
El cap del personal de la farga era el foguer, encarregat de construir el forn, d'inspeccionar-lo abans de cada calda i de vigilar-ne l'alimentació i el funcionament. Els dos operaris que treballaven en el forn es deien els escolans, i tenien a les seves ordes dos ajudants; per a la feina del mall hi havia un maller i el seu ajudant; i per a donar aigua a la roda i picar el mineral, cada farga tenia un operari anomenat el picamena.