Seguidors

20210709

[2296] Lo Trabucador del segle XVIII

1747. Los Alfacs, Delta de l'Ebre.
«Alfaques near Tortosa in Valencia», Captain Doleman, London. 
Per fi ens hem decidit a fer pagar per visitar i acampar en aquest espai natural, i ja n'era hora. A tot Europa us heu de rascar la butxaca quan visiteu indrets protegits. No es tracta de cap mesura recaptatòria, sinó dissuasiva, per preservar-ne l'equilibri natural, degradat a força de turisme incontrolat durant anys. Sap greu pels qui sí que saben captenir-se i procedir respectuosament en la natura, que sabran entendre la urgència de la mesura, i que esperem que s'estengui arreu, del mar a la muntanya, de l'Ebre al Pirineu. 

El plànol d'aquest oficial anglès ens dibuixa la badia dels Alfacs, llavors dominada per una torre de guàrdia, o ràpita, amb la bilabial original ensordida. De l'àrab ribat,  رباط, fonda, hostal, una ràbita «era, en els primers temps de la conquesta musulmana del Magrib, un recinte fortificat (o un bastió a la costa destinat a protegir l'àrea i descoratjar els enemics d'atacar per mar) edificat als confins de les zones frontereres que servia per a protegir les rutes comercials, però també per a difondre l'islam. De mica en mica, a més de funcionar com a allotjaments per als viatgers, aquests fortins es van convertir en refugis per als místics dedicats a l'oració i a l'estudi, però també dels monjos guerrers. En aquest sentit, són potser en l'origen dels primers corrents del sufisme», s'escriu a la viquipèdia.

1747. Los Alfacs, Delta de l'Ebre.
«Alfaques near Tortosa in Valencia», Captain Doleman, London. 
Destaca al plànol el fet que tota la barra, que encara que no prou ben escalada, fa i feia entre cinc i sis quilòmetres, era definida com a swampe, o sia, terra molla o pantanosa, cosa que vol dir que sovint el mar la devia cobrir, com encara passa avui. Com en els dies que l'aigua i l'arena es confonen, barregen, fusionen, sota els peus del caminant descalç i solitari.

Llavors, però, no corrien a refer-la amb camions bolquets i caterpillars: això són invents de l'homo modernus, i ja no en dic res més, per no dir-ne paraulotes. Enllà del trabucador, a la punta de la banya, l'arena ja sobresortia de l'aigua, com encara avui podem constatar-ho. Aquesta característica forma de barra o mandíbula donà nom als Alfacs, «probablement de l'àrab fakk, mandíbula, barra, gola», amb primeres documentacions al segle XVI. Encara ara, popularment, parlem de la barra o barres, per referir-nos a la mandíbula, nom més tècnic i del tot desconegut de la gent illetrada, la majoria. «El català Alfacs i el castellà Alfaques es refereixen generalment o sempre als de Tortosa, bancs de sorra que formen les goles de l'Ebre i l'entrada del famós Port Fangós de l'Edat Mitjana (en què el delta a penes existia, ço que explica que els nostres grans cronistes no parlin d'Alfacs)». Si hi hagués hagut ja un port natural, les Cròniques medievals, del Llibre dels Feits a la del Rei en Pere, passant per la de Desclot i Muntaner, el citarien a tort i a dret.

Com és possible, però, que en data tan tardana, anys —segles— després de la reconquesta d'aquests rodals, aparegués un arabisme topogràfic? Resposta del savi etimòleg: «Que Alfacs no aparegui en fonts catalanes fins al segle XVI o més tard, i en portugueses fins al XVII, és clar que no contradiu aquest supòsit, perquè el nom devia existir des de l'Edat Mitjana, però amb un caràcter local que no el feia a propòsit per aparèixer en narracions conservades... Alfacs ha de ser anterior al començament del s. XII, en què Tortosa i la seva zona van ser reconquerides definitivament i quasi del tot repoblades». La persistència de moriscos fins a l'expulsió del XVII potser també va influir en la conservació del nom fins que la barra fou començada a trabucar per l'Ebre cap als inicis de l'Edat Moderna». 

La construcció massiva de pantans, i algun dia en direm criminal, a l'Ebre i afluents, com bé sabem, ha privat la recepció de sediment al Delta, i l'afermament del trabucador, que ha estat retornat a l'estat de fa dos-cents cinquanta anys, amb contínues inundacions. 

1747. Los Alfacs, Delta de l'Ebre.
«Alfaques near Tortosa in Valencia», Captain Doleman, London. 
Més avall de la Sènia, hi veiem Vinaròs i Benicarló. A l'inici del trabucador, una altra torre de vigilància, diria que la de Sant Joan si no m'erro, protegia l'indret. El trabucador degué rebre'n el nom pel fet que era l'indret a on l'arena i sediments de l'Ebre eren descarregats, que aquest n'és el sentit, com en l'expressió del carro de trabuc. Segons Coromines, trabucar tingué també una accepció bèl·lica medieval: el trabuc fou una mena de catapulta per disparar pedres en els setges i atacs a les ciutats murallades. 

La torre de la Ràpita encara no era poble. Però en aquell terreny àrid fou imprescindible per al dibuixant militar, assenyalar que allà hi trobarien un bon pou d'aigua, per a provisió de la flota. El poble de Sant Carles encara no s'hi havia format, i no arribaria fins a la segona meitat d'aquell segle, amb la decisió del rei (espanyol) Carles III de construir-hi un gran port, dels més segurs i notoris de la Mediterrània occidental. Sort que el projecte no tingué continuïtat, i això ens preservà bona part del Delta a les generacions posteriors.  A veure si la nostra és capaç també de llegar-lo prou regenerat a les que ens segueixen.


[2202] Lo Delta de 1580