 |
| 1920. L'ermita de Butsènit, Lleida. Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC-BdC). Detall de la façana del santuari marià de l'horta lleidatana, riu avall. |
 |
| 1877. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida. «El Siglo Futuro», de 24 de maig (BDH). Ressenya del romiatge fet al santuari al dia 22 de maig d'aquell any per tal de pregar per la bona marxa del recent papat de Lleó XIII. Aquestes peregrinacions locals foren molt freqüents fins després de la guerra (del segle XX) i acollien gran nombre de romeus. Eren dels esdeveniments més concorreguts que hi havia durant l'any. Certament, tenien fort caràcter religiós, però més enllà de la devoció de ben segur que proporcionaven oportunitats de relació i esbarjo al jovent del moment. Des de la catedral lleidatana, una gentada de «tres mil personas salían a las cuatro de la madrugada... dirigiéndose en doble interminable fila, cantando el santísimo rosario... a visitar la Virgen de Butsènit». Calgueren dos hores d'anada i dos més de tornada, de 10 a 12 del matí (que ara foren de 12 a 14h de migdia), sota un bon solet primaveral. La processó romeral obria i tancava amb els penons de la Confraria del Roser, i feren el trajecte per la «carretera real de la que se levantaba densa nube de polvo»: la primitiva N-II hi passava als peus, doncs. |
 |
1877. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida. «El Siglo Futuro», de 24 de maig (BDH). És gairebé interminable l'elenc d'associacions catòliques que calia citar. Si fossin d'una altra religió, en diríem sectes. A l'adoració al cambril de la Marededeu, hi acudiren també romeus dels pobles veïns, com Alcarràs, o de l'altre costat de riu, com Albatàrrec i Montoliu, que havien de creuar el Segre amb una barca de capacitat limitada, «operación engorrosa que retardó la celebración del Santo Sacrificio hasta las bien cerca de las nueve de la mañana». Finalment, sis mil persones congregades. Misses a dins i a fora, i els sermons, predicats des de tres trones diferents, situades entre la multitud, per tal que tothom pogués sentir-lo i marxar ben adoctrinat, objectiu sempre primordial en tots els actes de l'Església. La prèdica sembla que atenyé alts graus d'emotivitat a l'hora de la «adhesión a las enseñanzas del Papa, y reprobación a cuanto él mismo reprueba». Cosa secularment important del catolicisme: no només afermar les pròpies creences, sinó combatre les dels altres. Acabades les activitats, ja eren les 10 (les 12 d'avui, dèiem) i calia retornar a dinar a casa, malgrat el cansament acumulat, «singularmente las dos mil señoras de la comitiva». Al retorn, l'orgue catedralici, «maravilla de nuestra santa iglesia catedral», acompanya els cants dels presents. I tot plegat, sense cap «mínimo lance desagradable». |
1877. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida.
«El Siglo Futuro», de 21 de setembre (BDH).
Al setembre, arribava la crònica del romiatge tradicional de cada any. Magnífica jornada, de temps i d'assistents. Misses cantades al matí i rosari de tarda. Al retorn dels interminables romeus, altres lleidatans contemplaven la tornada de la gentada, «paseando unas y sentadas las otras en el anfiteatro formado por la colina de Gardeny».
L'articulista reconeix el caràcter popular i d'esgambi que tenia la jornada religiosa, que anomena «la parte profana» del romiatge, amb certs actes que mereixerien correctiu. Però acaba tolerant aquestes diversions populars pel marc religiós en què tenien lloc. I afegeix, millor això que «las sangrientas de los circos de toros, que por fortuna no han lograda aclimatarse entre nosotros». Un reconeixement clar de l'escassa popularitat de la tradició torera a Lleida, probablement i bàsicament seguida només per militars, jutges i funcionaris nouvinguts.
1874. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida
«La Discusión», de 18 de setebre (BDH).
La tradicional romeria tenia lloc cada any al setembre. El caràcter religiós no podia amagar la vena lúdica i popular d'una trobada tan gran de gent de Lleida i pobles veïns de riu avall. Ja ho diu la crònica de successos, que la desgràcia era fruit «de los excesos que casi siempre se cometen». Aquell any, al retorn al portal de Sant Antoni de la ciutat dels darrers romeus, «no respondieron al centinela... y quedó uno de ellos muy mal herido y otro muerto por la descarga del centinela en cumplimiento de su deber». Els dos lleidatans tardaners van topar-se, doncs, amb un soldadet zelós del compliment del deure.
1854. Lo romiatge a l'ermita de Butsènit, Lleida.
«Diario de Palma», de 22 d'agost (BDH).
Una tràgica notícia sobre l'ermità de Butsènit a mitjans del segle XIX, el qual, trobant-se a Torres de Segre, fou assassinat per delicte comú.
 |
| 1920. L'ermita de Butsènit, Lleida. Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC-BdC). L'àmplia esplanada davant dels magnífics porxos de l'església a on s'hi congregaven els romeus lleidatans del romiatge a Butsènit. Els arbres devien ajudar a passar el dia amb l'ombra del setembre. A l'esquerra, s'hi veu un bocinet de Segre i tot. |
