 |
| 1798. Anònim: «Desenganys y avisos per despertar al pecador», Lleida, Estampa de la Viuda i Filla d'Escuder. (Llegat de Ramon Areny, FPIEI). Full imprès de manera similar a uns goigs, consta de 13 estrofes que pretenen alliçonar el creient per evitar el pecat. L'estampador en fou la impremta lleidatana dita Viuda i filla d'Escuder, establerta a la ciutat durant l'últim terç del segle XVIII. Cristòfol Escuder morí a Lleida al 1793, fill del també impressor Pere Escuder i casat des del 1788 amb Rosa Compte (al seu torn filla d'un impressor de Reus). L'ofici d'impressor, doncs, era del tot endogàmic en aquells temps. La Viuda d'Escuder, doncs, era aquesta Rosa Compte, i els treballs amb aquesta signatura al peu han d'ésser posteriors a la data de mort de l'home de la casa. La Rosa havia nascut al 1774 i, per tant, tenia 14 anys en el moment del matrimoni amb Cristòfor Rosa Compte tenia també una germana, Antònia, casada amb un altre impressor, en Bonaventura Coromines, que veient el negoci lleidatà desatès es traslladaren a la ciutat per instal·lar-s'hi cap al 1800. Així també ajudarien la viuda impressora, que tenia una petita filla al seu càrrec, dita Rosalia. D'on el nom de Viuda i filla d'Escuder. Entre 1801 i 1816, les dos famílies col·laboraren estretament, tot i els avatars de la invasió napoleònica, que portaren Bonaventura a l'exili. Acabada la guerra, les dos impremtes acabaren separant-se al 1816 perquè tenien interessos editorials oposats, de caràcter religiós la impremta de la Viuda d'Escuder (la filla havia mort anys abans), i més politicoliberals l'altra, que inaugurà aquell any una nova nissaga d'impressors lleidatans, molt actius en la primera meitat del segle XIX (veg. La impremta catalana i els seus protagonistes a l'inici de la societat liberal, 1800-1830, Montserrat Comas, PUV, enllaç ací). |
 |
| 1798. Anònim: «Desenganys y avisos per despertar al pecador», Lleida, Estampa de la Viuda i Filla d'Escuder. (Llegat de Ramon Areny, FPIEI). Aquest pamflet encaixa perfectament en la línia editorial de caire religiós de la impremta de la Viuda d'Escuder. Un apuntalament del negoci prou segur, ja que la vida popular d'aquell tombant de segle encara era del tot dirigida per l'església (catòlica, apostòlica i romana). La jerarquia n'estava del tot castellanitzada des de l'ocupació borbònica, i juntament amb els tribunals de justícia fou l'altra gran arma que usà el poder (espanyol) per al sotmetiment del país, un cop les institucions pròpies de govern hagueren estat abolides. Però com que la realitat és tossuda, de tant en tant, veiem estampar-se algunes obretes en llengua catalana, la pròpia del país i única llengua de comunicació efectiva encara llavors amb la gent senzilla, pagesos i menestrals. La llengua catalana escrita llanguia des de feia un parell de segles per l'abandó que n'havien fet les classes dirigents, úniques il·lustrades i alfabetitzades. No fóra fins a la Renaixença que, molt a poc a poc, se n'aniria recuperant l'ús literari. Només els notaris aguantaven en l'ús escrit: calia que els signants d'escriptures i capítols matrimonials entenguessin què era allò a què es comprometien. Òbviament, sense normes ni prestigi, l'ortografia es feia segons l'ús de la castellana. La llengua d'aquest fulletó admonitori no presenta, però, excessius castellanismes (de repente, locura, rato, cada qual, esmeraries), i en canvi mostra una bona qualitat lèxica de mots abstractes catalans. Alguns pocs lleidatanismes (hòmens, poguessen) i un bon to sintàctic general (amb la prep. a introductora del CD, que la norma fabriana envià massa estrictament al desterrament) ens confirmen que l'autor en fou un mossèn del país, ben arrelat a la llengua de la terra, i prou il·lustrat (potser fins i tot llegit en alguns textos en català) com per saber manejar aquest instrument lingüístic escrit desconegut amb adiença i dignitat. |
 |
| 1798. Anònim: «Desenganys y avisos per despertar al pecador», Lleida, Estampa de la Viuda i Filla d'Escuder. (Llegat de Ramon Areny, FPIEI). Cal penedir-se perquè ningú no viurà per sempre: «Lo pensar que tens de viurer una vida de molts anys, és causa, i causa sempre a las Ànimas molts danys». Vigilem, doncs, amb els nostres actes. Sobretot les dones: «Dona que vas escorada mostrant mamellas i pits, a l'Infern vas condemnada, a on daràs grandiosos crits». La referència a la caiguda als abissos infernals és reiterada i prova que els destinataris eren gent de religiositat ingènua i crèdula. Interessant és la identificació poètica entre pecat i llenya infernal: «Los pecats que tu cometes són llenya que tu portaràs a l'Infern per a cremar-te quan allí damnat seràs». És clar que això és de rucs i carallots: «és forta cosa molt horrorosa, gran disbarat, portar-se un home la llenya amb què té de ser cremat». No cal esperar la vellesa per entrar en el recte camí: «No guardes a penedir-te en temps de la senectud, gastant en ta llibertat los anys de la Juventut». Perquè si hi hagués segona oportunitat, tothom l'agafaria: «Si los condemnats poguessen tornar un rato al Món, cada qual se esmeraria sens voler ser lo segon». La insistència en la curta vida mundanal és reblada a les estrofes finals: «Si tu enteniment tinguesses no pecaries mai més, ... te esmeraries i ploraries tot lo restant de la tua curta vida per arribar al descans». |
