20240325

[2566] La llengua que ara es parla? El cas del sufix —itzar/—isar (simplifiquem l'ortografia!)


El cas del sufix —itzar/—isar.

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», dins 
Estudis de Filologia Catalana. Dotze anys de l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Secció Francesc Eiximenis, pàgs. 29-68, PAM, 1999 (enllaç).
De vegades, ocorre que tens una idea que balla pel cap i malda per verbalitzar-se de manera racional i ordenada, i van passant els dies i hom no acaba de trobar-ne el fil. Llavors, de sobte, topem amb un text, una reflexió, un estudi, un article que diu tot allò que volies dir —i molt més i tot. Aquesta és l'arrel de moltes de les entrades d'aquest blog, i de la d'avui. Un magnífic i minuciosament documentat article sobre l'adopció de la grafia tz per als mots que deriven de l'antic sufic grec —izein, adoptat en —issare en llatí clàssic, llatí popular —idiare > cat. ejar (batejar...) i, més tard, nova reintroducció en llatí culte, ja bàsicamnet eclesiàstic, en —izare amb realització africada sonora. 

L'assimilació que la nostra llengua en feu dels descendents de l'africat izare per via clàssica va vindre per la forma isar (amb s sonora), amb uns pocs mots que mantingueren una forma —itzar, aquesta amb variades grafies al llarg dels segles. El cas és que la simplificació fonètica triomfà per golejada: «A Barcelona i a València, certament, s'hi han prodigat, i s'hi prodiguen amb més o menys presència, les formes en isar (a la ciutat de València amb s sorda, naturalment). Però a tota la resta de l'espai lingüístic l'ús no varia del que se'n fa en aquestes capitals... Al contrari, hi és més arrelat: al Rosselló, a la Catalunya occidental, al Camp de Tarragona, a tot València, a les Illes...» 
Afegeix encara l'autor:

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
Arribats a l'època de la normativització, doncs, com pogué ser que les formes majoritàries i gairebé úniques en la llengua oral i escrita en isar (suavisar, eternisar, organisar, autorisar, analisar, amortisar..., en un corpus de cap a les 250 paraules) fossin ortogràficament substituïdes per la forma culta itzar, absolutament bandejada de la llengua que ara es parla en què es basà la reforma fabriana? Com fou possible un esguerro com aquest, rellevar una pronúncia simplificada i arrelada per un grup consonàntic culte (tz) sense correspondència en la llengua oral? 

Sempre que hom analitza el procés d'establiment de les nostres normes, els autors van amb peus de plom. Ningú vol tornar a despertar el fantasma de la Catalunya de les dos ortografies (enllaç) que es donà als anys 10 i 20 del segle passat, ara en fa cent anys. No hi ha dubte que l'èxit de l'empresa normativitzadora, a tot arreu, depèn de l'acceptació col·lectiva, encara maltractada en el nostre cas en certs sectors socials, territorials i polítics, dels quals ara no en faré pas la glossa. Aquesta cautela i prudència fa que la necessària revisió de les normes per a la posada al dia de la llengua del segle XXI sigui sovint evitada, si no anatematitzada.

L'autor de l'article parla de minúcia perquè vol donar a entendre que això no afecta el conjunt de l'obra normativitzadora. Hi estem d'acord. Però no és menys cert que deixa traspuar una manera de fer d'aquella Comissió Ortogràfica de l'IEC i els seus set famosos esborranys successius, una mica erràtica ací i allà, o potser no del tot científica (fet sempre adduït atenent als estudis de química del Mestre Fabra), perquè el cas que ens ocupa era documentat ad nauseam

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
Rafanell constata també com totes les actes del I Congrés de la Llengua al 1906 optaren per la forma isar, i ho remata així: «la dita realització [la culta en grup consonàntic] no en devia tenir res, d'espontània, de popular, i per tant heretada. Abans de la reglamentació del XX, la llengua viva d'arreu, inclosa la de Barcelona i la seva àrea d'influència, a penes es valia dels sufixos doctes derivats de izare. Quan ho feia, però, no dubtava a articular-los amb [z]». 

Qui fou capaç de girar la truita? «La meua suposició apunta, doncs, a un sector '(re)generador de llengua' prou influent per induir... a un hàbit fonètic inusual. L'Església o sigui, la trona, la catequesi i les oracions tindrien tots els trumfos per ser els responsables d'aquest microcanvi lingüístic», atès que bona part dels mots en què començà foren paraules del camp semàntic, diguem-ne, religiós. Cita Joan Coromines per testimoniar que «encara en els anys 1915-25, en què quasi tothom es resistia a pronunciar amb dz aqueixos verbs: després aquesta pronúncia s'ha generalitzat a tots els verbs». El canvi tan ràpid, les NNOO s'aproven al 1913, hagué de tindre padrins molt influents i prestigiosos. Especialment, a partir de 1911, quan sorprenentment el mateix Pompeu Fabra sentencia la forma hereditària, la popular, la que ara es parla:

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
Fixeu-vos en la finesa de l'autor per no desmerèixer el nostre gran Mestre. Considerar-lo no sotmès a les pressions del moment (que tantes n'hi hagué en la comissió ortogràfica, amb Mossèn Alcover al capdavant) no ens fa cap favor ni servei, perquè ens impedeix de posar-nos a la feina de renovació ortogràfica que els reptes lingüístics i socials del segle present ja ens demanen a crits. 

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
L'aprovació de les normes ortogràfiques coincidia en el seu tram final amb el triomf àlgid del Noucentisme entre els nostres intel·lectuals. Mort Maragall, tingueren via lliure per manifassejar en pro d'una llengua més culta i classicitzant que no pas la dels joves de l'Avenç finisecular que havien sigut. L'article de Rafanell permet de resseguir succintament les queixes reiterades que aquest punt de les normes provocà en part de la societat catalana de l'època, de la Catalunya de les dos ortografies. 

El cas del sufix —itzar/—isar.
August Rafanell, «Una minúcia en la història de la llengua catalana», 1999 (enllaç).
Com afirma l'article l'autor, la història de la llengua no és res més que un altre capítol de la història de la societat que la parla, i es troba subjecta, per tant, a les mateixes o similars visions i missions de les classes socials (i els seus sequaços intel·lectuals) que la regeixen: «Vistes així les coses, la història de la llengua no deixa de ser res més que un capítol de la història de les societats o... el vessant lingüístis de la història de les societats».

Rafanell encara té temps per anotar com la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, de l'IEC de 1990, es trau els polls de sobre amb la idea que —isar és un tret propi del valencià! Això dit per les màximes autoritats de la llengua, tot i els documents i estudis ja existents! En conclusió: anem a mal borràs. 

Cent anys i passo després de la normativització, el que hauríem d'esperar (i esperem encara) és (no diré una rectificació, que la història és la que és) un redreçament per a la millora del nostre sistema ortogràfic, per simplificar-lo i adequar-lo als temps i la realitat... abans que no sigui massa tard. Simplifiquem l'ortografia, s.u.p.!

1906. Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Encara amb l'occità de bracet amb el català.