1949. Club de Futbol Artesa de Lleida.
Navegant, navegant, de vegades trobes allò que no busques. Pura serendípia. En aquesta ocasió, un cartell de futbol entre equips dels pobles lleidatans, de punta a punta del Segrià. L'any 49 del segle passat era encara un any dels durs, d'aquella postguerra feixista (espanyola), i tot en el castellà obligat. El control polític, moral i social eren presents a cada racó, a cada activitat, a cada casa gairebé. L'adoctrinament nazionalcatolicista (espanyol) funcionava a cor què vols, i asfixiava i liquidava la més mínima expressió de diferència, no diguem ja de dissidència, de llibertat d'opinió i de tota altra mena. La gent era necessitada de vies d'escapament. Una d'aquestes, aquell ominós règim la va trobar en el modern joc de la pilota: el futbol.
Als nostres pobles ponentins, la dècada del 1920 va marcar el naixement de la majoria de clubs, alguns fins i tot en la dècada anterior, sobretot a la ciutat de Lleida. La dècada republicana foren anys d'afermament i arrelament popular d'aquest esport. Després del trencament social imposat pels vencedors de la contesa bèl·lica, el futbol renaixeria ben aviat com un dels pocs espais d'oci del jovent (masculí, és clar), que permetia de sortir del poble i conèixer món tot passant-s'ho la mar de rebé. Ni que només fossin partits amb els equips dels pobles veïns. Això sí, sempre sota la vigilància de la prototípica parella de guardiacivils (espanyols), amb capa i barret, que hi feien cap.
A banda de les lligues dites regionals, que agrupaven equips de diferents pobles que, si guanyaven la lliga, pujaven a una categoria superior amb més pobles, aquests generalment més grans, era freqüent que es diputessin partits de festa major, amb un trofeu en joc. El partit de futbol esdevingué un dels actes principals de la festa. Els jugadors eren gairebé sempre, per no dir totalment, del poble. No hi havia fitxatges forasters, excepte en aquests partits de festa major, en què alguns equips, per falta d'efectius per raons vàries, havien de manllevar jugadors de pobles veïns. Llavors, aquesta situació era degudament informada als cartells, com en aquest que tenim a la vista: el C.F. Almatret era «reforzado» i s'hi indicava el poble del qual procedien dits reforços.
En fi, què us en diré més d'aquell futbol pedestre als nostres pobles de la profunda postguerra del segle XX? Doncs que els camps de joc eren això: camps de terra, sovint farcits de pedretes que et pelaven els genolls a cada petita caiguda. Al meu poble, a Alcoletge, havia sentit a dir que el rectangle de joc, als peus dels antics dipòsits d'aigua (ja desapareguts, substituïts de fa pocs anys per una pista poliesportiva oberta, només amb teulada), que l'havien cavat a pic i pala i carros amunt i avall pel vessant del tossal. Potser només fou així en part, que si no, cal traure's el barret davant la ingent obra. L'anterior no era ni camp, situat als darreres dels corrals del carrer Major (allà a on hi ha la cooperativa i resta de magatzems, al carrer del Carme), i a on sovint hi passaven regalims d'aigua bruta que n'eixien dels femers.
I així, si fa no fa, a cada poble. No fou fins als anys 80s que arribà la moda de fer-hi grades de formigó pelat i una petita tribuna d'uralita, abans de la febre de fitxatges forasters, que començaren cobrant amb garrafetes d'oli i acabaren reclamant petits dinerals que portaren els clubs a la ruïna i als joves del poble a la banqueta. Fou una de tantes conseqüències de la febre de nou-rics, arribada a tots els racons del país. L'altra, fora l'arribada de la gespa, després substituïda per l'artificial.
1949. Club de Futbol Artesa de Lleida.
Fixeu-vos com es disposaven els noms dels jugadors al full: en autèntica alineació futbolística, amb el porter al capdamunt, defensa mínima, migcamp ben poblat, i resta tothom a l'atac. Els resultats solien, doncs, ésser abundants de gols.
La meua filla li ha preguntat a son padrí artesenc, llavors encara adolescent, si recordava algun d'aquests xicots que hi jugaven. Aquesta n'és la ressenya:
- Porter: Carles Mir i Guiu: el 'Carlets', òbviament del Cal Carlos, que de més gran fou conegut, si no m'erro —ho afegeixo de collita pròpia— com un dels millors cassolaires del poble, aquell a qui s'encarregava la gran cassola popular de la festa major als anys 80 i encara 90s del segle passat.
- En Pere Florensa era un jove, la família del qual procedia de Vilanova de Segrià.
- En Josep Puyol i Reñé jugà amb el Lérida Balompié, visqué molts anys a Artesa, i la família era vinguda de Barcelona, dita de cal Carreter. L'any 47 l'equip lleidatà ja havia quedat refundat com a Unión Deportiva Lérida, de tercera divisió.
- En Jaume Puig i Argilés era de cal Julian, i arribà a metge.
- En Josep Domènec i Garròs: suns pares tenien botiga, un petit negoci de roba.
- Josep París era de cal Josep de la Juanita.
- En Josep Liarte i Bonastra.
- En Salvador Barberà i Drudis, era dit el Salvador de la trena.
- D'en Pedra, Planella i Bosch no en té referències. Sembla que eren reforços. Però que no degueren ser comunicats als organitzadors.
El padrí Isidre (o Isidro, o també Agidro en popular lleidatà familiar) és nascut de l'any 32, i, per tant, ja passa dels noranta, amb plenes facultats mentals. Encara aguanten prou bé, marit i muller, sols a casa, amb el suport de fills i amb les alegrie i algun maldecap de netes i net. La millor, o una de les millors maneres d'envellir: envoltat dels teus, de les teues coses, dels teus racons, del teu hortet, dels teus records, del teu poble. Els meus pares també visqueren aquesta benedicció del seu darrer llarg tros de camí.
Res a veure amb la vida de granja, i ho dic amb certa connotació positiva per al mot i amb perdó de tothom (i amb sort de qui hi pot aconseguir plaça pública, perquè pagant és una autèntica ruïna). Aquest és l'estil de vida que ens espera a la següent generació als anys que porten al finiquito, que deia un que ja colga. I és que no et pots fer vell ni cobrant, que deia aquell altre.
Per molts anys i amb tot l'agraïment, padrins Isidre i Olga!
1939-1947. Lérida Balompié.
La guerra interrompé la pràctica esportiva i desmanegà estructures esportives i clubs. En acabada, les noves autoritats ocupants van permetre la creació d'un club amb les restes d'alguns dels que hi havia hagut, com el Lleida Sport Club, l'AE Calaveres i, principalment, l'AEM. De fet, el color blau de l'equipació dels maristes fora el color identificatiu del club franquista, i a partir de 1947, també de la UD Lérida, nascut de la fusió del Lérida Balompié i del club de futbol dels militars destacats a la ciutat, el CD Leridano. L'escut de la Unió Esportiva nasqué inspirat en el del seu predecessor.
1949. CF Juneda.
Programa de la Festa Major (enllaç). Un parell de partits, amb l'equip local «reforzado po valiosos elementos». El segon matx, contra el C.F. Puigverd de Lleida.
[2470] El derbi barceloní, sempre més que un partit de futbol