QUINA LA FEM?: [2522] La camamilla de Linyola, cura tota sola

Segle XVII-XVIII. Camamilla. Albarel o pot de ceràmica de farmàcia,

Llívia (la Cerdanya).

«Els albarels són uns pots cilíndrics, generalment de ceràmica, de fons pla i boca ampla amb llavi, sovint amb la part central lleugerament més estreta, destinats a contenir plantes o preparacions medicinals de consistència sòlida o semisòlida. Segons la majoria d’historiadors, són originaris de l’Orient Mitjà i van ser introduïts a Europa durant l’edat mitjana a través d’Itàlia i Al-Andalus.

«La forma catalana albarel, normalitzada recentment, és una adaptació de l’italianisme albarello. És la denominació habitual entre els especialistes i és una solució paral·lela a l’adoptada en català amb altres mots d’origen italià, com ara violoncel (a partir de la forma violoncello) o duel (a partir de duello). La forma italiana és la que ha donat lloc també a les denominacions d’aquest concepte en la resta de llengües veïnes: albarelo en castellà, albarelle en francès i albarello en anglès.

«Les formes pot d’apotecari i pot de farmàcia s’utilitzen també sovint per a designar aquest concepte, si bé estrictament són denominacions més àmplies, que, a banda dels albarels, també inclouen altres pots utilitzats en l’àmbit farmacèutic, com ara l’ancolla, la xaropera, la urcèola o el flascó. Podeu consultar la fitxa terminològica del terme albarel al Cercaterm» (enllaç). A la fitxa, s'hi afegeix que «els albarels, originaris de l'Orient Mitjà, foren introduïts a Europa durant l'edat mitjana (segles XII i XIII) a través d'Itàlia i al-Àndalus. Van ser especialment utilitzats durant els segles XVI i XVII, per bé que es van continuar fent servir en segles posteriors». Els pots de farmàcia de Llívia són datats d'aquests segles.

1806. La camamilla de l'Urgell,

«Diario de Barcelona», de 19 de juny (ARCA).

A començament del segle XIX, ja era coneguda la denominació d'origen de la camamilla de l'Urgell. Se venia a tres rals la lliura, que eren 12 unces i uns 400 grams. Vint-i-sis lliures catalanes feien una arrova, llegeixo. Amb gairebé mig quilo de camamilla (que fa molt embalum) n'hi havia per fer infusions una bona temporada, però tres ralets en aquells temps no em sembla un preu barat. És clar que era collida, assecada i portada a la capital. Mentre que als pobles, la gent se l'anaven a collir ells mateixos. Recordo bé que en arribant les ja llargues tardes de maig, amb la mare o amb la tieta Rosina, amb uns cistellets de vímet, l'anaven a collir. Hi havia erals que n'estaven farcits, i la dolça flaire persistent se t'empegava als dits i te n'inundava el nas.

Vídeo de la camamilla acabada de collir (enllaç).

1833. La camamilla de l'Urgell,

«Diario de Barcelona», de 30 de setembre (ARCA).

La sàlvia del Moncayo aragonès, però la camamilla sempre urgellenca. La venien a ca l'herbolari Rauric, davant de la Lleona, que era un bordell en aquest carrer, entre la Rambla i la plaça de Sant Jaume.

1845. «Diccionario geográfico-estadístico-histórico

de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

La fama de la camamilla linyolenca era ja àmplia i difosa a mitjan segle XIX. I és que la camamilla de Linyola, cura tota sola, diu lo refranyer local.

Veg. article de Valeri Serra (1935), enllaç.

1872. La camamilla de l'Urgell,

«Diario de Barcelona», de 14 de setembre (ARCA).

Camamilla amb píndoles, a sis rals la pastilleta, i a 60 rals el potet amb la dotzena. Quin gran negoci! Diria que en aquells temps l'ús de la camamilla era el tradicional, per als mals de panxa i marejos diversos i per netejar la vista.

1899. La camamilla de l'Urgell,

«La Creu del Montseny», núm. 39, de 17 de desembre (ARCA).

El conte del bon camamillaire, de vella moral tradicionalista, amb la mare malalta i sense un pa a la post, que ha de pujar fins al Pallars a vendre la camamilla a l'hivern: «crida per tot arreu la bona camamilla i la va venent de lliura en lliura, d'unça en unça». Reflectia l'ofici que devien fer alguns fadrins i hòmens de la plana urgellenca d'anar a vendre la camamilla recollida al final de la primavera i assecada al sol estiuenc.

El text és de l'Enric Arderiu, arxiver lleidatà, impulsor dels Jocs Florals a la nostra ciutat, del Centre Excursionista de Lleida—CEL, de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i de tantes altres iniciatives de la represa nacional a Lleida al tombant del segle XIX al XX.

1901. La camamilla de l'Urgell,

«Lo Pensament Català», núm. 27-28, de 17 de novembre (ARCA).

Entre altres costums i tradicions que en aquell segle encetat de nou veien desaparèixer o canviar, s'hi cita la camamilla de Linyola, los codonys de Vallfogona de Riucorb, los porrons de vidre de Fulleda, les forques d'Alentorn, los càntirs de Verdú... Tot això i més, «lo carril ho ha escombrat tot, la ciutat s'ho ha xuclat tot». Algunes ànimes sensibles i sagaces començaven a percebre l'acceleració de la història. I encara no hem frenat (ni ganes que en tenim, tampoc ho observo a les generacions joves, més enllà del postureig retòric).

1911. La camamilla de l'Urgell,

«La Publicidad», núm. 11.653 (ARCA).

Anunci a primera plana del licor de camamilla del Castell del Remei, publicitada com a estomacal, tònic i digestiu. Servida i tot a domicili! La del Castell del Remei degué ser de les primeres, si no la primera, a embotellar licor de camamilla, que entre l'alcohol i el sucre resultava molt més efectiu que les Aromes de Montserrat, i igualment discret.

1912. La camamilla de l'Urgell,

«Lo Pla d'Urgell», Bellpuig, de 4 de maig (FPIEI).

Testimoni de la popularitat de la collita de camamilla, en un repertori de notícies de la vila de Linyola.

192o. La camamilla de l'Urgell,

«Urgell-Segarra», Mollerussa, de 15 de febrer (FPIEI).

Anunci del licor estomacal «Camamilla Sant Jaume» mollerussenca.

1926. La camamilla de l'Urgell,

«La Veu de Catalunya», de 8 de setembre (FPIEI).

L'estomacal de camamilla d'Agustí Badia, Mollerussa.

1928. La camamilla de l'Urgell,

«Diario de Lérida», de 10 d'octubre (FPIEI).

Sisè premi del cos de la cordera: una ampolla de licor de camamilla, a la festa major de la Marededeu del Remei de la colònia urgellenca del Castell del Remei. Amb la cobla-orquestra «La Principal de Balaguer». Diu que com cada any «la casa facilitarà llenya per a fer-se el dinar als que en necessitin». No hauria sigut millor caritat donar-los el dinar i haver-se estalviat la «repartició de sopa als pobres»? Ai, els rics, que en saben de quedar bé.

Anys 1960 ca. Licor de camamilla de l'Urgell.

De «Destilerías Leridanas, SA».

194o. La camamilla de l'Urgell,

«La Mañana», de 15 de maig (XAC).

Anunci dels licors d'en Tomàs Badia. Passen els anys i les guerres, i a Mollerussa (que és tant com dir Linyola) continuen amb el licor de camamilla. Només feia un anyet del desastre bèl·lic, però calia que la vida continués.

Anys 1950. Licor de camamilla de l'Urgell.

Destil·lat de camamilla de Tomàs Badia.

1948. La camamilla de l'Urgell,

«La Mañana», de 23 d'octubre (XAC).

Un altre anunci de la postguerra, de la farmàcia bellvisenca de Carles Palmés. És clar que no pas de licor, sinó de camamilla per a infusions.

Anys 1940. La camamilla de l'Urgell.

Els paquetets preparats de la farmàcia Palmés de Bellvís amb la camamilla urgellenca, preferible al cafè perquè no excita els nervis, i millor que el te, ja que no debilita, diu una de les frases publicitàries. Se n'hi especifica també la preparació: tireu-la-hi amb l'aigua bullent i deixeu-la reposar fora del foc. Serviu-la sobretot amb sucre!, especialment la de casa: solia sortir sempre fortíssima i amb un imbevible gust amargant.

Durant la postguerra, els usos medicinals s'anaren imposant als del licor, que caigué en un cert oblit. Des de fa unes poques dècades, però, alguns emprenedors linyolencs en tornen a fabricar i comercialitzar, com ara el company i amic Mingo Serradell de Linyola, profe d'EF amb qui coincidirem uns anys a Bellpuig.

1926. Locions de Camamilla per al cabell.

Fins que no sorgiren els moderns tints de cabell, la camamilla tingué també un ús de perruqueria: servia per a decolorar a poc a poc el cabell, cosa que no era ben bé tenyir. Sobretot si algú o alguna havien sigut rossets de petit, l'efecte era més gran.

Al nostre estimat país veí, s'hi donà una reial anècdota sobre el cas, segons que llegeixo pel Twitter (és ben cert que de tot arreu se'n pot aprendre). Una important marca de decolorant «Camomila Intea» aconseguí que una reial infanta borbònica fes de reclam al seu anunci de la poció, tot i que retratada com cal retratar una dama de la reialesa. Això fou degut al fet que el propietari de la marca n'era el perruquer de la reial família als estius santanderins. El fet, però, no agradà al reial pare de la infanta Maria Cristina, que en fou degudament i reialment represa, que el Borbó tenia altres feines amb el dictador (espanyol) del moment.