1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: MdC).
Als peus septentrionals del magne Turbó, naix la vall de Sant Feliu pels rodals del riu o barranc de Gavàs, que abasta petites poblacions i llogarets, com són Sant Feliu, la Múria, Buielgues, Dos, Veri (Verí), Sant Martí d'Estet o de Veri, i Gavàs. El corrent aflueix cap a l'esquerra de l'Éssera tot just a l'entrada nord del congost del Ru, a la vall de Benasc. La majoria d'aquests poblets pertanyen al municipi de Bisaürri, topònim de fort regust iberobasc, que dirien els etimòlegs.
De les quatre imatges que ens ofereix el web de MdC, aquesta és l'única que no va signada. Però per les similituds, és indubtable que pertany al mateix autor que les altres, que no fou altre que Juli Soler Santaló (enginyer, excursionista i fotògraf, 1865-1914), mort abans d'edat just en els anys que portava a terme la construcció del refugi de la Renclusa, per abastar des d'allà l'Aneto i resta de Maleïdes. Fou un gran coneixedor i amant de la vall benasquesa, de la qual ens en deixà aquestes precioses vistes, ja centenàries.
1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló, MdC).
Una altra perspectiva idíl·lica de la preciosa vall, oberta i llavors tota conreada, amb el Turbó que trau la punxa a l'angle superior sinistre. Avui, la majoria dels camps s'han convertit en bosc per mor del despoblament i l'abandó esdevinguts al llarg del segle XX. En primer terme, hi observem un parell de pallerets, aixecats a la tradicional manera.
1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló, MdC).
Les pastures i la vall, de cara al septentrió.
1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló, MdC).
El terme amb les vistes cap a l'est. Bàsicament, el fotògraf ens deixà quatre vistes enfocades als quatre punts cardinals. Observem-hi els camps plens de les garberes amb què es recollia el farratge segat, preparat per carregar-se a l'animal o al carro per portar-lo a les golfes o als pallers de les eres.
1989-1997. Sant Feliu de Verí, Joan Coromines (Onomasticon).
Escriu el mestre etimòleg que el llogaret es troba «vora el trifini amb les Paüls i la vall del Turbó». La pronúncia recollida és sempre amb accent agut, Verí. Que ja té sorna per haver de donar nom a una aigua comarcalitzada com a pura i cristal·lina.
A més, afegeix Coromines, el llinatge dels Verí ribagorçà participà en la conquesta mallorquina, a on atenyé certa anomenada, «de gran relleu i antiguitat a Mallorca: escriptors, teòlegs, etc.» Pel que fa a l'etimologia es decanta per la hipòtesi de derivat del nom comú verí, metzina, «al·ludint exageradament al gust salobre de les aigües de la famosa deu de la Múria... el nom del qual ve del llatí MURIA>salmorra».
.jpg)
2014. «Sobre la toponimia del valle de Benasque»,
Jesús Martín de las Pueblas Rodríguez,
«Alazet, revista de filologia», núm. 17, pp. 135-182 (enllaç).
L'article testimonia la pronúncia tradicional oxítona, Verí. A finals del segle XX, la gent dels rodals ja pronunciaven el topònim amb accentuació plana o paroxítona, «pero los informantes mayores nos señalan sin dudar la forma Verí como la autèntica, la oída por ellos a sus padres y abuelos». L'etimologia, la remet a un antropònim llatí, Verinus, potser més versemblant que les propostes del mestre Coromines.
1910 ca. Sant Martí d'Estet o de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló, MdC).
El poblet de Sant Martí, arraulit al voltant de l'església.
Em permeto una digressió sobre això: invariablement, a tot l'Occident, pobles i viles són reconeguts pels campanars i esglésies que en marquen el perfil des de l'horitzó. Quan en els segles que vindran miraran cap enrere i la intel·ligència artificial ens escodrinyarà, el biaix religiós del nostre urbanisme tradicional serà antològic. Tanta ha estat, en efecte, la influència del cristianisme en la nostra formació històrica. Cosa que —ep, a parer meu— és directament proporcional al mal (cultural, espiritual, social) que n'hem sofert, i en certs aspectes encara patim. No dic pas ni de tombar-les ni de cremar-les, no pas! Però somio en temps futurs sense religió (i encara menys masclistes), sense religions, cosa que no sé si la humanitat, sempre àvida de mites, serà capaç d'atènyer. Perdoneu el coment.
Afegeixo encara allò que la dita ens fa saber, que lo capellà de Sant Feliu toca a missa i no la diu (enllaç).
1935. Les Viles del Turbó
Diari «Tribuna», Lleida, de 20 de juliol (FPIEI).
En aquesta publicació lleidatana (en castellà) de preguerra, ja s'hi anunciaven les propietats de les aigües del Turbó, que es podien gaudir al balneari que hi havia a la banda meridional del massís, ja a la baixa Ribagorça. Anar a pendre les aigües del Turbó esdevingué de cert renom durant les dècades de la postguerra, més accessibles que no pas altres centres balnearis de més prestigi i glamur. En canvi, a la banda benasquesa, les aigües de Veri s'han conegut més recentment, des de la instal·lació de les plantes embotelladores d'aquesta marca a la part final del riu de Gavàs, de Bisaürri en avall.
x.jpg)
1989. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Mapa de la frontera lingüística nord-occidental.
(Mapa Montclús&Quintana, enllaç).
La vall de Gavàs o Sant Feliu, al nord del Turbó, just a la frontera lingüística del català ribagorçà amb el benasquès, abans dit català de transició. Avui, declarat aragonès de transició, o bé parla pròpia fins i tot, per les institucions lingüístiques aragoneses, polítiques i universitàries, sota el clarivident i explícit nom de patués. No fa falta afegir-hi res més, oi?
1989-1997. Bisaürri, Joan Coromines (Onomasticon).
Un topònim d'origen basc, com tants i tants altres de l'Alta Ribagorça i vall de Benasc.
.jpg)
1923. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
«Excursió de l'Éssera a l'Isàvena a través del Turbó», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 343, d'agost (ddb-uab).
Retall del mapa que s'inclou a l'article, de la zona immediatament septentrional del Turbó, la coma de Sant Adrià.
.jpg)
1923. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
«Excursió de l'Éssera a l'Isàvena a través del Turbó», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 343, d'agost (ddb-uab).
Vista cap al sud de Sant Feliu del majestuós Turbó, regne del torb per excel·lència, al qual li deu el nom, segons el nostre Coromines.