.jpg)
1954. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida.
Revista «Labor», núm. 36, de 24 de juliol (FPIEI).
La romeria dels fanalets és una celebració tradicional i única de la nostra ciutat, i de les més antigues, d'arrels cristianes medievals.
.jpg){kind=small}
Quan el temps no acompanyava, perquè alguna tronada d'estiu esclatava al vespre, la festa no era pas lluïda. Però se solia celebrar dos vegades, la vigília i el mateix dia de Sant Jaume.
.jpg)
1907. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida.
«El Ideal», de 25 de juliol (FPIEI).
Un altre any amb mal temps per sant Jaume. La tempesta amenitzava el vespre amb llamps i trons. És clar, doncs, que els fanalets no podien encendre's i la festa quedava del tot deslluïda. El dia del sant era celebració grossa en aquells temps, i al teatre dels Camps Elisis s'hi va representar un Rusiñol i tot, La bona gent.
.jpg)
1954. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida.
«Algunos aspectos històricos de la tradición local de 'Els Fanalets'»,
Josep Lladonosa,
«Labor», núm. 36, de 24 de juliol (FPIEI).
Reproducció a la revista de l'article que el cronista lleidatà publicà a «ILERDA» un parell d'anys abans, amb la història del topònim del Romeu, de la capella de Sant Jaume, i de la festa dels fanalets.
.jpg)
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
La tradició jacobea lleidatana remunta als segles medievals. Ho sabem per un document de 1351 amb tema urbanístic: un prohom lleidatà, veí de la capella de Sant Jaume, en demana l'enderroc dels perxes (tradicional mot lleidatà per designar els porxos. A casa, tota la vida se n'ha dit los perxis, dels de la Paeria. S'escriu al DCVB: Etim.: del llatí portĭcu, ‘galeria’, amb la vocal tònica canviada en ɛ per creuament amb pertĭca o amb pergŭla). Aquells veïns del Peu del Romeu hi preferien una plaça, probablement per estalviar-se la congregació sota els perxes de tants pelegrins, soroll i... brutícia.
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
.jpg)
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
Aquells primers perxes de Sant Jaume devia fer algun temps que eren construïts. Per tant, això gairebé ens remet a una tradició jacobea d'arrels encara més antigues, del segle XIII, quan la ciutat encara la gran expansió medieval després del primer mig segle de pertinença catalana. No només volgueren enderrocar els perxes, que potser cobrien alguna capelleta jacobea, sinó que al seu lloc els poderosos veïns en volgueren allunyar la gentada que s'hi amuntegava. En lloc de la devoció a Sant Jaume, la família Marqués hi feu aixecar una capella dedicada a la Mare de Déu de les Neus!
Un altre eminent veí, de la influent família dels Gallart, segons notícia de Pleyan de Porta, hi acabà fent col·locar una imatge de Sant Jaume a la façana, a precs del veïnat. Potser la mateixa que hi hagué sota els perxes, perquè diu que «recibía veneración desde tiempo inmemorial». O sia que, malgrat els intents, no es pogué impedir que els pelegrins, que enfilaven pel Pont i carrer Major avall, en passar per davant la capella, hi continuessin fent parada com a punt de veneració jacobea.
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
.jpg)
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
Segons Lladonosa, la imatge actual de Sant Jaume a la façana, situat a la dreta de la Marededeu, fora l'original medieval, per bé que restaurada.
.jpg)
Segle XIV. La capella de Sant Jaume o del Peu del Romeu, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Els sants de la façana del Peu del Romeu foren, doncs, a banda la Marededeu de les Neus al centre, l'apòstol Sant Jaume a sa dreta i Sant Roc a sa esquerra, advocat aquest contra pestes i pandèmies.
Segle XIV. La capella de Sant Jaume, Lleida.
L'escut reial o de la ciutat al costat de Sant Roc, i els dels Marquès al costat de l'apòstol: un marc daurat sobre sang de gules, molt paregut certament al de la família del poeta Ausiàs March.
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
%20(1).jpg)
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
Des de ben aviat, la ciutat de Lleida fou un punt principal en la ruta del camí de Sant Jaume: S'hi ajuntaven els pelegrins ultrapirinencs que baixaven Ribera del Segre avall, i els qui provenien els ports de Barcelona i Tarragona. Fora muralla, al Cappont, ja hi existí un Hospital de Sant Marçal per rebre'ls, entre altres establiments d'acollida. Sembla que aquest turisme religiós era benvingut a la ciutat.
%20(1).jpg){kind=small}
.jpg)
Segle XIV. La capella de Sant Jaume o del Peu del Romeu, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Lleida fou punt de reunió dels pelegrins jacobeus abans de l'entrada a terres aragoneses.
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
.jpg)
.jpg)
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
Diu el nostre savi historiador que la festa dels fanalets degué iniciar-se per imitació de la ruta que els pelegrins feien entre l'Hospital de Sant Jaume (o d'en Serra) a la Porta de Nolius (o porta Ferrissa, a la plaça de la Sal) fins a la capella del Peu del Romeu, finalment guanyador en la seua rivalitat amb la Marededeu de les Neus.
La pèrdua de la tradició del pelegrinatge compostel·là a Lleida al llarg dels segles de l'Edat Moderna degué fer que la romeria lleidatana agafés força com a festa popular, segurament també celebrada pels aires contrareformistes. A més, els lleidatans van assimilar per sempre més el topònim del Romeu, que indicava l'antic barri cristià andalusí, amb la tradició dels antics pelegrins al pas per la ciutat.
La romeria quallà entre la gent popular. L'encesa dels fanalets (en una corrua que es feia de vespre-nit), de construcció casolana fins a temps ben recents, degué encomanar la festivitat als xiquets. Els llumets calia que fossin lligats a una canya o bastó, per fer-los més visibles i lluïts. La cançoneta que acompanya la romeria, també acabà degenerant amb tota la mordacitat de la veu popular:
«Sant Jaume de regalíssia,
Sant Jaume de regaló,
par les dones xocolate,
pals hòmens, cop de bastó».
.jpg)
1958. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida.
Revista «Labor», núm. 212, de 31 de juliol (FPIEI).
Des de la postguerra, que els fanalets prefabricats anaren guanyant quota de mercat als casolans.
.jpg)
Segle XX. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Altres variants de la popular cançoneta jacobea lleidatana, segons raó de gènere.
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
Ja només faltava crear la llegenda de la punxa al peu del sant i de la pietat dels veïns lleidatans (més tard la llegenda els convertia en angelets) que hi acudiren amb fanalets per ajudar-lo a traure-se-la.