.jpg)
1958. Lo Peu del Romeu, Lleida.
Revista «Labor», núm. 212, de 31 de juliol (FPIEI).
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
Des de la incorporació de Lleida a la nació catalana, la ciutat esdevingué nus principal per a la ruta jacobea.
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
La llegenda del pas de l'apòstol Santiago per Lleida remunta al segle XVI, per la qual cosa la tradició havia de ser ja antiga, d'arrels medievals.
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
La descripció de la tradició dels fanalets feta per Finestres al segle XVIII és plena de detalls realistes: l'amuntegament de gent entre les dos esglésies visitades, dos vespres de festivitat (la vigília de Sant Jaume i el mateix dia del sant), els nombrosos fanalets «de varias figuras», la bellesa dels llumets amunt i avall, les mares ajudant els xiquets a aguantar-les dretes «para que no se desgracien o se les apaguen las luces», els plors dels menuts quan el fanalet se'ls cremava o apagava... Un espectable digne d'admiració.
La relació entre la llegenda i el topònim del Peu del Romeu s'hauria gestat, segons l'historiador i cronista de la ciutat, durant els segles medievals, quan «la afluencia de peregrinos por las calles de la ciudad, constituiría un hecho periódico y constante». El nom de Cavallers al carrer s'imposaria a partir del segle XV i al llarg dels segles de l'Edat Moderna i fins avui.
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
El Romeu era un dels carrers més destacats de la ciutat medieval, pel qual es transitava des del carrer Major fins al barri universitari al peu de la Seu. Segons Lladonosa, lo Romeu no era una denominació referida als pelegrins ni a cap cognom familiar d'alguna casa allà establerta, sinó l'expressió del barri cristià o mossàrab en temps de dominació sarraïna, igual que en temps cristians hi hauria aljames o moreries, i també calls o jueries, dita de la Cuirassa a la Lleida medieval.
L'etimologia de romeu remet a una veu grega, amb la qual denominaven els romans, i que en la llengua àrab s'adoptaria com a nom genèric de «los que habitaban en sus ciudades y eran de religión cristiana y adictos a la Iglesia romana». Per tant, lo Romeu lleidatà era el carrer a on vivien els cristians mossàrabs lleidatans durant els segles de pertinença sarraïna de la ciutat.
1989-1997. Romeu.
Joan Coromines (Onomasticon).
El mateix savi etimòleg comprà l'etimologia proposada pel nostre ínclit historiador (tot i la grafia errònia del cognom), com a designació del barri cristià.
Curiosa ironia de la història: ara, la majoria d'inquilins del carrer o són magribins o subsaharians, majorment de religió musulmana.
1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.
«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol,
Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).
Igual que existeix un Peu del Romeu, que és la part més baixa del carrer a tocar del Major, existí també un Cap del Romeu, «en la plaza de la Cadena, frente a la destruída iglesia moderna de San Andrés». Per tant, i malgrat la coincidència, el nom del Romeu, que també s'aplicà a la capella de Sant Jaume, res no tenia a veure amb la tradició jacobea. Una puntualització: el Peu del carrer n'era en efecte l'acabament. Perquè fins al darrer terç del segle XIX, el carrer no tenia sortida al riu, o a la banqueta que des de l'acabament del XVIII s'hi feu. El convent dels Agustins, usat com a teatre després de la desamortització i que acabà incendiat, l'hi impedia.
Segle XIV. Lleida, Capella de Sant Jaume o del Peu del Romeu.
.jpg)
Segle XIV. Lo Romeu lleidatà.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
Com a altres viles catalanes medievals, el cap de vila i el sol de vila indicaven la part alta i baixa de la població. El Sol o Peu del Romeu va anar perdent la seua primigènia significació i, juntament amb la capella de Sant Jaume, va entrar «a l'albada del Renaixement», diu l'autor, conformar part de la tradició jacobea lleidatana.