 |
| 1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp). Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH). Els accidents i catàstrofes, naturals o humanes, sempre ens han cridat l'atenció. Des de sempre, la premsa i tots els mitjans de comunicació han estat a punt per fer-nos saber les desgràcies dels altres. Cent anys enrere, la morbositat de les notícies i de les fotografies era molt més crua, si pot ser, que l'actual, que Déu n'hi do. Saber-nos vius, sans i estalvis contemplant la mort d'altri ens desencadena una mena d'atàvica esgarrifança, com si d'un recurs de defensa psicològica de la nostra espècie animal es tractés, mentre romanem abadocats davant la nostra mateixa existència. Al 1907 es produí un espectacular accident ferroviari al pont de la riera de Riudecanyes, al terme de Mont-roig, entre les estacions de Cambrils i l'Hospitalet de l'Infant: «al pasar el expreso regular número 702 por el puente de la torrentera de Riudecanyes... se partió la construcción cayendo al fondo del barranco los coches del centro». La virulència del descarrilament fou tanta que «la máquina quedó despedazada, y las persona que iban en los otros coches fueron arrojadas violentamente contra las paredes de los mismos... En cuanto a los viajeros de los coches despeñados, quedaron horriblemente aplastados entre un montón informe de astillas y hierros». |
 |
| 1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp). Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH). El magne i llarg pont de la riera, que havia estat apuntalat per causa dels danys d'una rierada típica. Sembla que aquest mal estat de conservació sumat a una velocitat excessiva hauria provocat la catàstrofe ferroviària. Les dones del poble i dels masos dels voltants acudiren a observar l'escena de la tragèdia. |
 | ||
| 1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp). «La Veu de Catalunya», de 27 de novembre (ARCA). «Els diaris de Tortosa, Tarragona i Reus, ciutats properes al lloc de l'horrorosa desgràcia, han vingut plens de detalls esgarrifosos respecte a la magnitud de la catàstrofe», i el diari inclou diversos testimonis directes dels accidents supervivents. Com que un dels cotxes despenyats fou el de primera, les víctimes també: eren majorment homes i dones de bona classe per als temps que corrien. Un dels quals, el senyor Emilio Fressinier, l'amo de la important empresa de producció d'oli que, entre altres, tenia el gran molí de Bellpuig. Senyora i nebot se'n salvaren, però ell «estava pres per la cuixa entre dues fustes dels assientos. La ferida era gravíssima i en rajava molta sang, tanta que a les poques hores li produí la mort. L'escena que es produí entre aquesta família era desgarradora». La família es dirigia a Vinaròs, on s'acabava d'instal·lar la nova fàbrica de l'empresa. Com que es tractava de gent amb possibles, s'interposaren un parell de demandes contra la 'Compañía de Ferrocarriles del Norte de España' pel deficient manteniment de la via i per valor de vuit-cents mil francs, peticions que es perderen en els passadissos de la burocràcia i mai no s'arribaren a cobrar. L'apartat de «casualitats sortoses» ens oferia un recull de casos de persones afortunades, que havent d'ésser al tren canviaren de vagó o no hi pujaren per circumstàncies de la vida. Destaca el cas d'un viatjant, que no podent aguantar-se més, baixà a Cambrils a fer ús de la comuna, no arribà a temps al cotxe de primera. Ben just «tingué temps d'agafar-se al cotxe de tercera i allà es quedà. Aquest cotxe és el que s'aguantà dalt del pont». O bé aquests altres dos joves, que no podent agafar el tren a Tarragona, «marxaren cap a Tortosa en bicicleta i a l'arribar a la riera de Riudecanyes se trobaren amb la catàstrofe». 
|
 |
| 1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp). Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH).L'estat de la màquina i els vagons, poques hores després del sinistre. |
 |
| 1907. Riera de Riudecanyes, Mont-roig del Camp (el Baix Camp). Revista «Nuevo Mundo», núm. 725, de 28 de novembre (BDH). «Los vecinos de Cambrils viendo los cadáveres de las vícitmas depositados en un lugar inmediato al de la catástrofe». Hi veiem els assistents de la Creu Roja, amb la característica gorra blanca que portaven. La Guardia Civil (espanyola), amb llargues capes i tricorni cofat, feia tant o més esglai del que ens fa avui, després de l'1-O. Antigament, la visió i contacte amb la mort era un afer quotidià, gairebé primari. Passats tants anys, ara reclamem el dret a la intimitat per amagar els difunts, privem els menuts de veure els padrins quan moren o fins i tot d'assistir als enterraments. L'única cosa certa de la nostra existència, i la volem encobrir, sostraure de la nostra mateixa realitat. |