 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43. Ressenya d'una sortida del Centre Excursionista de Catalunya a la descoberta de les Garrigues, a la fi del segle XIX. De les Garrigues històriques, s'entén, que la comarcalització esguerrà. Dibuix de la creu de terme d'Aspa, emplaçada davant l'església. Ara mateix no recordo si encara la hi tenen, fa una colla de dies que ho hi he passat. |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. La conferència de la sortida té data de 27 de novembre de 1991, i fou feta per Cels Gomis, enginyer i folklorista reusenc. Les primeres 4 pàgines, pràcticament la meitat del discurs, se'n van amb l'explicació del complicat trajecte per als temps que corrien: tren de BCN a Tarragona i tren de Tarragona a Montblanc i Vinaixa. Tinguem present que la via ferroviària cap a Lleida fou inaugurada al 1860. Per tant, era tota una novetat. |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. Per fer els transbord d'una línia a l'altra a Tarragona, el públic «no té més remei que sortir de l'estació de la via de Barcelona i pendre un bany de pols una mica més que regular per anar a l'estació de Lleida». |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. «A Reus hi ha un veritable furor per los plaers del camp. Allí no hi ha ningú, ric o pobre, senyor o menestral, industrial o capitalista, que a lo menos una vegada a la setmana, no deixi ses feines de cada dia per empunyar ple de satisfacció l'aixada o la podadora i passar deliciosament un dia entregat al plaer de conrear la terra o de cuidar les plantes». Un quadre de costums magnífic d'aquell temps. |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. «Entre el pont de les Rocheles i la Riva los vessnts del riu presenten un aspecte particular. Per entremig de les vinyes i oliveres que per tot arreu les cobreixen, alça de quan en quan son cap pelada roca pinyonenca com si volgués protestar contra l'home que la vol fer desaparèixer sota un mantell de verdura; mes sa protesta sols serveix per a posar més i més en relleu les dificultats que ha tingut de vèncer lo brau pagès català per a arrencar a nostra accidentada terra no sols los fruits que formen la base de nostra manutenció, sinó també los que són objecte d'una abundant i lucrativa exportació». |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. «Encara no fa trenta anys la gent de Vilaverd tenia tan mala fama, que quan se parlava d'algú d'ells, se feia amb los dits de la mà dreta cert moviment que en tot temps ha servit per a indicar als qui són amics d'apoderar-se de lo que no els pertany. Durant la construcció del ferrocarril, que termenà a primers del seixanta-tres, los veïns de Vilaverd s'acostumaren a treballar, i en divuit anys aquest poble ha canviat de tal modo que ni jo mateix, acostumat a veure'l amb freqüència, l'hauria conegut». |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. «No es pot passar per Montblanc sense escoltar los crits de les noies que ofereixen als viatges les tan celebrades coques d'ous d'aquesta vila, coques que res tenen a envejar a les no menos celebrades de Vilafranca del Penedès». Per fi, l'excursionista arriba a terres garriguenques, pujant per l'Espluga de Francolí. El tren recorre el túnel de Tarrés, de 712 m. de llargada, inaugurat al 1870. Després de dinar a Vinaixa, visita dels dos retaules gòtics de l'església i camí cap a l'Albi: «pelades roques, algunes vinyes i raquítiques pinedes és tot lo que en aquest trajecte es veu». L'Albi es troba a redós del seu famós castell, guerrejat durant la carlinada dels 7 anys. |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. Sobre el riu Set: «segons part dels habitants d'aquesta encontrada, aquest riu deu son nom a que quasi mai porta un cabal mig regular d'aigua; segons altres,... està format per les aigües de set corrents, que són: lo riu Set; la riera de l'Albi, que se li uneix sota l'Albi; lo riu de les Tapiades, que se li junta a Cervià; lo riuet de les Besses, que hi desaigua sota les runes d'aquest poble; lo riu de l'Oró, que hi conflueix més avall; lo riu de la Sisquella, que se li uneix a l'Albagés; i per últim la vall de Reig». Les cades de lesBesses foren abandonades durant la guerra de Successió, «a causa de veure's contínuament molestats per una partida de lladres que infestava lo país». Els bandolers eren un dels pitjors efectes col·laterals de les guerres d'abans, dels quals mai no es parla als manuals d'història, i aprofitaven el buit de poder per rampinyar de rics i pobres tot allò que podien. L'autor es refereix també als efectes de la rovinada de Santa Tecla a la Cova de les Gralles, quan lo riu Set pujà fins a 5 metres de nivell davant del Molí Vell de Manresa, a Cervià, i provocà la mort de més de 20 homes de la partida de carlins d'en Baró, «que s'hi havien soplujat». |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. «Albagés conserva encara les parets de son antic castell gòtic. Com ses terres estan quasi totes situades en forts vessants, per a sostenir-les i conrear-les s'han vist obligats a fer-hi fortes margenades de pedra, algunes de cinc i sis metres d'alçària». D'aquests marges, la gent del país en diem espones. Aquest és un dels primers testimonis (era enginyer, i potser per això sabé preuar-ho) que reconeixen la ingent tasca de construcció de les espones per part dels pagesos garriguencs. Probablement, si les poguéssim comptar, amb més moviment de carreus de pedra que a les piràmides egípcies. Ara, desapareguts els pagesos, els nous empresaris agrícoles les colguen per aplanar els trossos. Que Déu els perdoni: Qui oblida lo passat, oblida a si mateix! «Aixís és que allí lo més petit bocí de terra representa un gran capital, i no obstant los fruits que produeix tenen que malvendre's per no tenir un mal camí de carros per a extraure'ls. Aquesta part de les Garrigues és una de les més abandonades de Catalunya en punt a carreteres, i a fe que són d'absolutíssima necessitat». Enlloc de carreteres, ara hi hem de posar capacitat de comercialització del sector oleícola. L'arribada de l'aigua del nou canal a l'embassament dels Albagés, a punt de coronar-se, hauria de renovar mentalitats. |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. «De l'Albagés al Cogul, poble també situat en la vora esquerra del Set, hi ha uns cinc quilòmetres. Aquest poble, si havem de judicar per una gran part de ses cases, dels segles XV i XVI, degués tenir una certa importància; més avui és tingut per tan miserable, que ningú vol dir-se'n fill fora d'allí». Del Cogul cap a Aspa, on s'hi destaca «un petit palau, propietat del Bisbat de Lleida, a on lo bisbe d'aquella diòcesi va de temps en temps a passar-hi una temporadeta d'estiu». |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. La creu de terme gòtica d'Alfés. A Alcanó «se conserva encara en prou bon estat lo antic castell gòtic, una de quines fatxades, la que dóna a la plaça, té dos grans finestrals». |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. Finestral gòtic de l'antic castell d'Alcanó. |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. A Sarroca encara «s'hi conserven les runes d'un antic castell feudal». A Granyena de les Garrigues, «que és un dels pobles més importants d'aquesta encontrada», destaca la roca aïllada, encara existent, «que descansa damunt d'una altra més petita. Aquesta roca, coneguda en lo país amb lo nom de Roca Cavallera, és un bon exemple de denudació de terrenys». D'erosió. |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. La portalada bizantina de l'esgléisa de Sant Miquel Arcàngel, abandonada ja aleshores. A Granyena, diu l'escribidor, «és lo únic punt de les Garrigues, a on hi he trobat un hostal menos dolent que els de la generalitat de l'encontrada». |
 |
| 1882. Les Garrigues, Butlletí del CEC, núm. 42-43, pàg. 43-53. Finalment, destaca el gran nombre de topònims alarbs (àrabs) i conclou que les Garrigues cal estuydiar-les des d'un punt de vista històric, «ja que molt poca cosa ofereix de particular baix lo punt de vista artístic, i menos encara baix lo científic». En tot son discurs, en Cels Gomis i Mestre, que era enginyer de formació, no fa esment ni d'una sola persona del país: passà per les Garrigues sense ni adonar-se'n de la principal riquesa que tenim, la força d'esperit de la seua gent. |