20150329

[1000] Una nació sense estat, una llengua sense reforma lingüística? (simplifiquem l'ortografia!)

1913-2013. Centenari de les Normes Ortogràfiques de la llengua catalana, Pompeu Fabra, IEC.
Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara
tan envilit, em sembla ja difunt.
I un nou esclat de fe m’anima encara
i torno, corbatent, a la llum clara
per galeries de record profund.

     Josep Carner

Des de l'exitosa publicació de les Normes Ortogràfiques (1913) ara fa poc més d'un segle, la normativa de la llengua escrita ha romàs inalterada en el seu corpus fonamental. Només petites intervencions, pudoroses, de l'IEC sobretot en aquests darrers anys, vull dir en els anys de la pseudodemocràcia monàrquica espanyola, dita transició:
  • 1962: l'autorització de les variants del possessiu meua, teua... i de les variants de la conjugació dels verbs cantam, cantau, cantassis...
  • 1984: els noms en -es (judes, mecenes, Atenàgores..)
  • 1992 (1999) la norma sobre la grafia de la persona 1 del present d'indicatius dels verbs a les Illes Balears
  • 1993: els signes d’interrogació i d’admiració
  • 1995: el guionet
  • 1996: la grafia dels mots compostos i prefixats que contenen formants amb una essa inicial etimològica seguida de consonant
  • 1996: representació de la flexió verbal en les «Instruccions per al maneig del diccionari»
Si comparem aquests canvis amb les reformes de llengües com el portuguès (2012), el neerlandès (2005), l'alemany (1996), el francès (1990) o la del grec (1976), no podem pas ni considerar que la qüestió s'hagi volgut abordar amb seriositat.
1788. Carles Ros. 
Certament, les dues dictadures espanyoles, sempre amb el comú denominador de la persecució lingüística i l'anorreament de la nostra cultura i nació, no facilitaren la tasca d'ajornar les regles ortogràfiques/gramaticals en la mateixa mesura ni la mateixa velocitat amb què la societat occidental va fer el gran salt del segle XX. En aquelles tristes, tètriques, tenebroses circumstàncies de sotmetiment polític i cultural no es pogué fer gran cosa més que, com digué el poeta, salvar-nos els mots.

 Avui ja ningú no veurà gens de vergonya en aquesta adaptació, que ha de ser simplificació, de les estructures lingüístiques de la llengua. Perquè l'ajornament lèxic, morfosintàctic i ortogràfic és una necessitat per tal que la llengua pugui adaptar-se als nous reptes de la nova civilització digital. Repeteixo una cita d'autoritat nobèlica: simplifiquem la gramàtica abans que la gramàtica ens simplifiqui a nosaltres. Ho deia Gabriel García-Márquez l'any 1997 en la seva polèmica al·locució al I Congrés Internacional de la Llengua Castellana, Botella al mar para el dios de las palabras. Convivint, això sí, fins al triomf esperat del procés d'independència política, amb tots els entrebancs, ja ni tan sols amagats o dissimulats, dels poders polítics espanyols a tots nivells. 
2008. Joan Solà, Gramàtica del Català Contemporani, dd. aa.

Com a treballador de la llengua, després de gairebé 30 anys de reflexió continuada, em permeto d'apuntar les meues dèries reformadores
1927. Exercicis de gramàtica catalana, Jerni Marvà.
Hi afegiria urgentment: 
  • la simplificació de la conjugació verbal, especialment de la irregular, accelerant les tendències de regularització, 
  • i la supressió de certs grups consonàntics obsolets, no distingibles en la pronúncia: 
  • supressió de la P els grups -MPT- (compte, comte. atemptat, atemtat. presumpte, presumte. assumpte, assumte. peremptori, peremtori. redemptor, redemtor. símptoma, símtoma. temptació, temtació. prompte, promte. exempció, exemció, exemt...
  • de la doble -NN- com en tennis, tenis (DIEC): annex, anex. bienni, bieni. connectar, conectar. mil·lenni, mileni...
I amb més calma i tranquil·litat, caldria anar revisant: 
  • La distribució de B/V, que ens obliga a escriure amb V multitud de mots contra natura etimològica i tradició romànica per respecte a un tret dialectal, potser viu fa cent anys, ara en absoluta decadència i recessió. Sóc partidari d'aplicar-los el criteri etimològic amb poquíssimes excepcions.
  • O bé la reconsideració del pronom feble ELS HI /elzi/, foragitat del sistema perquè es considerà que no calien dos pronoms per a una funció, quan en realitat es tracta d'un simple pronom de CI marcat amb I final (potser escrit elsi). A banda, del retorn dels pleonasmes: a on s'hi pot fer..
  • O la temptativa d'eliminació radical de la H, com l'italià i com Pompeu Fabra pretengué: Aquesta lletra hauria hagut de reservar-se per als dígrafs palatals, com en altres llengües romàniques.
  • O l'acceptació de la prep. A en els CD de persona, molt documentada.
  • No continuo la llista amb altres trets menors o no tant: revisió del canvi i caiguda de preposició, acceptació de construccions de relatiu col·loquials (que li...), simplificació del grup consonàntic TZ (civilització, civilisació), acceptació dels pleonasmes pronominals (a qui li, on hi...), ampliació dels femenins populars en noms i adjectius (cantant-a, pesant-a), regularització de l'apostrofació de l'article i pronom la, autorització d'article davant relatiu, regularització de G i J més enllà de l'etimologia..., per no cansar-vos, estimats lectors (i no escric lectores perquè ja les hi incloc, no sóc gaire partidari de la duplicitat de gèneres gramaticals políticament correcta). 
1814. Pau Ballot.
Dues consideracions personals, que gairebé ningú, absolutament ningú, tindrà en compte:

 1. 
La tradició reformista ortogràfica derivada de l'Avenç de final del segle XIX farà que la reforma necessària que hi ha d'haver, es faci en clau de llengua culta vs. llengua del poble. De fet, així ho plantegen alguns dels principals noms de la nostra cultura. Error: la llengua culta, la d'avui, la de les traduccions de Riba o Carner, la de les obres clàssiques medievals, també és una llengua nostra. 

 2.
La reforma és inevitable perquè subsisteixen (si no s'han acrescut), malgrat la democràcia constitucionalista antireferendària a què vivim sotmesos, les condicions de subordinació política i nacional dels Països Catalans que forcen la subordinació lingüística i cultural dels nostres conciutadans i compatriotes, ja descrites clínicament al manifest de 1979 dels Marges, núm. 15 (veg. aquest enllaç), que els versos de Josep Carner amunt copiats encapçalaven. 

 El manifest fou ignorat olímpicament pels nostres governs i institucions culturals, gairebé diríem que escarnit, quan pensem que la màxima actuació durant anys fou la campanya de la Norma, [33] «Soy la Norma», o que l'habilitació de docents en exercici es féu amb un simple llavors anomenat Mòdul-II, o que mai no es va controlar ni es controla encara l'aplicació estricta de la llei de normalització, que establia la llengua catalana com a llengua vehicular a l'aula. Ni a Secundària i encara menys a la Universitat, i suposo que ja sabeu de què parlo: any 2015, curs de segon de batxillerat en un centre públic de la capital lleidatana, gairebé el 65% de les classes en espanyol,i així en major, menor o idèntica proporció a molts altres centres que conec.

1933. Normes d'ortografia valenciana.
Us deixo amb l'article del 17-03-2015 que ha tornat a l'actualitat la qüestió reformatòria. Insisteixo que jo no en diria més proper al poble. A quin? A Santako o al Soleràs? Jo en diria més funcional, sistemàtic, manejable, simplificat.

Per un català més proper
Deu divulgadors lingüístics i escriptors expliquen les seves propostes de canvi perquè la llengua catalana s'adapti a la realitat del carrer.
a