20230727

[2501] Lo monestir de Santa Maria d'Escarp

 

1889. Lo Monestir d'Escarp (el Baix Segre).
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Vista de la barca que unia l'antic monestir d'Escarp amb el poble de la Granja. L'indret s'inundaria i malmetria del tot l'any següent, per mor de la gran avinguda del Segre. La Diputació de Barcelona, sí la de Barcelona, sufragaria la nova barca. Una damisel·la (o senyorassa) a dins la barca es prepara per al trajecte, para-sol en mà. Observem l'alçada de la riba dreta del Segre: aquesta mitja dotzena de metres impedien que el monestir sofrís afectacions directes d'avingudes i riuades al llarg de tants segles, contràriament a les terres de l'altra riba.

1906. Lo Monestir d'Escarp (el Baix Segre).
«Las casas de religiosos en Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX»,
Gaietà Barraquer (dd-uab).
Just a tocar de l'aiguabarreig del Segre amb el Cinca, a la riba dreta, hi havia (hi ha encara, tot i que avui terme de Massalcoreig) les «grandes ruinas» del monestir de Santa Maria d'Escarp. «Triste aspecto ofrece allí la tierra, llana en grande extensión, desprovista de caminos, de caseríos y de árboles hasta en las márgenes de las caudalosas corrientes». Al davant, les àrides serres del Cinca i al sud, «las no muy mejores de las Garrigas de allende el Segre». 

La part baixa del Baix Segre, doncs, era un vast ermot. Només a l'altre costat de riu «frente al monasterio, vese el lugar de la Granja, en comunicación ambos solo por una barca». Explica poèticament l'autor [per al text de l'article, veg. [480] Santa Maria d'Escarp ] que en aquestes runes ja no s'hi trobaven restes arquitectòniques d'èpoques passades per tal com el monestir, emplaçat en lloc estratègic per travessar el riu, havia estat diverses vegades al llarg dels segles convertit en plaça forta militar i, per tant, atacada i aterrada i refeta. Especialment, a causa de la Guerra dels Segadors i per la de Successió.

Res no hi quedava, doncs, de les construccions més antigues. Pensem que el monestir fou fundat al 1213, època de romànic encara. La darrera església, del segle XVIII, era d'estil neoclàssic, de façana semblant, bé que més moderada (amb planta d'uns 23 x 12 m), que la Catedral Noval de Lleida, segons l'autor.


1906. Lo Monestir d'Escarp (el Baix Segre).
«Las casas de religiosos en Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX»,
Gaietà Barraquer (dd-uab).
Les runes de l'església del monestir, reconstruïda en estil neoclàssic. 
Foto de l'autor.

L'antic claustre (d'uns 22 x 16 m) tenia al seu voltant les estances monacals, totalment col·lapsades, amb tanta runa i enderrocs, «por entre las cuales, con no poco peligro y no menor dificultad, anduve examinando y tomando medidas. Y cierto que al efectuarlo la escena fue triste, pues al deplorable aspecto de las ruinas, juntábase la completa soledad del lugar, la melancolía de la tierra, el cielo.
oscurecido por las nubes y un viento huracanado que aumentaba el peligro de los desprendimientos». Gairebé una escena digna de la millor literatura gòtica dinovesca.
 
Després de les primeres desamortitzacions del segle XIX, bona part de les terres havien passat a propietat dels llauradors de la Granja enllà del riu, i el molí de la Granja i lo Sot d'Escarp també s'havien venut. Al 1821, només hi restaven les terres dites del Terme d'Escarp, el molí de Massalcoreig i algunes altres petites possessions. 

El monestir d'Escarp, de l'Orde del Císter, en terra de conquesta i equidistant de les capitals dels seus territoris, era destinat a la sepultura de Pere I el Catòlic, cosa que no s'hi produí, sinó que el rei fou sebollit a Sixena, en un altre monestir del bisbat lleidatà, no gaire llunyà. La desamortització de 1835 en disgregà l'arxiu, segurament ja molt malmès per les guerres passades, i que s'acabà de perdre. 

1889. Lo Monestir d'Escarp (el Baix Segre).
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Vista del Segre a punt per a l'aiguabarreig i de la barca que el passava a final del segle XIX. Els últims meandres sicorins s'escolen plàcidament, mentre que en temps d'avingudes i riuades, la fúria de les aigües hi anava a l'ample.

1889-1908. Lo Monestir d'Escarp (el Baix Segre).
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Detalls de la imatge anterior. Podria semblar que s'hi estava construint una palanca de fusta, amb suport d'amples talussos sobre els arenys. O potser es tractava dels talussos que s'hi feren per protegir el poble i l'horta després de la furibunda riuada de 1907. Això situaria la foto cap al 1908-10, en què l'autor podria haver-hi retornat.

El pont sobre el Segre no s'hi faria fins als anys 60: «és l'únic que no es troba en territori català; és a Mequinensa, a la Franja, just abans de l’aiguabarreig amb l’Ebre. Mequinensa era una vila de castell i llaguts, però no de ponts, malgrat tenir dos rius. El primer pont, a l’Ebre, no va arribar fins a l’any 1929, i va durar ben poc, perquè va ser dinamitat per l’exèrcit republicà l’any 1937, en plena guerra civil, i no se’n va construir un de nou fins als anys cinquantes. El del Segre va arribar més tard, a finals dels seixanta, i portava a la partida de Dellà Segre, l’únic territori situat al marge esquerre del Segre que no forma part de Catalunya. Aquí el Segre és molt ample perquè som a la cua de l’embassament de Ribagorça, de manera que el pont era molt llarg, però també molt estret, de només 3 metres. Quan s’hi va instal·lar una gran empresa, Arbora & Ausonia, es va veure la necessitat d’ampliar-lo. Ara és un flamant pont de 7 metres d’ample i 500 de llarg, el més llarg, amb molta diferència de tot el Segre. I aquí el Segre es dilueix en l’Ebre després de 262 km i de baixar des dels 2.400 m» (Els ponts del Segre, Romà Pujadas Rubies, enllaç).

1889. Lo Monestir d'Escarp (el Baix Segre).
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Detalls de la palanca que s'hi estava fent, amb el carro damunt per animar la imatge. 

1907. La riuada a la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
«El Pallaresa», de 2 de novembre (FPIEI).
Escrit que ressenya els danys soferts per la riuada. En emportar-se la terra, se n'endugué també els arbres: «la inmensa riqueza en higueras y melocotoneros ha desaparecido».

1907. La riuada a la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
«Diario de Lérida», de 29 de novembre (FPIEI).
La quantia dels ajuts atorgats segons el Boletín Oficial:
La xifra més alta, després de Balaguer, és la de la Granja, prova de la devastació soferta pel terme. Tot i que 700 pta eren dinerons, no n'hi havia pas per resoldre el greu problema d'inundabilitat, que només s'arranjaria al llarg del segle XX amb la construcció dels pantans a les capçaleres pirinenques dels nostres rius... tot i que no varen fer-se per aquest motiu, sinó per l'enriquiment que proporcionava (i proporciona encara) a les empreses energètiques la producció hidroelèctrica... que algun dia haurà de retornar a mans de la gent, com en el seu moment s'escaigué amb el Canal d'Urgell.

Per a un estudi recent amb imatges actuals, veg.
El Monestir de Santa Maria d'Escarp (Massalcoreig). Un primer estudi, 
González Pérez, Joan-Ramon; Puig, Isidre; Perendreu, Francesc Esteve, 
«Shikar: Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», 2015, núm. 2, p. 92-105.


[480] Santa Maria d'Escarp


a