.jpg)
1908. Les noves barques de la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
«La Ilustració Catalana», núm. 258, de 10 de maig (ARCA).
Lo diputat Macià inaugurà el nou transbordador de la Granja d'Escarp. La imatge el mostra passant el Segre amb l'autobús de les autoritats damunt les barques per retornar a la ciutat.
.jpg)
1908. Les noves barques de la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
Francesc Macià es dirigeix a la multitud congregada a la plaça, rebatejada com a plaça de la Diputació de Barcelona, en agraïment per haver finançat les barques que permetien reprendre el servei després de la riuada de 1907. Molts dels assistents vesteixen la típica brusa dels treballadors.
1908. Les noves barques de la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
En un dia com aquell i en aquells temps, no hi podia faltar la superstició religiosa. El senyor Macià, encara sense cabells blancs, hi apareix just al darrere del mossèn. Les barques foren batejades com a Barcelona i Montserrat.
.jpg)
1908. Les noves barques de la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
Fot. de R. Abadal.
La comissió de la Diputació barcelonina per a la inauguració del nou transbordador fou «acompanyada del valerós i infatigable diputat per les Borges, don Francisco Macià», que era molt estimat en aquells pobles pel seu impuls a la construcció del Canal d'Aragó i Catalunya. Per tot plegat, se substituïren dos noms de carrers del poble pels de Diputat Macià i Prat de la Riba. Si no foren els primers carrers que portaren aquests noms il·lustres, poc se'n deu faltar.
.jpg)
1907. La riuada a la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
«Diario de Lérida», de 10 de novembre (FPIEI).
El cas és que el diputat Macià, del districte de les Borges Blanques al qual pertanyia el poble, ja havia fet visita a la devastació de la Granja poc després de la riuada de l'octubre de 1907. Va travessar el Segre per la barca de Seròs. A l'arribada al terme, ja mig poble l'esperava i va travessar tota l'horta fins al poble per fer-se càrrec de les destrosses. Des del balcó d'una de les cases a on va reposar, dirigí una patriòtica arenga a la gent del poble que s'hi havia congregat, per tal que demostréssim un cop més la «raça catalana» per sobreposar-se a la desgràcia.
1935. Les noves barques de la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
«El Heraldo», Madrid, de 24 d'abril (HDH).
Vista de les dos barques amb la tarima que les unia per facilitar el passatge d'una banda a l'altra del riu.
.jpg)
1934. L'aiguabarreig del Segre i el Cinca, la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.
Revista «Ibérica», núm. 1.017, de 24 de març (ARCA).
La majestuositat de la plana fluvial, amb lo Segre que arriba per l'est i lo Cinca que hi flueix per damunt. L'article ve signat pel Dr. J. R. Bataller, prevere, professor. de ciències naturals al Seminari (barceloní). Com que no hi ha signatura per a les fotografies, n'hi donarem a ell el grandíssim mèrit.
%20(1).jpg)
1934. L'aiguabarreig del Segre i el Cinca, la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.
Revista «Ibérica», núm. 1.017, de 24 de març (ARCA).
La nova barca sobre el Segre just davant per davant de les runes del convent i l'església d'Escarp, de la qual en veiem el campanar.
.jpg)
1908. Les noves barques de la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
Vista del poble de la Granja amb els espuntadors o pedrets construïts per protegir-lo de noves avingudes sicorines. Eren una mena de talussos de pedra per intentar parar la força de les aigües i redirigir-les cap a la llera.
.jpg)
1908. Les noves barques de la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
Detall d'un dels espuntadors o murs de protecció dels cinc que hi havia acabats i uns vuit o deu més de començats. Tenien forma trapezoidal i feien uns 25 m de llargada per 10 m a la base i 6 a la part de dalt.
.jpg)
1908. Les noves barques de la Granja d'Escarp, el Baix Segre.
Fot. de Borràs.
Les obres de protecció de la Granja d'Escarp anaven a càrrec del pressupost estatal. A què es degué tanta celeritat del nostre estimat Estat recaptador amb un poblet perdut al desguàs del Segre? És una pregunta a la qual no trobava resposta. És clar que la salvaguarda de la producció de carbó era d'interès prioritari. Tot se m'aclarí, però, quan llegint llegint vaig assabentar-me (tanoca de mi) que el propietari de les mines eren els fills i successors del senyor Girona, el mateix que el del Castell del Remei, família d'orígens targarins impulsora del Canal d'Urgell, després d'haver-se enriquit a la capital barcelonina. Un dels empresaris més acabalats de la Catalunya del moment. Tothom havia passat per caixa: des del bisbe i governador fins a les diputacions de Lleida i Barcelona. Quina casualitat, oi?