.jpg)
1889. La Granja d'Escarp, el Segrià.
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Vista dinovesca del poble del Baix Segre, a tocar de l'aiguabarreig. Molt probablement, la primera fotografia presa de la vila.
.jpg)
1907. La destrucció de la Granja del monestir d'Escarp.
«L'Avenç de l'Empordà», de 10 d'agost (XAC).
Al 17 de juliol de 1710, les tropes borbòniques de Felip V varen fer cap a la vila, que van omplir de mines després de buidar-la de gra i queviures, que s'endugueren. En feren fora tots els habitants «amb pena de la vida que ningú de dits naturals anàs per la part de Catalunya». Dos dies després, calaren foc a les mines i ensulsiaren església i cases. «Se despoblà la vila i tornaren per poder treballar les terres al primer de març de 1711». La motivació del sever càstig destructiu fou l'escarment exemplar que se'ls volgué fer per haver-los mogut brega alguns patriotes resistents durant el pas del riu de noves tropes francocastellanes des de Mequinensa camí de Lleida, que havia caigut ja al 1707. Volgueren assegurar-ne el pas segur i, a fe de déu (afedeneu, que deia la padrina) que ho aconseguiren sense miraments.
Així se n'escrigué el relat d'aquell temps fatídic en document guardat a l'arxiu de l'església parroquial amb data de 1713, quan els granjolins inauguraren una capella dedicada a Sant Isidre Llaurador per substituir la parroquial i fins que aquesta no fos refeta. Caldria saber a on para actualment aquest arxiu i el document referit.
1889. La Granja d'Escarp, el Segrià.
Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).
Sembla que hi ha acord entre els historiadors a situar-ne l'origen com a granja del monestir d'Escarp, al segle XIII, a l'altre costat del riu Segre, terra feraç per a la pagesia i ramaderia necessàries per mantindre l'establiment monàstic.
La imatge ens mostra els antics mollons que marcaven les catorze creus (crec que eren catorze) del Via Crucis fins al Calvari que hi havia al tossal, a on s'hi feia la processó de Divendres Sant, segons el ritual catòlic omnipresent durant segles a les nostres terres. La darrera vegada que vaig ser al poble, a fer la caminada primaveral entre flors de nectariners que s'hi organitza (sobre el 2015 o així), encara hi havia les estacions marcades, car és per allà per on arribava l'excursió (cursa per a altres) al poble. Penso que s'haurien de traure de l'espai públic, en favor de la laïcització de la nostra societat.
Darrere el campanar s'hi aprecia com el Segre ja es prepara plàcidament per unir-se al Cinca i l'Ebre, tot i que antigament les avingudes del riu també acostumaven a fer molt de mal a la ribera, com la del 1907. L'església i campanar van haver de ser reconstruïts cap al 1735 després de la destrucció borbònica de la vila.
[1346] Viatge al Baix Segre, 1908