20230507

[2466] Lo Pi de Sant Joan de Vandellòs

 

1959. La festa del Pi de Sant Joan, Vandellòs (el Baix Camp).
Foto de l'Agustí Margalef.
Tot sovint mentre hom va navegant per aquest vast mar internàutic, s'hi topa amb algun bell, interessant i captivador escrit. Pura serindipity o serendipitat, com adapta el DIEC. Llavors, miro d'assaborir-lo i, si s'escau, reproduir-lo per a major gaudi de nous lectors. Perquè servidor, en aquest seu blog, no hi poso pas gran cosa del que sé, sinó del que aprenc. Sobretot, miro de compartir tot allò que rasca la nostra etnografia: trobo excelses aquelles imatges que fan olor de vida, que expliquen una història gairebé per si soles, que traspuen una ànima, personal o col·lectiva (perquè si som un GOI, senyor Gonzalo Boye i senyors del TJEU, és perquè primer som una llengua i una cultura... mil·lenàries).

A banda del tema central de la imatge, que il·lustra l'escrit de l'autor, la foto mostra els tossals tots cultivats i plens d'aulivers, repartits en feixes i espones (marges de pedra seca). Així era el paisatge de bona part de Catalunya abans que l'abandó de terres de conreu permetés als boscos d'apoderar-se d'aquests tossals i pujols.

LO PI DE SANT JOAN
Relat per a la memòria històrica de Vandellòs. 

          Santiago Savall (enllaç). 

«Cada any el dia de la revetlla de Sant Joan, com un ritual, s'havia de proporcionar al poble un pi per plantar-lo a la plaça de Dalt (de l'Ajuntament), per més tard i una vegada guarnit amb fustes, cartrons, mobles vells, etc., celebrar la revetlla [això és, encendre-ho tot a la foguera].

«Des de l’escola dels més grans ja s’havia establert que a la sortida de classe, una expedició de nois/es voluntaris, grans i petits, anirien en busca d‘un pi dels que hi podia haver pels voltants del poble i l'arrossegarien entre tots fins a la plaça. En aquells temps, els pins eren apreciats i tenien el seu valor econòmic; per això, sistemàticament, alguns propietaris anaven a fer guàrdia per evitar que aquells nois 'armats' de destraletes, s’enamoressin d’algun pi del seus, que de fet sempre solia ser pels voltants de la carretera, camí de Mas de Valentí, etc. És a dir, al més a prop possible del poble a fi de facilitar-ne el transport, ja que el sistema era arrossegar-lo per terra. A tal efecte, s'hi lligaven unes cordes, sogues, i així poder estirar-lo; una vegada a terra no era gens fàcil, ni els camins ni la carretera estaven asfaltats, i, per tant, el pi amb tot el seu ramatge establia molta resistència per avançar.

«Fa uns dies, parlant d’aquestes coses d’abans amb l’Antònio Castellnou, va comentar que un any van tindre problemes per arrossegar el pi, i ell mateix va anar a buscar la seua somera a casa a fi que els “fotés un cop de ma” (un cop de pota, en aquest cas) a la compromesa situació ,i així entre tots portar a cap amb èxit aquella gesta, com així va ser. Per a constatar-ho, disposava d’una fotografia que avala la situació descrita. Una verdadera joia per a la historia del pi de Sant Joan a Vandellòs. S'hi pot veure que hi ha moltes edats involucrades, alguns dels més grans, de 13/14 anys s'hi poden identificar bastant bé, i enmig de tots muntat a la seua somera, l’Antonio. Els demés, a veure si entre tots els hi podem posar nom. Aquesta foto la va fer l’Agustí Margalef, del xalet, quan l’expedició passava pel davant de casa seva l’any 1959. Una vegada arribats a la plaça, i fet el clot adient, amb ajuda de gent gran, amb cordes i força, es plantava, i com ja hem dit, es guarnia, amb fustes, cartrons, mobles vells, etc. i havent sopat, en feien l’encesa, i amb la plaça plena de gent i d’il·lusió celebràvem la revetlla de Sant Joan.

«Anar a tallar el pi per aquesta data, era un ritual que s’anava passant entre generacions, i constituïa una petita gran gesta en aquelles edats. Fins que els temps i les noves propostes el van substituir».

Anys 60-70 ca. Vandellòs (el Baix Camp).